Sopant d'hora

Molt d’hora, faltava ben poc per a les nou de la nit, entrem al Petit Comitè. Una decoració fosca, masculina, elegant, però austera a l’hora. Ens demanen si fumadors o no fumadors i el meu acompanyant gentilment em cedeix la tria que es decanta per fumadors.

Una carta no excessivament extensa ens posa al davant la cuina tradicional catalana. Quin goig! I és que amb la cuina tan fantàstica que tenim, la cuina de les mares, de les àvies, ben feta, per a mi segueix sent la millor.

Hem dinat molt bé, hem anat a plaça i m’ha cuinat tot de menges boníssimes, entre d’altres un tzatziki deliciós, i per tant no hi ha molta gana, però ho solucionem demanant uns rovellons. Uns rovellons boníssims, només amb una simple picada d’all i julivert, tot i que la simplicitat també s’ha de saber fer: una picada en la seva mida justa i una cocció suficient per donar perfum, aroma, però sense treure cap gust de bosc als rovellons.

Curiosament, sense dir-nos-ho, tots dos triem el mateix segon plat: peus de porc amb prunes, un plat senzill, però exquisit. En els serveixen desossats, un punt passats per la paella que hi deixen una fina crosta, molt suau.

Bebem un vi mallorquí, Quíbia, un vi blanc molt suau, que passa molt bé i amb el que l’acompanyant ha tingut molt a veure perquè es digués així.

Uns formatges artesans amb codony tanquen aquest àpat deliciós, que hem gaudit sols, perquè a Barcelona i en dissabte la gent surt tard a sopar, i per tant quan el menjador de fumadors es comença a omplir nosaltres estem a punt de marxar.

Mentre fem el cafè i esperem el compte, entra un matrimoni amb una jove, una parella jove, i tres homes. Em fixo amb aquests tres homes, grandets, molt elegants, un d’ells sembla francès, i el que sembla d’aquí, i que deu ser l’amfitrió, el que domina territori i restaurants, parlant espanyol diu: “¡Aquí no vamos a comer ‘rovellons’!” Noto com se’m posa un somriure a la cara i penso doncs no saps massa on ets, em sembla, ni el que et perds...

Sortint, asseguts en un banc de la Rambla Catalunya, fent una cigarreta tots dos, parlem de com de difícil és per a les actrius d’una certa edat trobar feina, de quan jo era jove i de les meves “males” companyies, que no eren dolentes, però sí diferents i de com patia la meva mare, pobreta, innecessàriament perquè res em va fer canviar...

Acabades les cigarretes, baixem caminant fent una llarga passejada fins al metro de Jaume I.