Reagrupament

Google

Des de diumenge que estic seguint amb atenció l’afer Reagrupament que va esclatar dissabte a la nit. He llegit la premsa, vaig escoltar les declaracions del Joan Carretero dilluns a RAC1 i dimarts les de la Rut Carandell a la mateixa emissora i he llegit blocs, alguns de persones vinculades a l’organització, simpatitzants i fins i tot el d’un dels 4 membres que primer es van plantar, però que després van presentar la dimissió.

Encara ara no tinc clar què va passar –malgrat haver llegit també el bloc del Salvador Sostres, que sí que sembla saber-ho–, però el que sí que he vist, i amb tristesa, és que en aquesta bugada també hi hem tornat a perdre un llençol.

Quina llàstima que els catalans cada vegada estiguem més dividits. Al final creuré que tenim el que ens mereixem. ¿Com és possible que mentre PP i PSOE, que en teoria no tenen res en comú, siguin capaços de posar-se d’acord i anar a una quan es tracta d’anar contra els nacionalismes català i basc i en canvi nosaltres, els catalans, anem fent divisions i subdivisions que no fan més que minvar qualsevol possibilitat de força i unitat?

Haig de confessar que, personalment, i des de que vaig anar a una xerrada que va fer al meu barri, no hi posava massa expectatives en en Carretero, el vaig trobar molt fluix, la veritat, excessivament verd, fins i tot em va sobtar d’una persona que havia estat alcalde i conseller, però, com que també tenia clar que tampoc guanyaria les eleccions, em semblava que l’entrada al Parlament de Reagrupament podia ser positiva per al país i de passada útil per fer-los fer un bon rodatge.

També, que qui amb més il·lusió, entusiasme i ganes em va parlar de Reagrupament i d’en Carretero, des d’un bon començament va ser un dels 4 dimissionaris, en Francesc Abad. Fins al punt que em sabia greu que després de la xerrada a la que vaig assistir em demanés l’opinió, perquè sabia que el decebria, que li doldria. L’entusiasme que posava en ell i Reagrupament i la fe que els tenia eren enormes.

Aquests dies, llegint blocs de gent vinculada a l’organització he sentit molta tristesa. Hi ha adhesions als 4, n’hi ha de fetes individualment, però també hi he vist linxament així com que gent que es diuen amics han quedat dividits entre els dos bàndols i s’està barallant. Quina llàstima! Tinc la sensació que hi havia un gran potencial humà, gent que s’ho creia, que hi apostava fort i que s’hi havia posat amb il·lusió.

No sóc partidària de treure draps bruts, però creia que calia una explicació, però la que ha donat avui en Joan Carretero a Catalunya Ràdio, se l’hagués poguda estalviar.

És possible que Reagrupament sigui en Joan Carretero, com diuen alguns, i que per tant sense ell no pugui ser, però no és menys cert, si més no per a mi, que Reagrupament ja ha fet sostre. No crec que vagi molt més lluny.

Sigui el que sigui que hagi passat, les maneres, que en definitiva són el que compta, no han estat les més correctes, així com tampoc gens clares i això és d’una gran irresponsabilitat quan no s’està sol, quan hi ha una sèrie de persones de bona fe al darrera que han dipositat la seva confiança i la seva il·lusió en l’única empresa realment engrescadora que hi havia ara mateix.