Una sensació

Google

Una de les coses que vaig comprovant, a mesura d’anar postejant i llegint blocs, és que els blocs, sobretot, són com diaris personals. Si, ja sé que n’hi ha de molt específics sobre temes concrets i molt diversos, però la gran majoria expliquem coses nostres, personals: què fem, què sentim, on hem estat, què ens agrada,...

Van recollint el nostre dia a dia i si feu la prova –jo l’he feta– i us mireu per exemple el que hagueu escrit uns mesos enrera, més o menys, podreu recordar amb tot detall el que us passava aquells dies. Encara que el post no n’expliqui de detalls, el que llegiu us portarà a recordar-los.

De la mateixa manera, i més concretament quan parlem de records, sobretot de temps passats, ens permet tenir-los guardats. És com un posar ordre a les nostres coses, un arxiu de vida, diria.

I pel que fa a la música, el mateix: mica en mica, anem tenint la música que més ens agrada, o que en un moment ha pogut significar moltes coses, o que ens ha marcat sempre o en una època determinada.

Resumint, el bloc és l’arxiu, el recull de les nostres coses, més o menys endreçades, però sobretot és la nostra vida.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè volia que quedés reflectida aquí una sensació que he viscut durant uns dies, i a estones encara visc, sense entrar en detalls tampoc, perquè, com ja he dit més d’un cop, no m’agrada parlar de coses íntimes o massa personals. Però vull que hi sigui, per recordar-ho, si miro d’aquí un temps què em passava aquests dies i també perquè no sé si aquesta sensació es quedarà aquí o tindrà més conseqüències, que espero que no, perquè no és agradable.