dilluns, 2 d’agost del 2010

Estimar-se més que mai




Sovint, quan una persona ens explica un conflicte o una situació determinada amb una tercera persona, de seguida tenim respostes i, amb facilitat, sabem el que s’ha (o s’hauria) de fer, mentre que la majoria de les vegades, quan aquesta situació ens passa a nosaltres l’hi donem voltes i voltes com si aquestes respostes no ens sortissin.

En realitat, però, sí que en tenim de respostes, però aplicar-les ens posa en risc, en perill, de “perdre” aquella persona –sentiment que en la primera situació lògicament no es dona i per això la facilitat en saber què s’ha de fer– i en el fons és el que no volem. Perquè desenganyem-nos, si no ens fes res “perdre-la”, ja no hi hauria conflicte, senzillament amb un adéu o ni això, n’hi hauria prou.

I és en situacions d’aquestes quan hem de ser més forts que mai, per més que costi, ens hem d’estimar més que mai, ser-nos sincers i demanar-nos si aquella persona ens convé o no, si és o no saludable aquella amistat, si ens aporta o no benestar i, sobretot, si ens respecta i, d’acord amb les respostes, obrar consegüentment.


20 comentaris:

Sergi ha dit...

Avui ets tu la que m'arriba molt i molt. Rita, m'estàs dient alguna cosa? Perquè em fa tota la impressió que m'ho dius a mi i només a mi això. Segurament és una reflexió personal, teva o d'algú molt proper. Però és com si avui haguessis decidit escriure per il·luminar les meves idees. Malauradament, no és fàcil seguir aquest consell, penso que mai seré prou valent per fer el que dius que cal fer. Em sento un covard.

Ferran Porta ha dit...

És cert, Rita, una cosa és buscar solucions en primera persona i una altra fer-ho en segona o tercera.

"Amistat saludable", respecte, conveniència... m'ha passat (fa molt de temps, he de dir, amb un somriure indissimulat) de tenir alguna amistat no gens convenient. Hi ha persones dolentotes amb pell de xai. Detectar-les i fer-les fora és un exercici important; poden fer-nos molt de mal.

Espero que no estiguis visquent aquesta situació, però si ho estàs, força i fora, lluny.

Joan ha dit...

Ui, estem transcendents ...
És fàcil parlar en tercera persona, és clar, però de vegades aquest exercici ens serveix per a nosaltres mateixos. Allunyar-nos i despersonalitzar ajuda a agafar perspectiva i veure les coses clares.

sànset i utnoa ha dit...

Em sento molt identificat amb el que dius. Estic passant per una situació amb unes amistats que lliga bastant amb el què escrius.

I només et puc afirmar que et sobra raó.

*Sànset*

Elfreelang ha dit...

Això és força complicat i potser podria ser senzill....quan pensem en les nostres relacions hi ha molts records, vivències, emocions en joc i en ocasions també aquesta por a perdre a l'altra persona...suposo que hem de sospesar allò bo i allò no tant bo que hi ha ...si realment pesen més les coses negatives potser ens hem d'encarar a la realitat i deixar-ho córrer ( abans però crec que hem de mirar la situació de tots els cantons possibles)...és complexe el món dels sentiments...hi ha molt dels nostres afectes, lligams...Ai Rita no sé ...tenim la "solució" dins nostre però costa decidir-se...espero que tot vagi bé...com hagi d'anar

Emily ha dit...

Complicat :)

Garbí24 ha dit...

Penseu sempre: La millor sortida a un conflicte és la que mes ànsia us dóna

Francesca ha dit...

Rita, hores d'ara ja saps el que penso de tot això... parlo sovint al bloc! :-) Jo crec que és normal donar-hi voltes, si una persona ens importa, perquè no només hem d'allunyar-nos d'ella, sinó desterrar de nosaltres els sentiments que provoca, i això és el més difícil. No es tracta de saber si podrem viure sense A ó sense B, es tracta de com sobreviure sense sentir l'afecte (amistad, amor, dessig,...) que aquesta persona ens provoca.
Jo crec que el que ens fa por (al menys a mi) és el buit que això provocaria, i el no saber quan algú altre ens farà vibrar... i sentir que estem vius.
Bé, potser m'he posat massa transcendent, però jo ho veig i ho visc així.
Petons maca! (i si ho estàs visquent, recorda que no estàs sóla)

RaT ha dit...

Aquest any he passat per aquesta situació. He obrat tal i com em deia el cor i encara no me n'he penedit. I tens raó, és un consell de mal donar.

Una abraçada molt grossa.

Carme Rosanas ha dit...

Totalment d'acord!

S'ha de ser valent i sincer amb un mateix. I si no pot se r o no ens va bé, deixar-ho estar.

Alguns cops però n'hi ha prou en buscar una distància-proximitat més adequada entre les persones. Vull dir allò dels amics de l'ànima, amics, companys, coneguts.... a vegades voldríem un graó més alt amb una persona i no ens funciona, podem buscar una distància més còmoda entre nosaltres i no cal tallar en sec... si no es vol...

Però potser això ja són filigranes emocionals! :)

Anònim ha dit...

El que dius és molt complicat de fer. En aquests temes, a vegades la raó queda aparcada pel sentiment. Espero que trobis les respostes que busques!

rits ha dit...

touché!

no ser dir res. em toca moltíssim per diversos fronts oberts.

mar ha dit...

de vegades es tracta de saber dir no a segons quines situacions...
em va costar... amb amigues de tota la vida... però vaig fer el què havia de fer en aquell moment (i n'estic orgullosa d'haver sabut afrontar la situació amb sinceritat i honestedat, sense excuses)... la relació (evidentment) ja no tornarà a ser com era, però em notava que no podia avançar i créixer seguint rutines que ja no m'aportaven massa res...
ara mantenim el contacte tot i que des d'una distància prudent i amb afecte i respecte les unes per les altres...

bona sort Rita!

fra miquel ha dit...

En situacions d'aquesta mena, a mi m'ha ajudat molt la visió del problema per una tercera persona de confiança. De vegades tan sols cal que et confirmi el que ja saps que has de fer però que els sentiments no t'ho deixen tirar endavant.
Petons Rita
i una abraçada

onatge ha dit...

Una bona reflexió la teva Rita. Les relacions de parella són com són... Cada casa és un món i cada persona una galàxia... Hi ha molta gent que dóna consells –de bona fe- perquè són barats. Ja sabem que tota relació vol dir “compartir” i potser és aquí on rau tota la complicació. Compartir no ha de voler dir “esclavitud” en cap sentit. Sense llibertat no hi ha res a compartir. Trencar sempre costa. Però de vegades és l’únic camí, i després descobreixes que el món és en colors...

Una abraçada des del far.
onatge

nimue ha dit...

doncs sí... què fàcil dir-ho als altres i què difícil aplicar-s'ho una mateixa...
mira que anar a llegir el teu post justament avui... ains... B7S!

el paseante ha dit...

Sempre sap greu "passar" d'una persona i més si te l'estimes. Però també hi ha aquell punt del benestar personal, que veus que t'està fent mal. És complicat.

Rita ha dit...

XeXu,
Moltes vegades t'he dit coses, però precisament quan vaig fer aquest apunt no estava pensant en tu. No m'agradaria que t'hagués destarorat massa, em sabria greu, però celebro haver-te il·luminat, tot i que no crec que et fes falta, prou saps el que et passa.

Ja saps que jo confio molt en el temps, t'ho he dit més d'un cop, i per tant sé que el temps et treurà la covardia del damunt. No t'has d'amoïnar.

Espero que les vacances et vagin més que bé, un petó ben fort!


Ferran,
Celebro que te'n desfessis d'aquestes companyies, són tan insanes!
Petons, maco!


Joan,
Quanta raó que tens! :-)


sànset i utnoa,
Em sap greu que ho estiguis visquent i espero que es resolgui de la millor manera possible.
Petonets, maco!


Elvira,
Tens raó, el món dels sentiments és tan complexe que suposo que per això n'hi ha de tan diversos.
Petons, maca!


Emily,
Sí noia, complicadet... :-)
Petons!


garby24,
No ho havia sentit mai això i em sembla que és tan veritat... :-)
Petons i bones vacances!


Francesca,
Només puc dir-te que ho has brodat, en saps un pou! :-)
Petons!

PS Ja saps si ens veurem a Berlín?


RaTeTa...,
Celebro que després d'haver pres una decissió difícil com aquesta te'n sentis tan satisfeta. Felicitats, maca!
Petons!


Carme,
En saps molt tu, però com dius, això ja són filigranes emocionals... :-)
Petons, maca!


Albert B.iR.,
Cert, complicat... :-)


rits,
Com li dic al XeXu, em sap molt greu destarotar-te i només et desitjo que prenguis la decisió més confortable per a tu.
Petons, maca!


mar,
Celebro això que expliques i espero que segueixis amb aquesta fermesa per la vida. És tan important!
Petons, maca!


fra miquel,
Una segona o tercera opinió sempre són bones, i tant, però és el que dic al començament, que des de fora és tot tan diferent...
Petons, maco!


onatge,
Una molt bona explicació, m'agrada!

Visca els colors del món! :-)
Petons!


nimue,
Bonica, ja veig que no he estat gens oportuna, em sap greu...
Sort i molts petons!


paseante,
Cert, complicadot... :-)
Petonets!

Núr ha dit...

aix, Rita, quanta raó tens! :D De vegades ens és molt fàcil donar consell precisament per això, perquè hi ha aquesta distància que fa que el problema no ens afecti directament. Ara bé, quan sí que ho fa, i ens fa mal i ens afecta, ens tornem «rucs» i som incapaços d'allunyar-nos, ser una mica objectius i decidir el que més ens convé per por a aquesta pèrdua.

Molt bon article!

Rita ha dit...

Núr,
Gràcies bonica! :-)