Avui, per tal de combatre la dura tornada, he quedat amb una amiga per dinar i hem tingut una conversa molt interessant.
Darrerament, i per raons de feina, ha tingut molt contacte amb homosexuals i he pogut observar com ha evolucionat, abans no era pas tan receptiva amb aquest tema. M’explicava coses que havia comentat amb ells, temes socials, de relacions amb les famílies, etc, tot donant-los el seu suport.
Un dels meus millors amics ho és i per tant sempre ho he viscut amb tota naturalitat, però reconec que no tothom ha tingut les mateixes oportunitats i per tant encara hi ha molt camí per fer.
Moltes de les coses que es consideren diferents al que estem acostumats, o no habituals, o que se surten dels esquemes, el millor per entendre-les, i sobretot, respectar-les, és viure-les de prop, com penso que li ha passat a ella i en el seu moment a mi.
Recordo que quan es va legalitzar el matrimoni homosexual, i es va parlar de l’adopció per part dels homosexuals, jo no n’era massa partidària. Considerava que una criatura havia de tenir les figures del pare i de la mare i que dues mares o dos pares podien ser, si més no d’entrada, contraproduents i fer-los diferents davant de la resta de criatures i per tant no ho considerava prou encertat.
Els mateixos dies, vaig tenir ocasió de conèixer una família que havia adoptat una nena xinesa i, parlant amb la mare adoptiva, li vaig demanar si els havien donat algun tipus d’instruccions per tal que la nena d’entrada no notés el canvi tan dràstic de cultures. Em referia a alimentació, maneres de fer, costums,... Em va dir que què em pensava, que allà tenien 4 o 5 criatures en un llitet tot el dia, que de tant en tant els donaven menjar i poca cosa més. Ni costums, ni estímuls, ni maneres de fer, ni res de res.
Vaig quedar tan tocada que el primer que vaig pensar va ser si no era molt millor que fossin adoptades, encara que el pares adoptius fossin dues dones o dos homes, a tenir-les allà en aquestes condicions.
Aquest estiu, he conegut un altra cas i parlant amb la mare adoptiva em deia que mai li va poder donar un biberó a la seva filla xinesa. De ben menuda se l’agafava i se l’aguantava ella, amb les dues manetes, i no el deixava anar per res fins que se l’havia acabat. Suposo que era la única manera de subsistir en un llitet, amb 3 o 4 criatures més, o se l’aguantava tota sola o no menjava. No vaig poder evitar tornar a pensar en l’adopció homosexual.
****************************************************
En un altre ordre de coses, en Jesús M. Tibau m’ha demanat la meva col·laboració, que he acceptat amb molt de gust, tot posant una pista del 70è joc literari:
Cada dimecres, el mes d’agost inclòs, el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris.
En el 70è joc literari, la pista es troba al nom d’aquest escriptor anglès:
Lewis Carroll
La resta d’instruccions les trobareu al seu blog. Animeu-vos a participar, diu que hi ha premis!
Ah! No deixeu la resposta del joc als meus comentaris.
29 comentaris:
hi va haver una temporada que escoltava Catalunya Ràdio cada matí, llegia l'Avui i al migdia dinava amb les notícies de TV3: tenia la sensació de què vivia en un país "normalitzat"... i que tothom n'era conscient; després em vaig adonar que la "majoria" vivien amb tele5 o antena3...
què és normal? el quela majoria viu cada dia?
penso que sovint tenim un concepte de "normalitat" que està massa en funció del que ens toca o no ens toca...
és normal viure un càncer a la família? un alzehimer? és normal haver d'ajudar econòmicament a algú proper perquè arribi a final de mes? és normal haver de protegir una persona maltractada?
tots anem evolucionant, rita... segurament que quan una persona es planteja el dia a dia dels "anormals" es fa una mica més persona...
que tinguis una lleu tornada a la feina!
petons i llepades anormals!
Curiosament ahir pensava sobre aquest tema de l'adopció del que en`principi jo tampoc era gaire receptiu..
quina sort poder tornar a la feina,senyal que em marxat.Altres encara estem aqui i tots torneu morenets grrr
;)
Jo no tinc problemes amb el fet que els homosexuals adoptin.
La història del biberó la vaig conèixer a través d'uns coneguts que havien adoptat una nena xinesa, és molt dur.
Respecte a sorprendre'm a mi mateix en situacions reaccionàries, n'he tingut. Va ser veient un dels primers programes de "La casa de tu vida" (sí, vaig caure de quatre grapes, com tothom)
Va ser quan la parella gai es va besar, reconec que em vaig sentir molt malament, primer per la meva reacció interna de disgust, punt a corregir, segon perquè m'he atipat de veure escenes de petons entre homes al cinema i no entenia perquè tenia llavors aquella reacció. I tercer i últim, com collons podia ser que em molestés quelcom que ideològicament accepto?
La resposta era senzilla, a les pel·lícules es tracta de ficció i com a tal l'acceptava, per altra banda tots vam ser educats en una societat masclista i homòfoba i al final sempre queden serrells per corregir.
Ara sols espero saber veure altre serrell a corregir.
Independentment de totes les diferències, què hi ha millor per una criatura que créixer en un entorn familiar on els seus pares s'estimen, l'estimen, i l'eduquen i la cuiden amb tot l'amor que una persona pot dona? Tant és que els pares siguin del mateix gènere o no, la qüestió és que es desvisquin per la criatura. Que això li pot portar problemes al nen/a en qüestió, que ens altres nens són molt dolents? Potser li costarà, però com molt bé apuntes, a la llarga, molt millor uns pares homosexuals que uns hetero però que passin de tot.
Per cert, que m'ho deixava, un gran post, i un molt bon tema per parlar-ne hores i hores.
Penso que el normal, gatot, hauria de ser el respecte a la llibertat de les persones.
Pel que fa al càncer i a l'Alzheimer, lamentablemet els he viscut de ben a prop i no, suposo que no són normals, perquè em van fer patir molt.
Els anormals per mi són els assessins i els torturadors.
Petons, maco!
T'entenc, striper... Ja veus el que explico...
Petons!
Vinga, ddriver, que quan ja estiguem tots ben descolorits i farts de treballar, tu, com un "senyuritu", aniràs a fer les Amèriques, no et queixis home!! :-))
Et felicito, skorbuto, pel teu comentari! Raonat i intel·ligent. Tots tenim encara algun llast per treure i alguns molts.
Petons!
Cert, xexu, però jo vaig haver de conèixer una situació com la de les nenes xineses, per adonar-me'n. És allò del llast, suposo, que dic a l'skorbuto.
Pel que fa al tema, vaig pensar que si donava per molt, també podia estar bé. La diversitat d'opinions sempre aporta coses.
Gràcies, maco, i petons!
És curiós, però aquesta setmana hem compartit casa rural amb un parell de noies encantadores que tenien dos nens. Eren bessons, fills biològics d'una de les dues, però s'autoanomenaven les mames. Estaven per ells, els cuidaven, els feien mimos, hi jugaven... De debò que feia goig de veure. D'entrada, suposo que com tothom que no és homosexual, aquest tipus de relació sorprèn i costa d'entendre, però t'asseguro que molts nens voldrien tenir aquelles dues mames que el papa i la mama que tenen els quals no se n'ocupen o estan a matar tot el dia... Per sort la vida ens ofereix cada dia noves oportunitats d'obrir el pensament. Gràcies per la reflexió. Petons.
Suposo que l'important és que qui adopti s'estimi als fills, tant si es tracta d'una parella homosexual, heterosexual o el que sigui. Això és el que realment és important. Una abraçada!
Crec que sobretot cal respecte entre dues persones que s'estimen i educació , en el sentit de civisme. Si hi ha tot això i amor, el que es transmet no pot ser negatiu per qui ho rep.
Un cas pot ser els fills de pares separats. Uns es senten estimats i d'altres són utilitzats per els adults, per les seves conveniències i egoïsme.
Fa poc vaig llegir que una mestra deis d'una nena de la classe que deia: Tinc dos papes i dues mames però només un és el meu pare i l'altra la meva mare.
Bentornada a a feina!
homes, dones, homosexuals, fusters... Tant se val; per damunt de tot persones.
Moltes gràcies per la teva col.laboració en el joc.
Ui, cristina, maca, hem escrit en el mateix moment.
Gràcies pel teu comentari i bé, sí, educar en la igualtat és el millor que es pot fer.
Gràcies a tu, fada, maca! Com sempre, arrodonint el post. ;-)
Cert, vafalungo, l'estimació és i així hauria de ser sempre, el més important de tot.
Petons!
La manipulació dels fills de pares separats, joana, és terrible. Sempre em pregunto si són conscients del mal que els fan i no ho crec, francament, perquè si així fos, no tindrien perdó.
Petons, maca!
Tens raó, Jesús M. Tibau, persones i prou...
Gràcies a tu, per comptar amb mi. :-)
Bé suposo que viure-ho d'aprop amb persones que t'expliquen la seva experiència sempre és diferent, cal tolerar a tothom i fer-se tolerar, al món encara falten moltes coses per a ser acceptades o no viuriem com vivim...
Jo et podria parlar hores i hores d'aquest tema des de la primera persona. No he adoptat perquè no crec que arribés a ser un bon pare, però no perquè pensi que per un nen tenir 2 pares sigui dolent.
M'agrada molt la confessió que ha fet Skorbuto, perquè en el fons, fins i tot els propis homosexuals, som una mica homòfobs per l'educació que hem rebut.
Al Cesc li diria que la paraula no és "teolerancia", sinó "respecte", jo no vull que em "tolerin" com a gai, vull que em "respectin" com a persona, que és el que sóc, independentment de la meva condició sexual que, en definitiva només m'ha d'importar a mi i a la meva parella.
Ah! I ben tornada. Jo encara he de fer les vacances!
Gràcies, pel teu comentari, cesc!
Un petó, maco!
Deric,
A mi també m'ha agradat molt la confessió de l'skorbuto i per això l'he felicitat. Crec que la podría subscriure molta gent, però ell ha estat el valent en fer-la.
Penso que el cesc, pel que diu i pel que li vaig llegint al seu bloc, ho respecta, encara que potser no hagi emprat la paraula més encertada.
Jo mateixa, ahir, mentre escrivia el post, m'hi vaig mirar molt, amb el llenguatge, i tot i així, no sé si ho vaig fer prou bé.
Pel que tu mateix dius, per l'educació rebuda, sense ser-ho de pensament i de sentiment, a vegades, acabem sent homòfobs amb les paraules.
I per últim, dir-te que si he felicitat l'skorbuto, per valent i fer-nos la seva sincera confessió, no puc fer més que expressar-te la meva admiració i el meu respecte més profund per la teva de confessió.
Un petó molt for i bones vacances, quan les facis! Ens ho faràs saber, espero... :-))
fa molta calor ... salut
Un tema molt interessant, amb moltes consideracions i molts aspectes a tenir en compte. A mi també m'ha costat algunes reflexions i algun temps. Però per a mi, el més important de tots és que els pares siguin bons pares i les mares bones mares. Jo penso si les persones que es queden soles bé tiren endavant educant els fills... per què no poden fer-ho dues persones del mateix sexe? La principal dificultat és la diferència amb els altres nens, quan això no és corrent ... però si es va normalitzant cada vegada més, no crec que això pugui dur cap problema als fills. Si els estimen i els eduquen... quin problema?
No he llegit els comentaris anteriors, però jo aposto per l'amor de qui els tingui, siguin del sexe que siguin i tant si és una parella com una persona sola. L'estimar i acompanyar és el que dóna a la criatura vida plena!
Petons!
L'important és que una criatura creixi amb afecte i autoestima, i per descomptat que tingui les necessitats bàsiques cobertes. A partir d'aquí, m'és indiferent si té dos pares, dues mares o una tieta.
Un altre tema és l'entorn social on creixi aquesta critatura, que potser li posarà les coses molt difícils -burles, assetjament escolar, etc- però és que si per por no ens movéssim per canviar les coses encara viuríem al paleolític, en una cova, i tots acollonits seguint les ordres del gurú de la tribu.
Salutacions.
Molta, mossèn!
De fet, carme, és el plantejament que m'he acabat fent jo. Gràcies pel comentari!
Tens tota la raó, zel. Gràcies per passar per aquí! :-)
Efectivament, sv! :-)
Jo també penso que lo important son les persones com a tals, sense distinció de génere.
No són millors dos persones de sexe contrari que es barallen i separen, deixant els fills en un internat (en conec algun cas), que unes altres dues del mateix sexe que són capaces d'estimar una criatura i ajudar-la a creixer.
El que em fa ràbia és que algunes persones intolerants amb els homosexuals no ho són de la mateixa manera amb les parelles hetero que es barallen, es maltracten i/o maltracten als fills.
Us recomano a tots la pelicula Shortbus
Bon post Rita.
Jo, com moltes de les persones que han escrit, també era una mica reàcia a l'adopció per part de parelles homosexuals. També he tingut les meves reaccions "estranyes": la primera vegada que vaig veure "Brokeback Mountain" em vaig remoure al meu seient del cinema. Tant em va sobtar la meva reacció, que la vaig tornar a veure al cinema i encara no havia passat ni una setmana!
Després de la meva confessió, m'ha sobtat que la Rita comentés el tema de les instruccions per alleugerir el xoc cultural. Això ho pensava, però no tant pel xoc cultural, sinò pel xoc a l'arribada al planeta Terra per part d'una nova criatura que haurà de créixer a una cultura i una família amb més o menys sensibilitat i sentit comú. Però sense manuals d'instruccions.
Conec professionals que ensenyen a educar a les persones que acompanyaran durant la seva vida als nens i nenes. Però la major part de la nostra societat ha crescut amb pares i mares que no tenien manuals d'instruccions i ningú ha jutjat si estaven capacitats/des per a fer-ho.
En tot cas, existeixen altres cultures amb altres estructures familiars i les persones surten com surten, com a tot arreu. Depén de qui tens com a referència, evidentment. Però no de les seves preferències sexuals.
Hola Rita,
Quan conec a una persona, el que menys em preocupa es la seva manera de viure el sexe.
M'interesa la seva educació, tolerancia, com es comporta amb gent propera.
No els veig diferents. No em fan sentir incomode.
Per que no han de voler tenir fills?. Segur que son més conscients que ningú dels perjudicis que serán sotmesos.
No totes les families anomenades "normals", son el lloc ideal per a criar criatures. Pots estar segura.
Interesant escrit.
Una abraçada
És ben cert això que dius, fra miquel. Els pares biològics sembla que tinguin dret a tot a vegades...
No en sé res d'aquesta peli, buscaré informació.
Gràcies!
Gràcies pel teu comentari, cris pérez!
Absolutament d'acord amb tu, horabaixa!
Si volem la vida per continuar l'espècie, això sembla impepinable, hem de fer el necessari per que visqui la vida.
Com sigui. La forma? Quina forma?
Que continui la vida. Discutir de matrimonis aixì o aixà, que aquests tene drets i aquestes altres formes no, em sembla hipócrita.El meu pare va morir quan jo tenia 3 anys. La mare sola ens va fer grans i útils a la societat i continuar l'espècie.
Ella podia juntar-se o casar-se canónicament, però era la vida dels fills la que havia de viure, no el matrimoni. Es un debat complexe per que segons entenc no es busca la finalitat i sols es veuen els pecats en les persones.
Que no és millor que una parella de dones estimin una vida, o un parell d'homes la estimin, que la vida que defensem estigui sola en un Hospici, en una família que no pot mantenir-lo i pot morir,etc, etc, etc,Ja dic hipocresíes. La defensa del fet és procurar la vida, no els medis legals, religiosos etc. que posen coto a decisions d'amor.Ens fan mirar les coses des de punts que no son
els reals, els llògics per ...
Adoptar en eix cas és fer el màxim per la vida que s'adopta.
Que provin, Déu no ho permeti, que un perdi l'únic fill que té i ja no pot canseguir-ne altre, que farà esbarrar-se. Que pugui continuar fent per la vida.
Estic molt calent i potser no he sapigut dessarrollar el meu pensament directament. Perdoneu. I gràcies. Anton De oca...
T'agraeixo i valoro molt el teu comentari, rebaixes. Hi ha gent molt més jove que no té pas les coses tan clares o les té massa fosques fins i tot gosaria dir.
Felicitats per ser com ets!
Són temes complicats. Tinc un nebodet etíop de dos anys. La policia del seu país el va trobar mig mort al costat d'una fàbrica. En aquells territoris, el tema de la maternitat no es veu igual que aquí. Els nadons o són una font d'ingressos pel futur, o són una nosa. Generalitzo, ja ho sé. Però no vaig desencaminat. Mira, ara viu a prop de la Sagrada Família amb el meu cunyat com a pare. Crec que estaria millor amb una parella homosexual, perquè el Hayden és tremendo :-) Era per fer una mica de broma.
El teu post m'ha fet pensar.
Caram amb el Hayden doncs... ;-)
Bé, la idea era exposar l'evolució de la meva amiga, la meva i si serveix per fer pensar i evolucionar algú més... millor que millor...
Gràcies, per seguir passant. Ja ho saps, oi, que m'encanta...
Publica un comentari a l'entrada