Amistat

Llevar-se sense despertador, esmorzar tranquil·lament, prendre una dutxa sense presses, posar-se crema mica en mica, m'he portat la mateixa de la colònia –és mes petita i ocupa menys que l’habitual- i em permet anar olorant el que serà després la meva olor durant la resta del dia, la de la meva colònia d'hivern. Agafar el llibre, llegir una estoneta, mentre espero que torni l’Ana. Aprofitar per fer una mica d'esborrany del que serà un post. I després, a voltar.

Un parell d’sms i un “per què no véns uns dies, si trobes un vol econòmic”, una mica de cerca a internet, un clickair baratet i un “ok, vinc!”. A vegades val la pena fer una cosa així, inesperada, no prevista, però molt plaent. La nostra trobada a l’aeroport van ser molts petons i un... estem boges! Sí, potser una mica sí, però i no s’ho val això l’amistat?

Amb l’Ana ens vam conèixer fa 18 anys a Londres, estudiant anglès. Aleshores ella era acabada de casar. L’any següent jo vaig anar a veure’ls al seu país i estava embarassada de la Martha, que ara farà 16 anys. Una adolescent d’1,73 m. d’alçada, rossa, guapa, preparant ara una mena de selectivitat que fan per triar escola per fer la secundària. Tinc tota la sensació que allà tenen molt més bona formació que aquí. Sense més estudis que els de l’escola, ha superat el First Certificate in English, sense problemes. Ara també estudia alemany.

Al llarg d’aquests anys, ells han vingut aquí -la Martha encara no ha vingut mai, potser aquest estiu la deixaran venir sola-, jo hi he anat, i s’ha forjat una bona amistat. Juntes ens ho passem bé, riem, plorem, alguna vegada ens hem barallat –quins caràcters que tenim més forts les dues!–, però ens estimem. Ens fem confidències, quan ha tingut problemes, quan n’he tingut, malgrat la pila de quilòmetres que ens separen, l’Ana sempre és allà. Recentment ha perdut un amic amb qui feia temps que no hi tenia contacte, però que curiosament havia recuperat feia poc, i amb la promesa d’anar-la a veure ben aviat, va morir en un accident aeri. Arran d’això em deia que a vegades pensem que tenim temps, que ja ho farem, el que sigui, però que no, que pot passar qualsevol cosa i anar-se’n tot en orris.

Una de les millors estones que hem passat en aquest viatge va ser la tarda de dijous que em va ensenyar a fer un pastís. Jo sóc negada per a la cuina, ella en sap i ho fa molt bé. La nit de la meva arribada em tenia una festeta preparada amb els amics íntims i la família més propera, tots coneguts meus ja, amb bon menjar i un pastís exquisit. Tant que li vaig demanar la recepta i dijous em diu, "he pensat que, a més de donar-te-la, el farem. Serà més fàcil per tu si ho veus". I ja ens tens a les dues a la cuina, ella fent-lo i jo prenent notes i ajudant-la. Fa ser una tarda fantàstica. Vam riure molt, vam patir l’espera del forn, l’espera perquè es refredés una mica per tastar-lo, com dues nenes petites, ens vam arribar a posar nervioses i tot! Quin regal tenir bons amics...

Els meus nens

M’agraden molt els nens. Sóc la petita de dos germans i sempre demanava un germanet a la mare, m’era indiferent el sexe, però no me’n vaig sortir.

Quan tenia 13 anys, allà on estiuejava, van venir uns veïns nous, amb una nena de 6 mesos i va ser la meva joguina. Als 16, vaig tenir una neboda i va ser una altra joguina. Fins i tot deixava de sortir si ella era per casa. Els pares se la quedaven sovint i jo en gaudia molt. Als 18, feia cangurs i vaig seguir tenint contacte amb nens. Però els nens van créixer i he estat força anys sense tenir-ne a prop.

Les circumstàncies han fet que no em plantegés ser mare i només he tingut l’oportunitat de gaudir de la neboda i dels fills dels amics.

Fa 6 anys i mig, uns bons amics van tenir un nen i, en fa 4, una nena. El nen més maco del món, li dic sempre, i la nena més maca del món, també li ho dic així.

Són fantàstics! M’han donat tant aquests nens... La seva innocència, la seva lògica en les coses, tan simple, però tan autèntica... Les seves preguntes, tant punyents, a vegades, però conseqüents, com... “no tens papes tu?” i com els dius que són morts, si no saben ni tan sols què és la mort. I tot seguit... “i qui et banya, si no tens papes?”.

He passat tardes amb ells que m’han fet oblidar qualsevol preocupació que pogués tenir, jugant, parlant amb ells... Són nens, però no “tontos” i saben el que es diuen. Saben tant i ensenyen tant...

Passar un dia amb ells, una tarda, una estona, és un dels millors regals que se’m pot fer. Me’ls estimo i em fan feliç. Avui he tingut la sort de passar el dia amb ells i han volgut ajudar-me a bufar les espelmes del meu pastís d'aniversari.

Somni

Ja he tornat, sóc a casa de nou. Aquest dies, a estones, he escrit coses que he guardat i alguna la posaré aquí, tal com ha estat pensada, sentida i escrita. Això és d’ahir al matí, vaig quedar-me una estona sola, a casa, la casa d’uns amics.

“Miro al jardí i veig uns ocellots, negres, grossos, picotejant la gespa, no se quins deuen ser. Es núvol, fa fred, però no en excés. Podria ser un marc ideal per a una historia trista, però no és el cas. "I feel good", com diu la cançó... Relaxada, bé, contenta. La sensació de sentir-se be amb un mateix i amb els altres es fantàstica.

M'he despertat molt d'hora, amb el so del telèfon, estava somiant amb una persona que creia bona amiga i amb qui fa anys vam deixar de ser-ho. O potser no ho havíem estat mai... M'ha sorprès. Em va doldre molt perdre-la, però ara no faria res per recuperar-la, descobrir com era no em va satisfer gens i per tant no hi voldria tractes de nou. Però, per què després de tants anys? En deu fer uns 8 que vam deixar de ser amics. El cap, misteriós, dona poques explicacions. A vegades penso que quan dormim posem ordre als nostres calaixets. El cap és com una gran calaixera plena de calaixets i de tant en tant, quan dormim, i res important ens angoixa o quan res pren excessiu protagonisme, per no perdre el temps -el cap sempre treballa-, aprofita per fer endreça i posar ordre a coses que només tenia emmagatzemades, però sense lloc definitiu. Potser avui li he donat el seu lloc al Carles? No ho sé, però podria ser. Després m'he donat la volta i m'he tornat a adormir 2 horetes mes...

Quan m'he despertat de nou, pensava en les persones que ara mateix em fan sentir bé. És important sentir-se bé per un mateix, però sempre et fa sentir molt millor si hi ha persones al teu voltant que també te'n fan sentir. Ahir, a la ràdio del cotxe, vaig escoltar una cançó que m'agrada. La penjo perquè la gaudiu i l'hi dediqueu a qui sigui “beautiful” per a vosaltres. Jo també ho he fet”.

Joe Cocker - You are so beautiful (nearly unplugged)

Bona companyia

Marxo per pocs dies, però us deixo en bona companyia. Aquesta nit m'han fet conèixer al Gato Barbieri (ignorant que és una) i aquesta adaptació d'Europa del Carlos Santana, que m'ha semblat molt bona.

Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)

Plou

M’he llevat tard. Vaig anar a dormir tard. He de planxar. He de fer la maleta. Vull fer un post, tinc coses per escriure, però no sé com fer-ho perquè no sembli un batibull. Estic contenta, però la pluja fa que em sembli que no, em contraria.

Ahir diguem-ne que em vaig reconciliar amb un bon amic amb qui darrerament no ens enteníem massa. És una persona important per a mi i me l’estimo. Em satisfà saber que ell també. Forma part d’un moment de canvis en la meva vida: de manera de pensar, de sentir, de veure les coses,... No podia quedar exclosa una persona tan important!

Vaig dinar amb una amiga. És una dona a qui sempre he respectat molt. Fa anys que es va separar i es va quedar amb 3 fills petits. El marit no va assumir cap responsabilitat ni econòmica ni paternal. Amb un sou mileurista, va tirar endavant, tota sola, amb tot, els va donar una bona formació, no va fer res més que fer de mestressa de casa i mare, i treballar, és clar. Ara, amb els fills grans, fora de casa, ben situats i aparellats, se sent sola. S’ha posat a fer tallers d’escriptura i confesso que m’ha impressionat com escriu: Molt bé! Ha tingut una relació, però li fa mal, perquè se n’ha enamorat. No és culpa d’ell, no l’ha enganyada mai i se l’estima, però com a amiga especial. Ella, com que se sent sola, voldria més. Parla amb la seva filla -a qui he vist créixer i he seguit els seus maldecaps: d’amigues, de noviets, de tot tipus- i li fa saber com se sent, li explica les coses que la neguitegen, i diu... “la meva filla em diu que sóc egoista, que només sé parlar de mi”. Quan ens trobem sempre porta els seus escrits, els repassem, els comentem, els corregim. Diu que els seus fills no li han demanat mai per veure cap escrit. Que en som d’egoistes els fills!

Al vespre, vaig poder gaudir del meu amor platònic una estoneta, que bé!

Avui m’he despertat amb un sms de l’Ana, preguntant-me si ja estic a punt. Viu al nord d’Europa i demà marxo a fer-li una breu visita. Fer la maleta sempre m’ha incomodat, sempre la faig a darrera hora i em passo les hores prèvies neguitosa, però no tinc solució. Em passaré el dia perdent el temps i acabaré dormint poc, per culpa de la maleïda maleta. No, per més que es digui, no canviem.

Una mica batibull sí que m’ha sortit veig...

Una cançó que m’agrada, sobretot quan diu... “...cuando tu boca me toca/Me pone y me provoca/Me muerde y me destroza/Toda siempre es poca/Y muévete bien, que nadie como tu me sabe hacer café...”

Miguel Bose - Morena mia

Per en Joan

Sara Brightman -Ave Maria

Ballem?

Tanca els ulls i deixa't anar...



William Holden and Kim Novak (Picnic, 1955)