Google Aquest cap de setmana pensava escriure sobre el tema de la dona cremada en un caixer. Ahir, en veure que en Clint ho feia, i com que deia el que jo pretenia més o menys, vaig decidir que ja no el faria, però el comentari de l’Striper al post m’ha fet canviar d’opinió.
Crec que tothom sap més o menys que va passar i com va anar la història i per tant no hi tornaré. Sí, però, que m’agradaria parlar de la dona que vivia en un caixer, tenint família, i, especialment, una filla.
La premsa ha dit que era ella que volia viure en caixers i m’ho crec. En reportatges per TV i en premsa ho he vist sovint. Moltes persones, quan arriben a aquest grau de degradació, es dediquen a beure, això les mig trastoca i ja no volen saber res de ningú ni de la vida per tots coneguda com a “normal”.
Però també he vist i llegit que a aquestes persones, malgrat això, si tenen suport, se les pot reconduir, sobretot, tornant-les-hi la dignitat, que un cop recuperada, en força casos permet la seva rehabilitació.
Entenc que no podem anar pel carrer ocupant-nos de tothom que viu en caixers, però també sé que si això li hagués passat a la meva mare, hagués fet el que fos perquè fos a casa, encara que fos tancada amb clau i, evidentment, proporcionant-li l’ajut psicològic i tot el que fos necessari.
És cert que per saber què es faria en moltes circumstàncies, t’hi has de trobar, però sincerament, no m’imagino fent la meva vida sabent que la meva mare dorm en un caixer. És la mare, la persona que t’ha donat la vida, que t’ho ha donat tot! No crec que em rendís en una situació així, per difícil que fos, que d’això no en tinc cap dubte. Però si no ho fas ni per la mare...
Pel que fa als assassins, que han demanat justícia, jo els la donaria, tal com demanen, cosa que la dona no va tenir, tenint en compte que van anar, la van molestar, van marxar, van buscar eines per fer més mal, van portar un desconegut perquè ella no els veiés i obrís la porta i van fer el que van fer. Que ara em diguin que no volien matar, em serveix de ben poca cosa.
Crec que tothom sap més o menys que va passar i com va anar la història i per tant no hi tornaré. Sí, però, que m’agradaria parlar de la dona que vivia en un caixer, tenint família, i, especialment, una filla.
La premsa ha dit que era ella que volia viure en caixers i m’ho crec. En reportatges per TV i en premsa ho he vist sovint. Moltes persones, quan arriben a aquest grau de degradació, es dediquen a beure, això les mig trastoca i ja no volen saber res de ningú ni de la vida per tots coneguda com a “normal”.
Però també he vist i llegit que a aquestes persones, malgrat això, si tenen suport, se les pot reconduir, sobretot, tornant-les-hi la dignitat, que un cop recuperada, en força casos permet la seva rehabilitació.
Entenc que no podem anar pel carrer ocupant-nos de tothom que viu en caixers, però també sé que si això li hagués passat a la meva mare, hagués fet el que fos perquè fos a casa, encara que fos tancada amb clau i, evidentment, proporcionant-li l’ajut psicològic i tot el que fos necessari.
És cert que per saber què es faria en moltes circumstàncies, t’hi has de trobar, però sincerament, no m’imagino fent la meva vida sabent que la meva mare dorm en un caixer. És la mare, la persona que t’ha donat la vida, que t’ho ha donat tot! No crec que em rendís en una situació així, per difícil que fos, que d’això no en tinc cap dubte. Però si no ho fas ni per la mare...
Pel que fa als assassins, que han demanat justícia, jo els la donaria, tal com demanen, cosa que la dona no va tenir, tenint en compte que van anar, la van molestar, van marxar, van buscar eines per fer més mal, van portar un desconegut perquè ella no els veiés i obrís la porta i van fer el que van fer. Que ara em diguin que no volien matar, em serveix de ben poca cosa.
22 comentaris:
que tothom en tregui les conclusions necessàries.
Deixant de banda el crim com dius, hi ha un altre tema. Que hi fa una dona vivint en un caixer, tingui o no tingui família. Precisament un caixer, mal dels últims esdeveniments financers. Una paradoxa, no?
Sense saber-ne les circumstàncies no m'atreveix a opinar. Jo no podria viure sabent a ma mares així, dormint en un caixer, però podria ser aque aquesta filla també fossi abandonada per la mare? No sé... no quadra!!
A veure en la carta que va escriure la filla deia , que la gent que tenia algu al carrer i no era capaç de treura-la del carrer ho entendria rao per la que crec que ella no volia. d'aqui el meu comentari, el fet per que aquest nanos van fer aixo jo crec que podem haver moltes raons , pero que van deixar sortir coses i fustracions internes segur.
Hi ha coses que no tenen nom, hi ha actituds que perden la coherència i crec que se'ls hauria de jutjar i esenyar quès és la moralitat, si han fet això és perquè hi ha valors que no tenen clars, hi ha coses que no estimen... no sé, jo ja prefereixo no mirar aquests casos, hi ha coses que no s'entenen...
estrip,
Tot plegat és prou gros...
albanta,
S'han dit moltes coses aquests dies, però el cert és que ella estava sola i ara la filla i la mare demanen indemnització i tot...
Striper,
En cap moment he pretès censurar el teu comentari eh!! Però sí que m'ha fet fer el post només per remarcar que, del fet que aquestes persones diguin que no volen ajuda, no se n'hauria de fer cas. Penso que no estan en condicions de decidir què és millr per a elles.
cesc,
Cert, coses així, no s'entenen mai...
el meu post no pretenia fer cap judici, tant sols refexava el que em va produir el fet de sentir la noticia, d'entrada jo penso com tu...si es donès el cas espero que seguis pensant-ho!
Deixant de banda el judici i centrant-nos en el tema de la família de la dona del caixer, crec que la teva reflexió és molt coherent i raonable. Deixa'm dir-te que penso igual que tu, però crec que les nostres opinions són aquestes per la situació que vivim, per qui sóm, per les circumstàncies que ens envolten, per la família que hem tingut, els valors que hem mamat des de petites... No sabem quines històries s'amaguen darrera aquesta gent i a vegades és molt fàcil dir "jo no actuaria així" des de la distància i la desconeixença.
No vull que em malinterpretis perquè jo no estic justificant l'abandó d'aquesta dona, tant sols et comento una reflexió que m'he fet a mi mateixa.
Tant de bo mai ens haguem de trobar en situacions semblants!
una abraçada!
La veritat és que no he estat al cas de la vida de la dona, però els motius que tenia en aquest cas per dormir al caixer em semblen del tot irrellevants. La vida és molt dura i cada família un món, per tant, potser aquesta dona era una mala peça repudiada per la seva família, o potser havia tingut molta mala sort, i cap suport. El que tinc ben clar és que, independentment de la seva situació, ningú no té el dret d'anar allà i calar-li foc premeditadament, com es va veure a les imatges. Així que esperem que hi hagi justícia, i que els assassins paguin pel que van fer, i que no es pensin que se'n poden sortir tan fàcilment.
No vull parlar del que varen fer aquets nanos, ja que ho trobo terrible i no tinc cap justificació per els seus actes.
Però del tema de tenir una mare dormint en un caixer, et diré, que segur que jo també faria impossibles per tal de que les coses no fossin així, però també et diré (i ho sé per un cas molt directe) que és molt, molt dificil ajudar a una persona així. Per què el "quid" de la qüestió és que aquestes persones no volen ser ajudades. I et vas donant cops i cops i acabes deixant que visquin així ja que és el que volen, per els motius que siguin, però tristement és així.
és complexe. a primer cop d'ull, et sembla desentesa (o altres coses) una filla que permet a sa mare dormir al carrer o caixers. després, quan vas llegint del tema, t'adones que hi han força matissos i no tot és tan senzill com agafar-la de l'orella i cap a casa.
suposo que tots els que voltem pels blocs creiem impossible que això ens pugués succeïr a nosaltres.
suposo que aquesta filla, potser en algun moment, ha estat lectora de blocs.
Crec que ella havia fet la seva elecció de com viure la vida. Lo més trist és la gent que no els deixa viure en pau amb la seva misèria volguda. Molts rodamóns viatgen amb un gos, perquè els avisa quan algú se'ls apropa massa. I prefereixen passar fred a l'hivern abans d'abandonar el seu company de quatre potes.
Sempre he tingut amabilitats i somriures amb ells.
És un tema molt complicat.
Deixant a banda aquests brètols (per no dir coses més fortes), la filla potser se n'havia cansat.
Jo tinc la sort de tenir una família que em suporta (de recolzar i de soportar), i molt, tant la parella com els pares i tal, però sóc conscient que tinc un problema amb la beguda de fa temps (de sempre diria) i encara que ho porto bé, puc compendre que la dona aquesta estés sola per voluntat propia i que la filla la deixés estar, xq finalment un pot decidir destruir la seva vida, pero això no comporta necessàriament voler destruir la dels altres, o bé haver de seguir algú fins a les darreres consequències.
Sóc de barri i he conegut força situacions similars, no de casos d'assasinat brutal com aquest, però si de maltractaments familiars, de alcoholisme, de pares abandonant fills, de fills abandonant pares... i és una mica el que es diu : jo sóc jo i la meva circumstància, i tal i com no és possible arribar a coneixer ningú a fons, tampoc sóm capaços de posar-nos al lloc dels altres 100%. I encara que fos així, hi ha moltes decisions que encara que no compartim, podem compendre.
Nuse. Els nois aquests els falta bastant per ser persones. Els altres... no podem dir-ne res.
Besooootes!
Les reflexions, les teves i les dels comentaris ho diuen tot, el fet ja està fet i ara toca jutjar i de valent, vaig sentir els nois i em vaig emprenyar molt...parlant d'una persona d'aquella manera, fredament, sense cap respecte, cap dol, cap penediment...
En Pere Meroño : http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/110852 ha fet un post sobre l tema i amés n'ha escrit un llibre que el pots trobar a : http://stores.lulu.com/store.php?fAcctID=1877227
ja ho saps...
apa!
salut
Totalment d'acord amb el que dius! I com diu també zel, en sentir les declaracions d'aquests nois t'acabes d'enfurismar si és que ja no n'estaves prou. I per difícil que sigui jo crec que es pot evitar que la teva mare dormi al carrer. No vull jutjar ningú, però en una situació tan greu de desamparament, s'ha de fer alguna cosa, per dràstica que sigui i tenir-ne cura encara que sigui encontra de la seva voluntat.
A mi m'agrada pensar com tu que si a la meva mare li passés alguna cosa així, doncs faria mar i muntanya perquè no acabés en aquesta situació. Però cadascú és cadascú i potser aquesta filla ja no sabia com ajudar-la més.
El que de vegades m'inquieta és que tots podem acabar vivint al carrer, podem acabar perduts en la immensitat sense deixar-nos ajudar i malvivint. La història d'aquesta senyora em va arribar al cor, perquè precissament pel mal del cor va deixar-ho tot. En connec unes quantes d'històries de gent que tenint família, feina, i una vida més o menys estable han acabat malvivint al carrer. I és molt difícil sortir-se'n. Això si, també en connec que n'han sortit.
Dels nois, poca cosa a dir. Han de fer-se responsables del què van fer, i viuran amb aquest fet tota la vida. I també en son responsables els seus pares, perquè no els han educat en el respecte a les persones.
El tema d'aquest judici em fa bullir la sang. I l'actuació en el judici dels implicats en l'assassinat (això de pressumpte ho deixo pels políticament correctes) és per llogar-hi cadires. Per no parlar de l'advocat que ha de defensar fets com aquests. Això sí que és una feina abominable...
La historia la escuchado mas o menos, la verdad es que nunca se puede saber lo que le puede pasar a uno en la vida, y todo el mundo merece respeto este en la clase social que este o tenga el dinero que tenga, viva en un castillo o debajo de un puente.
Los mas desdichados merecen ayuda desde luego y nunca el desprecio y la mofa.
En el caso de estos jovenes, pues no se que hase podría hacer, pero ademas del castigo puramente legal, igual adjuntarles uno social de ayuda a los necesitados durante los fines de semana y que pasaran unas cuantas noches durmiendo en un cajero para que sepan algo más de la vida.
Petons
En aquests casos no hi ha mai una sola causa. És una successió d'esdeveniments.I quan passa una desgràcia així surt a la llum tota la "podridura".
Avui a RAC 1 el Basté ha entrevistat a la parella de la víctima , un senyor que havia viscut amb ella i la coneixia bé. Ha explicat horrors amb la família , desamors , alcoholisme, drogues, etc... en una persona com tu i com jo i com tots el que voltem per aquí. La vida dóna aquests girs inesperats i coincidències. En un país on la justícia s'administra en comte gotes, crec que la seva mort mereix una dosi alta de justícia. Els nois han de saber i viure en pròpia pell que "ella" no va poder decidir i ells sí. Com tampoc téperdó la filla, que ara...vol treure'n diners. Són històries per a no dormir Rita!
Bona nit wapa!
Si m'ho permets, faré una mica de demagògia. Vivim en una societat de l'ego constant i el consumisme constant, que permet parir uns fills que cremen pobres dones i permet ser parits per unes mares que, com que no ens donen diners, les deixem en un caixer. Ja t'he dit que és demagògic, però potser caldria analitzar la filla d'aquesta dona i els pares d'aquests assassins.
Hola Rita,
Que n'és de dificil posicionar-se. Et diré una cosa que li dic a una companya de feina. Ella te una familia com la que tu tens, com la que jo tinc, i aixó per a nosaltres és impensable.
No tothom té la sort de tenir una familia com "nosaltres", i, pasen coses tremendes. El fet de ser pare o mare, per algú és només un accident. I la degradació sempre és una cosa lenta i progresiva. Acostuma a ser gent que ha patit desenganys o d'altres coses.
Sempre em quedo amb el dubte de si sabem transmetre valors com cal, a vegades, la justicia es terriblement injusta. Ja aniria sent l'hora de defensar a la victima.
Un post ven triat i ven tractat. Amb delicadesa i força sentit comú i de la familia. Qualitats que avui dia, malauradament, es noten molt a faltar.
Una forta abraçada
Clint,
Coincidim... Jo tampoc volia fer cap judici. Però sí posar-me en el lloc de la filla i penso que jo actuaria d'una altra manera.
Per sort, no m'hi he trobat mai...
iruNa,
Cert, només que em costa imaginar-me fent una vida "normal" i tenir la mare en un caixer...
XeXu,
Justícia per a aquests nois, sí!
Anna,
Potser sí que ens hi hauríem de trobar...
òscar,
Potser aquesta filla té un bloc i algun dia explica què sent...
Emily,
Aquesta història ens demostra que tots, en un moment donat, podríem ser rodamons... Fort!
Lula,
El teu comentari ha estat prou valent. No t'hi veus amb cor de fer-hi res?
Petons, maca!
zel,
Certament, els comentaris dels assassins, feien enfadar...
romanidemata,
Gràcies per la informació!
Carme,
Penso com tu, noia...
rits,
Esperem que no ens passi mai!
Salva Piqueras,
Ha estat un afer cru i du, sí...
atikus,
No seria mala idea tu sugerencia de un castigo social, además...
Joana,
Coincideixo plenament amb tu.
Bon capde, maca!
paseante,
Tens raó, i sense demagògia...
horabaixa,
Gràcies pel teu comentari amb el que coincideixo.
Una abraçada, maca!
Publica un comentari a l'entrada