Diumenge

Escolto el partit per la ràdio –no tinc canals d’aquests de pagament–, he posat la rentadora, he buidat el rentavaixella, he posat una orquídia a l’aigua, després hi anirà l’altra, i em poso a escriure.

N’estic molt contenta d’aquestes orquídies. Les vaig comprar a finals de febrer, eren plenes de flors, mica en mica van anar caient fins quedar pelades. Al cap de poc, però, una va començar a treure dues vares noves i ara està tota florida de nou. L’altra, més mandrosa, no feia res, i ara, des de fa uns dies, li està sortint una de sola, però pinta bé també.

Vaig pensant en coses que em volten pel cap: En una història que un amic em va explicar ahir d’un individu i dedueixo que hi ha gent malalta, molt malalta, per poder-se arribar a inventar històries atribuïdes a altres persones i explicar-les. En fi...

En l’apunt d’avui del Ferran, m’agradaria parlar-ne més d’això amb ell, perquè em sorprèn que demani un gest al Pujol, quan hi ha d’altra gent a la primera línia. Penso en els meus companys de feina, la majoria són del Barça, per exemple, però dels 10 que som, em sembla que sóc la única que voldria la independència, potser un altre, però cap més.

Penso en l’apunt d’avui de la Francesca, en el meu comentari i en la seva resposta, que conclou dient que felicitat i solitud no lliguen i també em sorprèn.

Porto tot el dia sola i estic la mar de bé. Potser perquè ho he triat, potser perquè he estat dos dies amb gent i necessito el meu espai: he anat al cinema –a les 11:45 que en cap de setmana va molt bé perquè hi ha poca gent–, al sortir he tornat a peu a casa tot passejant pel mar, he dinat, he llegit, he fet migdiada.

He vist una pel·lícula que m’ha agradat, però no l’he trobada tan i tan bona com deia el suplement Què fem? de La Vanguardia, Two lovers del James Gray.

Després planxaré una estona –això no que no m’agrada gens fer-ho, però s’ha de fer–, mentre miro per la tele la festa del Barça, llegiré alguns blogs més, espero, i aniré cap al llit amb el llibre, que l’estic acabant ja, Van venir com orenetes de William Maxwell, que vaig descobrir gràcies a la kweilan.


He tingut una interrupció telefònica i hores d’ara el Barça ja ha acabat, ara comencen els sms, Visca el Barça i visca Catalunya!!!!!!!!!!