diumenge, 31 d’octubre del 2010

Primavera a la tardor

Google



No m’he amagat mai del poc que m’agrada la tardor. Veure com s’acaba l’estiu, com s’escurça el dia, com fresqueja al matí i al vespre, tot això no m’agrada, em ve massa de nou tot just sortint de l’estiu, amb aquella llum...

Però enguany la tardor m’està agradant i tot. I és que estic vivint una primavera en plena tardor: m’estan passant coses maques, molt maques.

Una retrobada amb un amic illenc, que espero que hagi servit per consolidar una amistat que m’agrada molt tenir, una trobada amb un antic cap al que sempre he respectat i estimat molt, que després d’una sèrie de vicissituds que ha passat recentment, m’ha demostrat, un cop més, la seva grandesa, la seva fortalesa. Em va fer molta il•lusió compartir una estona amb ell i poder seguir aprenent d’ell. I per últim, però ara mateix potser el que em fa sentir més la primavera, una persona que ha aparegut a la meva vida i que ara mateix em fa sentir molt i molt bé.

Com que fins i tot a l’estiu a vegades també plou, hi ha hagut algun núvol també, i ja em sap greu, però ja és això viure també: saludar i acomiadar gent, què hi farem!


diumenge, 24 d’octubre del 2010

Història d'amor




S’havien conegut en el ball de la cooperativa, aquells balls d’abans on hi anaven els pares, els oncles, les tietes, els veïns... Ell venia de fora, d’un altre barri, i al no conèixer-lo ningú, hi havia una certa desconfiança, perquè tot i fer molta patxoca, a més era més gran.

Es va enamorar d’ella, però ella no s’acabava de decidir. L’anava a esperar a la feina i l’acompanyava fins al tramvia, agafava un taxi i quan ella baixava del tramvia ell era assegut en el bar de la cantonada esperant-la i així durant dies.

Un dia, però, ell li va posar un ultimàtum: si no li deia que sí, no el tornaria a veure mai més i aleshores ella es va decidir, li va dir que sí i van ser feliços la resta de les seves vides.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Relats conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer (1657-1659)



Li acabaven de portar una carta i estava sorpresa. Mai n’havia rebut cap des de que feia temps que havia marxat de casa seva, en un poblet lluny de ciutat. Havia marxat a fer de minyona, que era la única cosa que podia fer una noia pobre: marxar, per deslliurar la seva mare d’una boca que alimentar. Tenia tres germans més petits, el pare havia mort feia temps i la mare feia el que podia per tirar-los endavant.

Amb dificultat, perquè no en sabia massa, es va posar a llegir la carta, que li costava d’entendre perquè tenia un vocabulari molt acurat i ella no n’estava acostumada.

La signava un advocat, el d’un senyor que tenia una finca al seu poble, on la seva mare havia servit, que la requeria al seu despatx per un assumpte del seu interès, atès que el senyor havia mort, i, en el seu testament, havia volgut reparar una gran injustícia que havia comès amb ella en vida.



Una nova proposta de Relats conjunts

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Llibres: Dues presentacions




Dijous vaig assistir a la presentació del llibre Il•lusions i incerteses escrit entre d’altres per una, fins aleshores, coneguda virtual, l’Arare.

Quan vas a presentacions d’aquests tipus el motiu principal és acompanyar la persona coneguda, fer-li costat, però ja és el segon cop que em passa –bé, ahir em va tornar a passar per tercera vegada– que quan surts et sents satisfeta perquè a més ha resultat ser un acte interessant.

La originalitat amb que està escrit aquest llibre requeria una explicació una mica acurada de cadascun dels autors, amb detalls de la creació dels personatges, el creuament dels mateixos, la contrarietat, en algun cas, per aquest canvi, la responsabilitat de seguir amb un personatge creat per un altre...

Tot això multiplicat per set persones, podia haver estat feixuc, però la manera de fer-ho, aportant-hi sensacions, moments personals, demostrant el gust per l’escriptura, l’amor a la terra, i el goig pel repte, va fer que es convertís en una presentació interessant, viva, original i molt gustosa, de debò.

Felicito l’Arare, així com a tots els autors per haver aconseguir tirar endavant una història tan engrescadora, però força complicada, amb aquest èxit.







Ahir, una altre presentació, en aquest cas d’un llibre que ja havia llegit i ressenyat aquí, El mundo en una botella, de Frederic Mayol Ibáñez, Deric per al món blocaire, i que em va encantar, va estar de nou molt agradable.

Al final de l’acte vam poder donar la nostra opinió les persones que ja l’havíem llegit i es va fer un col•loqui al voltant de l’homosexualitat i de la violència de gènere, que va resultar molt interessant.

Quan marxava, ja al carrer, un xicot em va aturar per donar-me les gràcies perquè, després de sentir les meves impressions del llibre, s’havia acabat de decidir a comprar-lo i frissava per llegir-lo.

També felicito en Deric perquè la seva primera novel•la per a adults és bona i l’encoratjo a que hi torni així que pugui.

A més dels actes en sí, aquestes presentacions m’han permès saludar de nou blocaires coneguts, que sempre ve de gust, així com conèixer-ne de nous –a més dels autors– com en aquest cas la fanal blau i la pakiba: tot un plaer senyores!


dimecres, 13 d’octubre del 2010

Premisc@ts 2010





L’any 2008, quan feia poquet que corria per aquest món, una colla de gent maca i amb ganes de donar més vida encara a tot això de la blogosfera va crear els premis c@ts. Uns premis en els que no t’has de presentar ni s’ha de fer cap campanya, senzillament qui vol vota els blocs que li sembla i prou. I quina va ser la meva sorpresa que aquell mateix any, vosaltres, amb els vostres vots, em veu donar el premi al bloc revelació.

És difícil explicar, quan tot just acabes d’arribar en un món on hi ha tanta gent bona a la que admires i on sempre et sembla que ho fan molt millor que tu, què se sent quan veus el nom del teu bloc escrit en el logo que diu premi al bloc revelació 2008. Haig de confessar que me’l vaig mirar diverses vegades per confirmar que sí, que era el meu bloc el guardonat.

L’any passat, ja no sent bloc revelació i amb tants blocs bons com hi ha, per sorpresa meva, vaig quedar finalista al premi miscel•lània, i haig de dir que vaig tenir una alegria, perquè ja em semblava un bon premi quedar seleccionada entre 4 o 5, no ho recordo molt bé.

Enguany, ha tornat a passar. Un bon dia vaig veure que havia quedat finalista al bloc miscel•lània i vaig pensar novament que ja era un honor i que em donava per satisfeta, perquè novament competia amb gent bona.

Quina ha estat, però, la meva sorpresa quan, seguint l’acte en directe, he tornat a veure’m, però aquest cop amb el primer premi al bloc miscel•lània 2010. Confesso que abans d’agrair-lo me l’he tornat a mirar diversos cops per estar-ne segura que era jo i és que tot i que no és el primer cop, l’emoció ha estat tan gran com la primera vegada.

Vull felicitar als tots els guardonats, a tots els finalistes i, especialment, a aquest grup de persones que amb la mateixa il•lusió que el primer any, malgrat alguns entrebancs ocasionats per persones de mal conformar, tiren això endavant, tot i la feinada que els ocasiona, a canvi només de fer-nos-ho passar bé i de donar més vida a aquest món tan viu i tan canviant com és la blogosfera, i agrair-vos a tots el vostre suport, perquè si no fos per ell, jo ara no estaria escrivint això.

Felicitats i gràcies!!!

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Sopant d'hora

Molt d’hora, faltava ben poc per a les nou de la nit, entrem al Petit Comitè. Una decoració fosca, masculina, elegant, però austera a l’hora. Ens demanen si fumadors o no fumadors i el meu acompanyant gentilment em cedeix la tria que es decanta per fumadors.

Una carta no excessivament extensa ens posa al davant la cuina tradicional catalana. Quin goig! I és que amb la cuina tan fantàstica que tenim, la cuina de les mares, de les àvies, ben feta, per a mi segueix sent la millor.



Hem dinat molt bé, hem anat a plaça i m’ha cuinat tot de menges boníssimes, entre d’altres un tzatziki deliciós, i per tant no hi ha molta gana, però ho solucionem demanant uns rovellons. Uns rovellons boníssims, només amb una simple picada d’all i julivert, tot i que la simplicitat també s’ha de saber fer: una picada en la seva mida justa i una cocció suficient per donar perfum, aroma, però sense treure cap gust de bosc als rovellons.

Curiosament, sense dir-nos-ho, tots dos triem el mateix segon plat: peus de porc amb prunes, un plat senzill, però exquisit. En els serveixen desossats, un punt passats per la paella que hi deixen una fina crosta, molt suau.

Bebem un vi mallorquí, Quíbia, un vi blanc molt suau, que passa molt bé i amb el que l’acompanyant ha tingut molt a veure perquè es digués així.

Uns formatges artesans amb codony tanquen aquest àpat deliciós, que hem gaudit sols, perquè a Barcelona i en dissabte la gent surt tard a sopar, i per tant quan el menjador de fumadors es comença a omplir nosaltres estem a punt de marxar.

Mentre fem el cafè i esperem el compte, entra un matrimoni amb una jove, una parella jove, i tres homes. Em fixo amb aquests tres homes, grandets, molt elegants, un d’ells sembla francès, i el que sembla d’aquí, i que deu ser l’amfitrió, el que domina territori i restaurants, parlant espanyol diu: “¡Aquí no vamos a comer ‘rovellons’!” Noto com se’m posa un somriure a la cara i penso doncs no saps massa on ets, em sembla, ni el que et perds...

Sortint, asseguts en un banc de la Rambla Catalunya, fent una cigarreta tots dos, parlem de com de difícil és per a les actrius d’una certa edat trobar feina, de quan jo era jove i de les meves “males” companyies, que no eren dolentes, però sí diferents i de com patia la meva mare, pobreta, innecessàriament perquè res em va fer canviar...

Acabades les cigarretes, baixem caminant fent una llarga passejada fins al metro de Jaume I.

dijous, 7 d’octubre del 2010

A day or a night...




What a difference a day made
What a difference a day made
Twenty-four little hours
Brought the sun and the flowers
Where there used to be rain

My yesterday was blue, dear
Today I'm part of you, dear
My lonely nights are through, dear
Since you said you were mine

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you



dilluns, 4 d’octubre del 2010

Sense respostes



Fa uns dies que una persona em fa preguntes i només faig que dir-li que no m’agraden les preguntes, i és que no m’agraden, sobretot quan no les puc respondre, perquè ni jo mateixa tinc respostes.

Per respondre-les, s’han de tenir les coses clares, hi ha d’haver una certa coherència, i ara mateix sóc un mar de dubtes, un mar ple d’onades, que van i vénen, que esclaten, que tornen enrere, que vénen amb força i acaben en un no res, que vénen fluixetes, però que se t’emporten rodolant,...

No és com m’agradaria, però potser perquè tampoc sé ben bé què m’agradaria. Sempre dic que el temps ho resolt tot, perquè ho posa tot al seu lloc, i ara mateix el que vull, el que necessito, és temps. Que passin les coses, una darrera de l’altra, i el temps decidirà. Jo no en sé més ara mateix.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Llibres: Olive Kitteridge

Google



L’Olive Kitteridge és una mestra d’escola d’un poblet de l’estat de Maine, a la costa est dels Estats Units que al llarg de 13 relats i durant 30 anys de la seva vida, anirem coneixent tant pel que explica ella, com pel que expliquen la resta de personatges del seu entorn.

Cada relat té uns protagonistes, però ella sempre hi té un paper, més important quan es parla del marit, per exemple, i menys quan es parla d’uns veïns, però encara que només sigui de passada, sempre hi surt.

Inicialment a l’Olive se la veu seca, freda, autoritària, però mica en mica, tal com es va desenvolupant cada història es va configurant un personatge que té les seves febleses, les seves pors fins i tot els seus motius que fins que no es coneixen no permeten entendre algunes de les seves reaccions.

L’amor, la parella, els fills, l’amistat, les relacions humanes en general són els temes que tracta aquest llibre de persones quotidianes amb vides quotidianes, però que no deixen indiferents els personatges ni qui els acompanya al llarg d’aquestes 377 pàgines.


No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d’aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l’està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d’uns instants sans i purs.


Premi Pulitzer 2009 i premi Llibreter 2010 és una novel•la, escrita en forma de 13 relats, aparentment independents, però amb un nexe, l’Olive, una dona que anirà acceptant el pas dels anys i adaptant-s’hi.

En algun lloc vaig llegir d’aquest llibre, que un cop acabat, i anant-lo recordant, cada cop t’agradava més i una cosa així m’ha passat a mi. Hi vaig pensant i em va agradant més i més.