Gràcies E!

S’han acabat les festes: els dinars, els sopars, les celebracions, les vacances i 11 dies magnífics, especials i inoblidables. Gràcies E!

Persones

M’agraden molt les persones, i per això sempre estic oberta a conèixer-ne de noves i a incorporar-les a la meva vida, si considero que s’ho valen.

Quan això passa, tot i intuir-les moltes coses bones, que per això em disposo a afegir-les al meu cercle d’amistats, no en tinc la seguretat i per això miro de conèixer-les més, de més a prop. I és en aquest procés que a vegades hi poden sorgir coses, conflictes.

Si segueixo pensant que la persona s’ho val, davant d’una contrarietat, intento parlar-ne, amb urgència, abans que res es deteriori o hi pugui haver malentesos, però si aquella persona passa, considero que no li dona cap importància al que s’estava construint –aquella amistat– i per tant, acomiadant-me o amb un senzill em sap greu, dono per conclosa aquella història, aquell principi d’amistat.

I és que és ben cert que em sap greu, perquè si hi havia apostat era perquè hi creia, però no en faré res de creure-hi jo si l’altre no hi creu o no hi posa per la seva part.

Sempre he donat oportunitats a les persones, temps, i de fet deixo les portes obertes, per si s’hi repensen, però el que no faig és insistir més, cap pas més. Saben on sóc i, si volen res, ja m’ho faran saber, però no crec que serveixi de res forçar una persona a que sigui amiga meva o a que m’estimi, per més que jo ho desitgi. Per sort, el temps ho cura tot i tot passa!

Bons Reis a tothom!

Una cosa semblant a la felicitat

Feia molts anys que no passava un cap d’any a casa. Pràcticament sempre he estat fora i sempre amb els mateixos amics. Aquest, però, tot ha estat diferent: el lloc, la companyia, les sensacions...

Aquest any vam sopar a casa, sols, ell i jo. Mentre jo em dutxava, em pintava, em vestia, ell cuinava unes menges exquisides.




Hi havia espelmes, música, bon menjar, bon vi i totes les ganes del món d’estar bé, d’intimitat. Un cap d’any diferent, nou, una cosa semblant a la felicitat.

Any nou

Com que sóc tradicional fins la medul•la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí. Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!

Colors

M’aixeco, encara és fosc i veig la lluna.

Vaig corrents a buscar la càmera, farem el que podrem, però aquesta imatge no la puc deixar escapar.

Encara dorms, avui no t’ha calgut agafar-me el dit amb la teva mà com vas fer ahir, quan dormint, i com un infant, amb tota la teva mà m’abraçaves el dit gros. Vaig intentar desfer-me’n i no em vas deixar, me’l vas prémer fort, i em va venir al cap aquella imatge dels nadons quan volen agafar-nos la mà, amb aquelles manetes tan petitones i com que no poden es conformen amb agafar-nos només el dit gros, però amb tota aquella força de que són capaços per assegurar-se que no els deixaràs, que hi ets, allà, amb ells.

Avui ja estaves més tranquil, has dormit millor, tornaves a veure colors i ja no necessitaves la meva mà, ni tan sols el dit gros... Avui ja sabies que eres a casa!


Molt bon Nadal a tothom!

Això és un cop d'estat

Google

Jo no ho sabria explicar millor que en Vicenç Partal en el seu editorial d’avui.

Ara més que mai hem de fer pinya TOTS i no deixar-los que ens humiliïn més.

Relats conjunts: La Cara de Barcelona

La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)

Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.

Una nova proposta de Relats conjunts