Relats conjunts: La nit estelada

La nit estelada, Vincent Van Gogh (1889)

Feia molt que no recordava aquella nit d’agost, estirada a la sorra de la platja de Zahara, veient caure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Aquella primavera s’havia enamorat, era un amor impossible i per això passava les vacances amb una amiga. Però aquella nit, sota els estels que no paraven de caure i amb la sensibilitat a flor de pell, es va imaginar que no era l’amiga la que s’estava amb ella al seu costat sinó ell i va tancar els ulls, el va imaginar acaronant-la, fent-li petons, parlant-li a cau d’orella del seu amor que li corresponia més que augmentat i que li demostrava fent-li amb tota delicadesa, però a l’hora intensament.

Ella es va deixar anar i el sentia, sentia el seu alè, les seves mans recorrent-li tot el cos, la seva llengua, els seus dits, sentia com no es deixava cap racó, cap part d’aquell cos que es movia lentament i compassada, aquell cos que sentia esgarrifances a cada pas dels seus dits i que es lliurava al plaer que ell li donava.

Va fer un lleu gemec i un breu sospir, l’amiga li va demanar que què li passava i ella va obrir els ulls i va contestar res, és que s’està tan bé aquí...

Avui, 20 anys després i de visita al Museu d’Art Modern de Nova York, davant de l’oli de Van Gogh l’ha recordada.



Una nova proposta de Relats conjunts.