Relats conjunts: Cavall

Cavall, Fernando Botero

Era xinesa, tenia 8 anys i havia tingut la sort de ser adoptada per una parella amb bon nivell econòmic i de professions liberals. Això els permetia viure en una masia, a prop de la natura, però en una comarca dotada de tots els serveis i amb una bona escolarització.

Era bona nena, treia bones notes, tremendament responsable per l’edat, adorava els pares adoptius. L’havien portada molt petitona, amb mesos, i probablement no recordava res del seu país d’origen, però d’alguna manera, semblava que agraïa la fortuna que havia tingut d’haver estat treta de l’orfenat.

Li agradaven molt els cavalls, l’havien portada a muntar algunes vegades, i s’ho havia passat tan bé, que els pares van pensar comprar-n’hi un.

Els van recomanar una quadra molt bona i un dissabte de bon matí s’hi van presentar. Mentre la visitaven, i els anaven ensenyant les instal·lacions i els cavalls, els seus ulls feien pampallugues de tants cavalls, de tant macos, esvelts, ja s’hi veia allà al damunt!

En un raconet, però, en va veure un de ben curiós. Era més aviat baixet, gras i amb unes potes curtes i rabassudes. No era gens maco, però li va cridar l’atenció. En quedar-se allà, mirant-lo, els pares i la persona de la quadra que els acompanyava també s’hi van aturar.

Els va dir que era un cavall que havia nascut així, amb una mena de malformació, una cosa genètica estranyíssima, que estava sa, però que no servia per res i no sabien massa què fer-ne. Com que no estava a la venda, no estava tan cuidat ni net com els altres i entre la forma estranya i tot plegat feia més pena que altra cosa.

Tot d’una, la nena diu, compreu-me aquest! Els pares, sorpresos, li van dir que es deixés de tonteries. Que no podia ser. Que aquell cavall no servia per res i que a més no es podia muntar.

Van demanar preus de diferents cavalls, van quedar que s’ho rumiarien i que ja tornarien.

Al vespre, a l’hora de sopar, tota seriosa va dir als pares que els volia demanar una cosa i que no podien dir-li que no. Van respondre que depèn, que no es podien comprometre abans de saber de que es tractava, però que s’expliqués.

La nena va dir-los que s’ho havia estat pensant molt tota la tarda i que definitivament volia aquell cavall, el de la malformació. Que allà no estava prou ben cuidat, que segurament amb el temps se’n desfarien i que es mereixia un lloc millor. Que ja sabia que no el podria muntar, però que li era igual, que preferia dedicar-se a cuidar i estimar aquell cavall.

La van veure tan seriosa i decidida que efectivament no li van poder dir que no.