Castells

Mai he estat molt al cas dels Castells. Sempre havia vist breus imatges als TNs de quan arriben al final –no sé si es diu coronen– o de quan cauen i poca cosa més. Mai he conegut prou la terminologia, ni sé què vol dir cada paraula, ni els noms dels tipus de castells. Això mateix de quan arriben al final, no sé ben bé com es diu.

Avui, i per casualitat, he posat el canal 33 i estaven fent en directe el Concurs de Castells de Tarragona, ja feia estona semblava, i m’he quedat mirant-me’l.

El que m’ha fet quedar-m’hi ha estat la primera imatge que he vist, no sé si se'n diu la pinya, una gran circumferència de gent, aquests anaven amb camises blaves, tots ben agafats, els braços dels uns amb els dels altres, sense ningú al damunt encara, però fent gruix, apretats. Han començat a pujar castellers, però de seguida han baixat, no deurien anar prou bé, i s’ha desfet aquell cercle.

Després s’ha vist un altre grup, colla crec, amb camises vermelles, amb aquesta gran circumferència novament, però al mig un quadrat, al darrera gent amb els braços a sobre dels del quadrat i un home al mig, tocant les cares dels quatre que feien el quadrat. He entès que els donava les darreres instruccions i ànims. Ha desaparegut per sota i han començat a aparèixer quatre castellers, mig gatejant, pel damunt de la pinya, i s’han posat a sobre d’aquells 4 inicials.

Bé, no seguiré, ja sabeu com va més o menys, però aquestes imatges m’han emocionat. Mai havia vist tan clarament la formació d’un castell, ni amb tant detall i aquesta visió m’ha fet sentir que potser sí que som diferents. Aquesta manera de fer, en equip, en colla, on cada petita aportació individual és necessària per al resultat, sense èxit personal sinó de grup. D’aixecar-se i tornar-ho a provar si s’ha caigut, de no defallir i de no deixar-ho d’intentar.

No fa massa, al 30 minuts, vaig veure un reportatge d’una ciutat de Xile, on estaven iniciant-se en això dels Castells. La idea era ensenyar les criatures a fer les coses en grup, en que tots eren importants i imprescindibles, però per al resultat del grup, de la colla, no individualment, i estava funcionant: la idea començava a estendre’s.

Cap al final de l’emissió d'avui, quan ja havien acabat i ensenyaven grups diversos, he anat veient criatures petites, enxanetes, he pensat, perquè anaven amb el casc encara, alguna xinesa, alguna negra, a més de rosses i morenes, però també m’ha fet pensar que la integració i la convivència és més que possible, és una realitat.

Seguir aquest programa, avui, m’ha fet pensar i sentir moltes coses.