Avui he vist The color purple. Una pel·lícula que em va agradar quan la van estrenar. És trista, però amb final optimista, positiu.
Explica la història de la Celie (Whoopi Golberg), durant 30 anys. Comença quan ella, només amb 14 anys, està donant a llum una filla, la segona criatura que té, del seu pare. Posteriorment, el pare la casa amb un home que no la vol.
La Celie no té cap tipus d’autoestima, les circumstàncies han fet que mai s’hagi sentit estimada i gairebé ho troba normal. En un moment en que el fill del seu marit, ja casat, es queixa que la dona no li fa cas, ella mateixa li diu que la pegui. Per ella és habitual.
Per sort, i curiosament, una dona que té molta mala fama, l’ajuda a reaccionar.
Aquest matí he tingut una conversa amb un amic que no està en el seu millor moment. Separat, amb una relació que no li va com voldria, i tot plegat el fa estar molt baix de moral.
Sembla mentida com altres persones ens poden arribar a influir tant com per fer-nos sentir tan poca cosa.
En el cas de la Celie, el pare primer i el marit després la fan sentir com si no fos ningú ni mereixés res. I en l’altre cas, el fet que la companya no correspongui a les seves expectatives l’han conformat de tal manera que considera que val més això que res.
He hagut de sacsejar-lo una mica, recordar-li que és una personal que val molt, bon pare, intel·ligent, culte, divertit, amb inquietuds i que mereix una persona que el valori pel que val. Semblava que li parlava d’una altra persona, m’ho anava negant tot. Després de molta estona de conversa, s’ha anat animant i m’ha reconegut que li estava anant bé i que potser sí que estava distorsionant la pròpia imatge als seus ulls.
A tots ens agrada que ens estimin, agradar, i ho necessitem, però és important que ens estimem molt nosaltres, abans que ningú, per si això ens falla. I s’ha d’anar amb molt de compte en deixar-nos influenciar més del que cal per les persones que ens envolten, perquè ens poden arribar a fer molt mal. S’ha de ser prou fort per poder ser capaç de renunciar a una relació que no funciona, abans que ens destrueixi.
Shug Avery - Miss Celie´s Blues
13 comentaris:
De tant en tant ens convé un copet a l'espatlla i algú que ens digui que no som tant patates com ens pensem
Si que es molt important estimar-se un mateix pero a vegades s'oblida i no saps com fer-ho.
Si la veritat es que d'avegades ens deixem arrossagar pels altres i acabem amb la moral molt minada.
Cal fer un exercici mental molt fort per recuperar-se, aixecar el cap i tirar endevant. EL Jordi té raó de tant en tant pots tenir sort que hagi algú que et faci reaccionar en positiu.
Cert, jordi casanovas, el copet ens va bé a tots. :)
Estima't, striper! (Recordatori eh!) :)
Doncs un copet, helena, com diu el jordi casanovas! :)
Abraçades per a tots tres!
nena, m'has aixafat el post....i es que jo l'he vist un munt de vegades i sempre arrivo fins al final, descobrint coses noves en les seves paraules......m'hi sento identificada. Au, a cercar una nova idea ;)
Si si pero cada persona te el seu proces i necesita el seu temps,uns unes hores,altres dies i alguns anys,molts anys
Em sap greu, menta fresca. Tot i que penso que igualment el pots fer el post i ben tranquil·la. Tots tenim maneres i visions diferents d'exposar les coses i sempre és bo tenir diversitat d'opinions, encara que en el fons coincideixin. No siguis tonta, i fes-lo, dona...
Una abraçada, maca!
Cert, ddriver. El que cal és progressar i evolucionar. El temps que es necessiti és el de menys.
Petons, maco!
això de l'autoestima...no vindrà a "cuento" amb allò del post de l'altre dia oi? ;-) jejeje
Bon dilluns! Petons!
A més recorda-l´hi que es un home amb sort , ja que et té a tu al costat com amiga...Així que endavant amb les atxes!
Però, molt sovint, és més difícil estimar-se i valorar-se un mateix, que fer-ho amb els altres...
Especialment si el teu entorn tampoc t'ha valorat mai excessivament...
Aleshores penses que, simplement, no ets res...
De fet és el que passa a la pel.lícula..
Ei! Però es pot remuntar... Segur! ho sé... Ho he viscut.
Petonet dolç nina :¬)*
Cliiiiinnnnttttttt!!!!!!!!! Mira que rebràs eh! Dolent! ;)
Gràcies, mk, però sempre dic el mateix... Si em passés a mi, tu no ho faries?
Jo et valoro molt, barbollaire. Ets un gran poeta! I molt dolcet... :)))
M'ha agradat aquest post, i t'he imaginat com una amiga que sacseja la seva gent. També tinc amistats d'aquestes que no s'estimen prou. Crec que el problema és que no saben viure sols. Necessiten algú que els augmenti l'ego. Quan estan fotuts fan peneta, però quan estan bé fan por. Potser generalitzo.
Potser tens una mica de raó, paseante, tot i que a vegades, més que no saber estar sols és enyor del que no tenen o han perdut, no sé... és prou complicat...
Publica un comentari a l'entrada