Retrobada

Google

Quan fa força anys, un xicot amb el que sortia la va deixar, el va plorar molt i enyorar encara més. Ho va passar malament, no se’n sabia avenir, no es podia imaginar la seva vida sense ell. El considerava el perfecte pare dels seus fills, amb ell s’hi veia amb cor de tenir-ne, i veure que ja no seria així li costava molt de pair, de superar. El trobava a faltar tant, que pensava que a ell li havia de passar el mateix i que, per tant, la trucaria o aniria a buscar-la i li diria que s’havia equivocat.

Malgrat aquest enyor tan gran, mentre per una banda esperava el seu retorn, el desitjava amb totes les seves forces, per l’altra es demanava com seria si ho fes. Pensava que, quan s’ha cregut tan cegament en una persona i t’ha fallat, t’ha decebut, ha de ser difícil tornar-hi a confiar, a sentir el mateix... Era un dubte que tenia dintre seu. Volia que tornés, però no estava gens segura de que pogués funcionar com abans.

Pensava que podia ser com el gerro aquell de porcellana que, un cop trencat, per molt bé que encaixin tots els trossets i s'enganxin, les ratlles que hi queden, mai desapareixeran. Sempre més hi seran.

No ha sabut mai si per sort seva o no, però el cas és que ell no va tornar, a ella naturalment se li va passar i la seva vida va seguir el seu rumb sense poder comprovar què hagués passat.

Recentment, i pràcticament a l’hora, han retornat dues persones a la seva vida. Dues persones que, en diferents moments, van ser especials, en les que va creure, confiar, que li van fer sentir coses maques, però que, així com havien aparegut de mica en mica i mica en mica li van anar creant il·lusió, van desaparèixer sobtadament i pràcticament sense explicacions.

La seva reacció inicial va ser de grata sorpresa, d’il·lusió, fins i tot de plantejar-se que potser hauria de triar, per honestedat i per no trair ningú, i això requeria una decisió ràpida per part seva, però de seguida va començar a veure-hi ombres, llacunes,...

Aquella fe cega, aquella confiança, ja no hi és, per més que ho intenta, ja no hi creu com hi havia cregut sense ni adonar-se'n, ara, tot i volent-ho, no ho aconsegueix. S’adona que ja no és el que era, que ara ja els coneix la cara lletja, que la tenen, per més que abans la considerés inexistent. No, ara té clar que ja no pot ser, que les coses han canviat massa i que el moment ja ha passat.