Estimar-se més que mai

Sovint, quan una persona ens explica un conflicte o una situació determinada amb una tercera persona, de seguida tenim respostes i, amb facilitat, sabem el que s’ha (o s’hauria) de fer, mentre que la majoria de les vegades, quan aquesta situació ens passa a nosaltres l’hi donem voltes i voltes com si aquestes respostes no ens sortissin.

En realitat, però, sí que en tenim de respostes, però aplicar-les ens posa en risc, en perill, de “perdre” aquella persona –sentiment que en la primera situació lògicament no es dona i per això la facilitat en saber què s’ha de fer– i en el fons és el que no volem. Perquè desenganyem-nos, si no ens fes res “perdre-la”, ja no hi hauria conflicte, senzillament amb un adéu o ni això, n’hi hauria prou.

I és en situacions d’aquestes quan hem de ser més forts que mai, per més que costi, ens hem d’estimar més que mai, ser-nos sincers i demanar-nos si aquella persona ens convé o no, si és o no saludable aquella amistat, si ens aporta o no benestar i, sobretot, si ens respecta i, d’acord amb les respostes, obrar consegüentment.