Eleccions

(Si cliqueu al damunt, la podreu llegir)

No tinc intenció de parlar de política en el meu bloc, sobretot, perquè no m’hi veig prou preparada, i a més d'això ja se n'ocupen blocaires molt més bons que jo, però, ja que aquesta nit ha començat la campanya electoral, i tenint en compte moltes coses que estic llegint i sentint aquests dies, intentaré fer la meva reflexió personal en relació al tema.

Com canta en Llach, som un país petit, i els que ens sentim catalans molt pocs. Malgrat el que diguin des del PP en veu alta i des del PSC-PSOE en veu baixa, si alguna cosa se sent amenaçada actualment a Catalunya és la cultura catalana i si hi ha algun tipus de discriminació és vers nosaltres: els catalans que ens en sentim i n’exercim.

La única manera viable que tenim de fer-nos veure i de fer-nos sentir és sent i participant al màxim d’institucions possibles. I la única forma de ser-hi és representats pels diputats. I els diputats aconsegueixen les actes en les eleccions. I, per tant, la meva opinió és que hem de votar, això en primer lloc, i en segon, això sí, només als partits catalans.

Personalment no m’agraden els caps de llista d’aquestes formacions, però aquestes persones representen uns partits, uns equips i uns ideals i, per tant, no els votem només a ells, votem un partit. I trobo molt més útil això que l’abstenció o el vot en blanc. És cert que el vot en blanc vol dir que no estem d’acord, o que estem desencisats, i és cert, jo també ho estic. Però, un cop feta la reflexió, què voleu un Congrés ple només de gent del PP, del PSC i del PSOE? Si ara, amb pocs diputats de formacions catalanes, ja passen, què faran si n’hi ha encara menys? Al capdavall seria com si haguéssim votat PP i/0 PSC-PSOE i, francament, això mai!

En aquests moments penso que a Madrid només hi ha dos partits que poden fer sentir la nostra veu i demanar respecte per a aquest país que, encara que petit, és el nostre i l’únic que tenim.

La princesa

La vaig tornar a veure recentment, el 6 de febrer. El darrer cop havia estat l'estiu de 2005 i el primer el juliol de 1990, quan ella tenia 80 anys, a Londres, on la vaig conèixer. Li vaig portar un ram de tulipes, que de seguida es va fer posar en un gerro. És com una nina de porcellana. Maca, molt maca: pell blanca, ulls blaus, cabell blanc i una classe... exquisida. Elegant, delicada, una senyora. Sempre que l’he vista, prèviament he estat nerviosa, pensar que l’has de veure neguiteja, impressiona, perquè vols estar a la seva alçada, però ella, que ho sap, et fa sentir, de seguida, com a casa, i acabes volent-hi passar hores amb ella. Diu que és molt dur viure tants anys, que no li ho desitja a ningú, però que no pot tirar-se per la finestra. Tenia un amic que ho va fer, explica, però que per a ell va ser fàcil, perquè no creia en Déu, però ella sí que hi creu i ha d'esperar que li arribi l’hora. No és depressiva ni molt menys, és realista. Aquestes frases les diu com si res. I no cal que li diguis que té molt bon aspecte, que el té. Diu que voldria tenir-lo tal com se sent per dintre, físicament: no hi sent gaire, tampoc no hi veu massa, camina amb dificultat,... Però és i sempre serà la princesa. Em diu que, sobretot, no deixi res per fer més endavant, que, a vegades després no es pot. Malgrat el que podria semblar, és una persona de ment molt oberta i extremadament respectuosa. Ha viatjat molt, però diu que ja no pot fer més viatges, amb tot el que li queda per veure!, es lamenta.

No conec la historia amb detalls, estan treballant en la seva biografia, per publicar-la ben aviat, però no crec que arribi a ser traduïda al català o al castellà, suposo que com a molt a l’anglès. Va néixer en el si d'una bona família, l'any 1910. Molt ben educada, però excessivament estricta, i amb idiomes: francès, anglès, alemany, italià, es va casar amb un aristòcrata, un príncep que havia heretat el títol dels seus avantpassats. Vivia a l'est de Polònia en els territoris que els russos van fer seus i van haver de fugir, sense res –mai ho van recuperar– cap a Franca. Allà va col·laborar amb la resistència, la van agafar i la van enviar a Itàlia, on va ser un any a la presó. Després la van enviar a Berlín, on va seguir empresonada. Al cap d'un any, i amb por que la matessin, amb moltes influencies, la família real sueca va aconseguir la seva alliberació i, juntament amb la seva família, van anar cap a Anglaterra. A Londres amb dos fills petits, i atesa la seva formació, sobretot en idiomes, va trobar feina de secretaria, però van passar-ho força malament, tot i així encara hi va tenir el tercer fill. Hi va viure fins al 1992 que va decidir vendre’s la casa i tornar, ja vídua, al seu país. La seva vida els primers anys de casada va ser molt feliç i còmode, però després, només la seva empenta i la seva fe –mai he gosat qüestionar-la-hi– la van fer tirar endavant. Va tenir tres fills, un ja mort, i nets, però sempre ha estat molt independent, tenia i té molt caràcter i viu sola amb una senyora que se n’ocupa. Les ha passades de tots colors, sempre amb pocs diners, diu que en moments crítics Déu l'ha ajudada molt, i que té bona genètica –el seu pare també va morir molt gran–, el cas és que encara viu i és viva, malgrat que les seves paraules puguin semblar el contrari.

Tant a Londres, com ara al seu país, sempre ha fet obres socials, sobretot amb nens. Presideix una fundació per a nens amb càncer. Gràcies als seus múltiples contactes –té família, amics i coneguts arreu del món– i bones amistats, aconsegueix diners per a la fundació, que fa donacions als hospitals per als tractaments de càncer infantil.

Està al cas de tota la política mundial, a més de llegir la premsa, nacional i internacional –té una lupa grossa al damunt dels diaris–, està en contacte amb molta gent d’arreu i sempre et pregunta pel teu país. M'ha dit que el president Zapatero és dolent, que ha canviat Espanya –és molt creient i no paeix la llei que permet el matrimoni homosexual–.

Fer un te amb ella és un gran plaer, enriqueix, forma, té un gran sentit de l’humor, escoltar-la és viure. Malgrat el que diu, t’encomana vida, molta vida, i força per viure-la. Una gran dona!

MEME

En clint m’ha posat deures. És el meu primer meme, i per això li estic agraïda, per donar-me peu a participar d’aquest món blocaire tan especial i tan seductor, -com enganxa això!-, però també li he promès matar-lo. No m’agrada massa, ni en públic, ni tan sols des de l’anonimat, parlar de coses íntimes. M’agrada fer pel·lícules, però no explicar-les ;). Però bé, a veure com me’n surto, sense trair-me i mirant de complaure en clint.

Quin títol et ve al cap quan algú diu "cançó"? Tota la música que escolto i m’agrada sempre va relacionada amb coses, persones i moments. En aquest moment, em ve al cap One de Mary J. blige & U2.

Amb quina cançó t'agrada o t'agradaria fer l'amor? Seguint en el mateix moment m’agradaria fer-lo amb Lia de l’Ana Belén.

Quina postura sexual t'agrada més? N’hi ha més d’una, però la que més... Se’m nota! Una pista: algun blocaire en el seu meme, ja l’ha dita :P.

Un truc per a posar-te a cent en pocs segons? Cap truc. Un “ballem?” a cau d’orella, mentre m’agafen de la mà i se m’acosten.

Quina cosa et dóna morbo i no és comú? Potser és comú, però a mi m’encanta, que em posin música i em vagin parlant, relacionant la cançó amb mi.

Quin color d'ulls et sedueix amb una sola mirada? Cap color en especial, però sí una mirada que em parli i em digui “vine...”.

A quin lloc t'encantaria fer l'amor? Des de que vaig llegir Pura vida, del José María Mendiluce, que tinc el somni de poder anar algun dia a Puerto Viejo, a Costa Rica, ben acompanyada.

Amb més probabilitats, a la "meva" Illa Roja, una nit d'estiu ben càlida.

Les persones que t'agraden són molt primes, primes, grassonetes, grasses? Més aviat fortes, que no grasses, tot i que el físic sempre és relatiu. Em sedueixen molt més les persones que els físics...

Amb la boca, amb el dit o amb el genital? Les coses bones, millor si són variades.

Què t'agrada fer després de l'amor? Acariciar i que m’acariciïn suaument fins a adormir-nos o tornar-hi, tot depèn del temps que es disposi o del moment.

Ufff.... fet!

No passaré el meme, clint, em sap greu, però no us conec gaire i no voldria incomodar ningú. Només m'hi veuria amb cor amb un parell o tres de blocaires, però ja l'heu fet i tot!

Merceries

M’agraden les merceries, aquelles de tota la vida, però cada cop n’hi ha menys, i és una llàstima. Mai he cosit més que una vora o un botó, però sempre m’han fascinat per la quantitat de productes que poden arribar a tenir.

Quan era una nena, a prop de casa, al carrer de la Portaferrissa, hi havia una merceria, Can Robusté, que portaven els amos, el Sr. i la Sra. Robusté. Suposo que ells ja eren la segona generació, perquè ja era força antiga a les hores. Tota de fusta: taulell, prestatges, calaixets, capses i capsetes, tenia una caixa enregistradora tota grossa i daurada, que aleshores ja no feien servir de tan antiga que era. Recordo que m’agradava acompanyar-hi la mare i em fascinava tot el cerimonial que es muntava al voltant de la compra d’una simple veta o d’una bobina de fil. Així que tot el centre va començar a canviar la seva fisonomia, i a convertir-se en botigues de moda, no especialment selecta, però de molta sortida, lamentablement va desaparèixer.

Fa uns anys, vaig treballar per la zona de la Rambla de Catalunya – Rosselló i allà vaig fer una troballa, la Selecta, una merceria antiga, que per sort encara funciona, i on de tant en tant encara hi compro alguna cosa quan vaig per allà. Diria que no és tan antiga com l’anterior, però també té capses i capsetes, de totes mides i hi venen infinitat de coses. És curiós, perquè la porten homes, en deuen ser 5 o 6 ben bé.

Al carrer dels Arcs, a prop de la Catedral, hi havia una botiga, tampoc tan antiga com la primera, portada també per homes, que es deia Casa Felix, que era més que una merceria. Hi venien folres també, i aquelles teles –buates crec que en deien– que es posaven per dintre en la confecció d’americanes, entreteles,... Bé, era com més especialitzada. O per feines més de professionals. Però també m’agradava anar-hi amb la mare. Fa temps, va desaparèixer.

Avui, he passat per la plaça Vila de Madrid i he tingut l’alegria, gairebé l'emoció, de descobrir que Casa Felix ara és allà. És més gran, i com sempre, amb un aparador ple de coses i cosetes. Avui tenia pressa, però hi tornaré a mirar-me-la bé.

SMS

ELL ... Espero que el teu despertar hagi estat com l’alba, poc a poc i amb molta il·lusió de passar un gran dia.

ELL ... Ufff, quanta estona hem parlat... I encara tinc més ganes de tu, de la teva història. Sort que han trucat. Només digues-me una cosa, has estat a gust?

ELL ... M’agradaria entrar a la teva habitació, mirar-te, dormint, i fer-te un petó als llavis, mentre vas despertant...

ELL ... Ja m’hauries sentit si no m’hagués agradat!!! Si ets la dona més dolça del món...

ELL ... Com va la sortida? Estic solet a casa, somiant...

ELL ... Ei! Bona nit i bon viatge.

ELL ... Que passis uns dies gaudint de tu, del lloc on ets i de les persones que t’envolten. Molt bon viatge, reina!

ELL ... Ja toques de peus a terra?

ELL ... T’espero amb els braços oberts... Bon viatge!

ELL ... Bona nit. Benvinguda a la teva terra, a la teva casa. Segur que gaudiràs el teu retorn.

ELL ... Bon dia. T’agradaria que estigués esbrinant quin pensament tens? El meu és fàcil intuir-lo... Que passis un gran dia!



ELLA ... Ufff... Ets la meva font d’alè. Sempre véns, quan més en necessito. Bon dia per a tu també!

Noves tecnologies, velles dependències

De joveneta, quan havies conegut alguna persona, quan te n’agradava alguna, quan hi sorties, passaves automàticament a dependre del telèfon. A esperar la trucada d’aquella persona especial del moment. Comentant-ho amb amigues, en aquelles trobades de dones, tan divertides, on totes coincidim en els nostres defectes i tics de dependència, que ens coneixem prou bé, sabem que no són bons i, fins i tot, que no funcionen, però en els que totes hem caigut i que encara s’hi cau, aquest tema sempre ha sortit. És típic, i hi hem coincidit, que, davant l’absència de la trucada que estàvem esperant, totes, en algun moment, havíem despenjat el telèfon per veure si funcionava, si hi havia línia... Fins i tot, la Dorothy Parker, en un llibre que vaig llegir fa anys, La solitud de les parelles, va escriure sobre l’assumpte. Avui, en ple segle XXI, això ha canviat. Malgrat tenir línies fixes –a casa i a la feina– i mòbils, és a dir, més accessibilitat, i moltes més facilitats, hem passat a dependre totalment de les noves tecnologies.

Ara estem pendents del msn i del correu-e. Quan obres el msn, sempre hi ha connectades aquelles persones amb qui no tens tantes ganes de parlar, o qui tant se te’n dona, però en canvi, la que tu voldries, no hi és. Quan fa dies que no la veus, connectada, és clar, arribes fins i tot a pensar si t’ha esborrat i caus en la temptació de comprovar-ho. Quin respir quan veus que no, però aleshores penses que potser et té no admesa. Res estrany, d’altra banda, quan tu ho fas tot sovint amb molts contactes.

Amb el correu, passa una cosa semblant. Tens piles de correus, d’aquells de si me’l tornes..., ets meravellosa, envia’l a 30 persones si vols tenir sort en 5 minuts, etc, però el que tu esperes, o t’agradaria rebre, res de res. La cosa es complica quan en tens més d’un: el de la feina, el hotmail, el gmail, el del bloc,... aleshores vas de l’un a l’altre, no pots evitar-ho, i res, no news, que en aquest cas no tens cap garantia que siguin good news, com és diu, i que en altres situacions, afortunadament, és ben cert. A més, sovint, la pròpia intuïció, tan fatalista ella, et fa pensar que potser aquest silenci és del tot intencionat.

Emocions

A vegades et passen coses sorprenents. No han de ser pas coses molt grosses, ni cal que vinguin de persones molt importants. Sí, però, que pot passar que alguna persona amb qui no et coneixes molt, tot i tenir la sensació que hi podries connectar molt bé, de cop, per un fet, passi a ser important.

Conec una persona amb qui hi ha més sensacions que raons, per pensar que t’agrada, que segurament t’hi duries bé. Observadora i discreta, sempre hi és, però normalment sense fer massa soroll. Notes que tu també li agrades, que li caus bé, i mica en mica, i sense parlar massa, es va creant un vincle, una proximitat. Dóna molt poca informació d’ella, i no en demana cap, però de cop un dia et demostra que està al cas del que t’emociona i amb naturalitat te’n parla i amb la mateixa naturalitat tu també n’hi parles. Notes que li agraden les teves emocions, les celebra, les aprova fins i tot.

Accidentalment, un dia li dius una data, important per tu, i, com aquell que res, un altre dia et demana el correu. Ho fa tot tan senzill i planer que ni et qüestiones perquè te’l demana ni dubtes tampoc ni un moment en donar-l’hi. Sempre que et veu, et saluda amb un somriure, que l’hi tornes, però segueix sent allà, sense dir massa i preguntant gens. T’hi vas trobant bé i sents que d’alguna manera ella també amb tu.

Van passant els dies i arriba la data, aquella, la que és important per tu, i quan fa pocs minuts que ha començat t’arriba un correu d’aquella persona. Un correu que et felicita, diu que juntament amb una altra persona, a qui també coneixes, però encara menys, tot i haver-hi parlat més potser, i t’hi adjunta un obsequi. Un obsequi pensat, treballat, amb uns detalls que saps que són per a tu. Unes fotografies molt concretes i una música que tu has comentat que t’agradava molt.

És aleshores quan de cop t’adones que aquella persona s’acaba de convertir en important per a tu. T’ha arribat al cor! Tal com pensaves, t’ha observat, silenciosament, ha detectat la teva sensibilitat, ha sabut el que t’agrada i t’emociona i ho ha volgut reflectir en aquest obsequi.

Avui, dimecres dia 13 de febrer, és una data important per a ella. Jo, com que és tan silenciosa, he sabut molt poc d’ella i, tot i que voldria fer una cosa semblant, no tinc suficient informació. Llàstima, perquè de debò que ho voldria, de fet només sé que li agrada molt una cançó i, per això, el meu obsequi només pot ser aquest post, ple de sensacions, i aquesta cançó...

Fito y Fitipaldis - Acabo de llegar

FELICITATS, MARIA!!!!!!!!!!!!!!!!