divendres, 22 d’octubre del 2010

Relats conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer (1657-1659)



Li acabaven de portar una carta i estava sorpresa. Mai n’havia rebut cap des de que feia temps que havia marxat de casa seva, en un poblet lluny de ciutat. Havia marxat a fer de minyona, que era la única cosa que podia fer una noia pobre: marxar, per deslliurar la seva mare d’una boca que alimentar. Tenia tres germans més petits, el pare havia mort feia temps i la mare feia el que podia per tirar-los endavant.

Amb dificultat, perquè no en sabia massa, es va posar a llegir la carta, que li costava d’entendre perquè tenia un vocabulari molt acurat i ella no n’estava acostumada.

La signava un advocat, el d’un senyor que tenia una finca al seu poble, on la seva mare havia servit, que la requeria al seu despatx per un assumpte del seu interès, atès que el senyor havia mort, i, en el seu testament, havia volgut reparar una gran injustícia que havia comès amb ella en vida.



Una nova proposta de Relats conjunts

23 comentaris:

fanal blau ha dit...

Bon relat Rita, i si la vida li somriu una mica, millor que millor!
Molt bon cap de setmana.

kweilan ha dit...

La vida li somriu. Bon relat!

Anònim ha dit...

buen relato, volveré por aquí a hurgar..

Pere ha dit...

Un final feliç ... i la mare tants anys sense dir res.
Amb una història així es podria escriure una novel.la romàntica.

Bona nit Rita.

Garbí24 ha dit...

Potser ara coneixera millor el seu pare...l'autentic, encara que massa tard.
Bon relat

romanidemata ha dit...

la mateixa noia, la mateixa carta i les paraules que hi contenen són histories completament diferents...


salut i boncapde...

Elfreelang ha dit...

Què bé un relat amb final feliç! Molt bon relat Rita!

montse ha dit...

M'agrada aquesta carta que porta bones noticies.

Salut!!!

Carme Rosanas ha dit...

Tot i que llegeix bones notícies, no és estrany que posi la cara trista, quan les bones notícies arriben massa tard, per molt benvingudes que siguin porten a sobre una capa de tristesa.
Molt bon relat, Rita, molt suggeridor.

Pakiba ha dit...

La vida te aixo de vegades les alegrias arriben massa tard.
Bon relat.

Una abraçada i bon fi de semana.

Sergi ha dit...

Molt bo Rita!! Quines coses passen als pobles. A aquesta noieta li acaba de canviar la vida de cop, podrà respirar una mica, ajudar la seva família... i coneixerà el que va ser el seu pare biològic, probablement...

Assumpta ha dit...

M'agrada!! :-)

Com diu el refrany, "més val tard que mai", finalment el pare assumirà les seves responsabilitats i la noia podrà ser mestressa de la seva vida i, a més, podrà ajudar encara més a la mare i als tres petits :-)

I si li deixa la finca... ara serà ella "la senyora" ;-))

McAbeu ha dit...

La teva protagonista podria ser exactament la mateixa minyona que m'ha inspirat el meu relat, però la carta és completament diferent.

El teu m'ha agradat molt! :-)

Candela ha dit...

No sé si es pot reparar aquestes maneres d'injustícies només amb diners. Però, en qualsevol cas, m'alegro que ho intentin...

lolita lagarto ha dit...

ja li tocava una mica d'alegria a la noia, no?
un relat molt bonic i tendre, m'agrada!

El porquet ha dit...

I no segueix? Què més!!!

M'ha agradat, i m'ha recordat la meva mare que també va haver de marxar del seu poble per a guanyar-se la vida, lluny de casa.

Anna ha dit...

Bon relat Rita, m'agrada que tingui un final feliç, més val tard que mai, no?

rits ha dit...

molt bo!!! ben sorprenent!!! res de cartes d'amor, que gairebé totes les que ho són. I en canvi, si que s'intueix, o deixes que intueixi, una història d'amor que s'ha de reparar.
preciós!!!

el paseante ha dit...

No m'agraden massa els Relats Conjunts, però aquest és boníssim. El gir final és definitiu.

Alyebard ha dit...

Molt bon relat, restablint l'equilibri a l'univers!

Rita ha dit...

En primer lloc, moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.

D’altra banda, voldria aprofitar per dir-vos que quan surt un Relats conjunts, per tal de no tenir cap influència, tinc per costum no llegir-ne cap dels vostres fins que no he fet el meu i és per això que trigo una mica en comentar-vos-els. Espero que em sabreu disculpar.


fanal blau,
Gràcies! Ai sí, pobreta... :-)
Bona setmana!


kweilan,
Finalment, sí! Gràcies!


jordim,
¡Gracias. Vuelve cuando quieras, considérate en tu casa!


Pere,
La d’històries d’aquestes que hi deu haver hagut i encara hi ha segurament... T’hi animes? :-)


garbi24,
Bé, en podrà conèixer coses, però malauradament a ell ja no... :-)


Joan Calsapeu-Layret,
D’això es tracta precisament el Relats conjunts: deixar córrer la imaginació! :P
Bona setmana!


Elvira FR,
Ja que depèn de mi només, millor feliç! :P
Gràcies, maca!


montse,
Moltes gràcies! :-)


Carme,
Gràcies, maca!


Pakiba,
Gràcies!


XeXu,
Gràcies! Conèixer-lo serà una mica difícil... :P És quan veu que s’està morint que decideix arreglar les coses i testar a favor d’ella...


Assumpta,
Gràcies! Tu ja ho remates! :-)


MacAbeu,
Gràcies! A mi també em va agradar el teu.. :-)


Candela,
Suposo que no, ben cert, però, com diuen, “las penas con pan son menos”! :P


lolita largato,
Moltes gràcies, maca!


Missis,
Gràcies! No segueix perquè ja seria una altra història i una feinada també... :P

Molts pares i mares van haver de deixar els seus orígens, lamentablement...


Anna,
Gràcies! Sí, aquest cop, que sigui feliç... :-)


rits,
A mi també se’m va ocórrer inicialment la història d’amor... :P

Celebro que t’hagi agradat!
Petons!


el paseante,
Moltes gràcies!


Alyebard,
Gràcies! :-)

deomises ha dit...

L'havia llegit fa dies, però sense haver-lo comentat. Sento la tardança. Bon relat, amb final que agrada trobar de tant en tant, d.

Rita ha dit...

deomises,
Gràcies!