L'arracada

Avui dinava amb uns companys de feina i tot d’una he notat com una cosa em passava per dintre la camisa, per l’escot, i anava cap a vall. M’he tocat el penjoll que portava, pensant que potser s’havia trencat la cadena, però no, hi era. M’he tocat l’orella i he vist que no duia l’arracada. M’he aixecat, he mirat per terra, i res. Finalment, un company ha trobat a terra la part de darrera, són d’aquestes que tenen una coseta petita amb un forat per on passa la peça que es posa per dintre del forat de l’orella. Havia perdut l’arracada i curiosament m’havia quedat la peça aquesta no sé pas on. M’ha sabut greu, perquè m’agraden molt i les porto sempre, tot i que abans me les anava canviant, perquè trobo que són unes arracades que m’afavoreixen.

Sovint quan una cosa no funciona sembla que totes les altres es posin d’acord per a no funcionar tampoc, però quan una comença a anar bé sembla que totes les altres també es posin d’acord per començar a rutllar.

Després d’un temps de no estar prou bé a la feina, i decidir que havia de canviar, he estat afortunada i dilluns vaig començar en un altre departament, dintre de la mateixa organització, malgrat haver hagut de sacrificar una cosa que feia per hobby, però a la feina hi passem moltes hores i és important estar-hi bé.

Tot va ser saber que això se’m solucionava, que van començar a passar-me coses bones: un nou amic, una visita desitjada, un cap de setmana molt gratificant, una retrobada amb un company de feina que ens havíem dut molt bé, ara tornem a ser a prop, i la guinda avui, amb l’arracada.

Tornant de dinar, he anat pel carrer mirant per terra, però res, per les escales d’accés al despatx, i tampoc. Però, així que he entrat, em trobo la senyora de la neteja que em diu: “no has perdut pas una arracada?” amb la meva arracada a la mà...