dissabte, 27 de juny del 2009

Relats conjunts: El cafè de nit

El cafè de nit, Vincent Van Gogh (1888)


Portava hores esperant. Feia tant que s’esperava que s’havia aixecat i tot i es passejava al voltant del billar, un billar on ja hi havia vist jugar un munt de partides, però on ja no hi jugava ningú. De fet, eren a punt de tancar ja i gairebé no hi quedava ningú.

Es resistia a marxar, a creure que el podien haver enganyat, que el podien haver fet anar fins a París per a no res. No, no podia ser, havia d’esperar-se, segur que vindria.


S’havien conegut en un xat, ella era casada però el seu matrimoni era pura rutina i estava més que esgotat, segons que li deia, i ell li havia fet néixer una nova il·lusió. Havien parlat molt, a conèixer-se tant, que només tenien ganes de veure’s, d’estar junts. Només faltava fer el pas i portar al carrer, a la vida real, tot aquell desig contingut durant tan de temps.

Ella ho tenia complicat: casada i amb una feina que l’absorbia molt, li era difícil trobar una estona lliure i més encara justificar a casa una absència fora d’horari laboral, però un viatge de feina a París, una fira, on ella havia d’anar a veure uns proveïdors, els va obrir les portes a una trobada, a un poder passar una tarda junts, potser una nit, i qui sap si la resta de les seves vides.

Perquè havien parlat de futur, de deixar-ho tot ella si, tal com els semblava, eren fets l’un per l’altre. Aquesta trobada havia de ser el punt de partida d’una nova vida per a tots dos.

Ell, que no s’havia casat mai, que només havia tingut relacions més o menys llargues, ara feia temps que estava sol i havia dipositat tota la seva energia en ella i, des de que l’havia coneguda, que no veia cap dona que li fos tan atractiva com ella, que li despertés cap interès més enllà d’unes hores de sexe i, fins i tot això, cada cop menys. En ella ho veia tot: la companya, l’amiga, l’amor, la passió, el futur...


Havien quedat a un cafè de París, cap a les 6, quan ella creia que hauria enllestit la feina. Ell aniria tot vestit de blanc, ella tota de negre i, un cop junts, tot quedava per escriure, tot i que tots dos tenien clar que a partir d’allà la història podia ser nova i de dos, de dos persones que finalment s’havien trobat i començarien una nova vida l’un al costat de l’altre.

Mentre seguia pensant que no podia ser que ella no s’hagués presentat, però començant a sospitar si s’havia fet enrera, i començant a aflorar-li el desànim, el cambrer se li va adreçar, després de passar per les poques taules que encara quedaven ocupades, per dir-li que hauria d’anar marxant, que havien de tancar.

Va anar cap a la sortida, va obrir la porta, va sortir i, ensorrat com se sentia, decebut, va marxar, caminant carrer a munt.


Al cap d’una estona, mentre el cambrer ja havia tancat i baixava la persiana, va passar un veí, un veí tafanerot, amb el que sempre feien la xerrada i el posava al dia de les novetats del barri, que li va explicar que aquella tarda, a dos carrers d’allà, una dona, tota vestida de negre, havia caigut en rodó a terra i que se l’havia emportada una ambulància, però que no havia pogut esbrinar què li havia passat ni si era viva o morta.

Una altra proposta de Relats conjunts.

22 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

Quin trist consol, bona història.

kweilan ha dit...

Ohhhhhhhhh! Quina pena! Molt bon relat!!

gatot ha dit...

si és que el negre, per una dona, li escau més de nit, no? :)

muraleja: "mai una cita a cegues sense mòbil comprovat..."

i és que la teconologia, tampoc és tant dolenta...

petons i llepades tecnològiques!

Sergi ha dit...

Que cruel el destí. Ella debatent-se entre la vida i la mort a un hospital, a una ciutat que no és la seva, i ell trist i decebut perquè la seva enamorada no s'ha presentat, caient-li totes les il·lusions per terra.

Una història increïble Rita, m'ha agradat molt i molt, de veritat. Trista, perquè m'ha deixat un mal cos... però boníssima, et felicito.

Joana ha dit...

Catxis...a vegades el cor no pot resistir tantes emocions...
Bon cap de setmana Rita!

khalina ha dit...

uiii, quin final. Ja sabia jo que ella volia anar-hi.
I per ell quin pal!
Molt bona història. Trist final

el paseante ha dit...

Hi ha una peli amb un argument que s'hi acosta "Tú y yo" de Leo Mc Carey, amb Cary Grant y Deborah Kerr. El teu és una miqueta més desamparat, més trist, però m'ha agradat.

Ma-Poc ha dit...

Vaja... quina llàstima i quina mala sort! Que trist!

Rita ha dit...

Jordi Casanovas,
Gràcies!

Seria un bon tema a debatre aquest: el del consol trist...


kweilan,
Gràcies! No sabem si després ella es posa bona i es troben finalment...


Gatot,
No hi vaig pensar en el mòbil, catxis! :P

Però tampoc hagués pogut contestar ella...
Petons!


XeXu,
Saps una cosa? Vaig deixar el final obert expressament pensant en tu.

No sabem si només va ser una lipotímia i després ella es posava en contacte amb ell i es trobaven finalment. :-)
Petons, maco!


Joana,
Ai sí, quines emocions...
Bon diumenge, maca!


khalina,
Gràcies!

Hehehehe que romàntiques que som eh!

El meu final, és només el final de la meva història, no sabem la d'ells...
Petons, maca!

paseante,
Gràcies!

No la recordo aquesta peli, ja miraré si la trobo...

Potser no és trist, no sabem si finalment es troben... :P


Ma-Poc,
El que dic als altres: potser només és un ensurt tot plegat... :-)

Emily ha dit...

I tant que es troben! Ell va passar la nit d'hospital en hospital...fins que la va trobar. Ara, segur que van avisar el marit...A veure com te'n surts en la continuació...
Xulo, Rita.

rits ha dit...

boníssim Rita!!!

encara que el final és trist xq no sabem com està ella, és un triomf de l'amor. que capritxós que és el destí!

a més, cadascú ens podem seguir la història de mil maneres diferents! genial!!

Pd40 ha dit...

Ja sé que no sóc el més indicat per dir-ho, però aquesta història demana una continuació! S'acaben trobant? La dona es mor? S'embolica amb el marit?

helenna ha dit...

Una història molt maca. Com acaba?.

M'agrada el teu blog, si em permets hi aniré pasant.

Josep B. ha dit...

La tercera possibilitat, una jugada del destí què potser posarà punt i final a la història.

Més d'un s'ha de sentir identificat.

Jordicine ha dit...

Fa molta gràcia veure la mateixa foto amb textos totalment diferents. M'ha agradat. Et felicito. Un petó.

Gabriel ha dit...

Ei, Rita, q tal?
No coneixia la teva faceta narrativa i m'ha agradat.
El relat té aquell punt de nostàlgic però que presents que no pot anar bé...massa bonic, oi?
M'ha recordat al llibre "El cafè de la joventut perduda" de Patrick Modiano. Te'l recomano.
No és res de l'altre món però és un dels grans autors parisencs que descriuen molt bé una de les ciutats que ha donat peu a més històries.
Ahhh, per cert...El meu blog ha fet un any i et volia/ us volia convidar a entrar a prendre un vermut/ refresc virtual...
Té oliveta i tot!
He pensat que a la meva illa roja preferida li faria gràcia prendre un refresc, amb la calor que fa, oi?
Una salutació!

Rita ha dit...

Emily,
Gràcies!

Ja t'he dit altres vegades que hauries de participar... En un moment li has donat un tomb a la cosa... Ja saps que penso que ets molt bona!


rits,
Gràcies, maca!

Aquesta era la idea una mica... Que cadascú hi posi el final que més li agradi o l'inspirin els seus sentiments...


Pd40,
Hahahaha Gràcies!

No, no seguirà, que cadascú se la faci com més li plagui... :-)


helenna,
Gràcies i gràcies per passar per l'Illa també. Considera't a casa teva!


skorbuto,
Segur que a la vida hi ha històries com aquesta... I més complicades també... :P


jordicine,
Gràcies!
Petons!


Gabriel,
Gràcies, maco!

M'apunto el llibre que em recomanes.

Moltes felicitats per a aquest primer any! Ara em passo per casa teva a seguir amb la festa... :-)
Petons!

Albanta ha dit...

Ja me l'imagine a ell preguntant pels hospitals de la ciutat fins trobar-la!!
és que em dol tant aquestes històries tristones!!

Assumpta ha dit...

Jeje anava a dir igual que "El Paseante" ;-)

Es citen a dalt l'Empire State i quan ella hi va l'atropella un cotxe... ell pensa que ella no hi ha volgut anar.

El títol original "An affaire to remember", traduida al castellà (no sé per què) com a "Tu y yo".

Anys després es va fer una peli en homenatge a aquesta de la Deborah Kerr y Cary Grant, que, curiosament es deia "Sleepless in Seattle" però la van traduir com "Algo para recordar", que hagués estat la traducció correcta de la primera peli :-)) Va estar protagonitzada per Meg Ryan i Tom Hanks...

Per si tens curiositat, en aquella la Deborah Kerr queda paralítica després de l'accident, però finalment (passats mesos) la casualitat fa que es trobin... i hi ha un final feliç :-)

(Perdona el rotllo jeje però és que sóc una fan d'ambdues pelis) :-)

Rita ha dit...

Albanta,
Em sap greu... Però pensa que amb final obert, pots decidir que es trobin finalment i tot acabi bé... :P


Assumpta,
Moltes gràcies!!!!

Amb la teva explicació sí que he sabut de quina peli parlava.

La recordo perfectament, bé, les dues, i em van encantar!!!

Cap rotllo, ja veus que m'ho has aclarit del tot.

Gràcies per passar, és tot un honor!, considera't a casa teva!!

Assumpta ha dit...

Gràcies a tu per acceptar el mega-comentari :-) No sóc massa de cine, jo... però quan una m'agrada!!! jajaja

De fet el teu relat és completament diferent a les dues pelis en tot. Però aquest "moment tràgic" va fer que hi pensessim :-)

Algú que veritablement NO POT acudir a una cita i el qui espera es sent com "abandonat", la incertesa d'aquells moments ha de ser terrible...

Agafant-me a la teva resposta a Albanta faré com si tot acabés bé... Una petita lipotimia provocada pel nerviosisme :-))

Rita ha dit...

Assumpta,
Ja et vaig dir que era tot un honor veure't per aquí... :-)

De fet, et faré sortir en la meva propera ressenya de llibre, la de La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, perquè el vaig descobrir en el 100è joc literari d'en Tibau i crec que va ser amb el que vas concursar tu.
Una abraçada, maca!