Una setmana particular

Google

Dimarts, vaig arribar a la feina a les 9 tocades, no hi havia ningú i tot era fosc. Mai arribo la primera i em va estranyar, però vaig obrir el llum i vaig anar cap al meu lloc. Al damunt de la taula tenia un pastís amb una espelma i tot seguit van sortir tots del despatx del cap cantant-me l’aniversari feliç. Em van fer saltar les llàgrimes. Amb aquests companys no fa encara un any que treballem junts, som un departament nou, i no hi havia encara aquella complicitat del temps que fa que es facin aquestes coses.

Al costat del pastís, hi havia un paquet, tot feia pensar que era un llibre, el vaig obrir i, efectivament, eren les memòries d’un cap que havia tingut feia temps. Quan ja el deixava em diuen –mira dintre!– ho vaig fer i em trobo això:

A la Rita, que recordo amb afecte i agraïment. Perquè és una bona professional i una bona persona, i perquè estima Catalunya. Amb el desig de molts anys de vida plena i joiosa.

Cordialment,

xx

10-II-09


Em van deixar sense paraules, emocionada i plena de llàgrimes. Eren moltes emocions seguides i gens, gens esperades. Ens vam posar a treballar, tot i que jo tenia com un nus a l’estómac, que no em va deixar fer gairebé res. A més de tenir més trucades i correus de l’habitual, que anava atenent, i als que explicava la sorpresa que m’havien fet els companys, tota cofoia.

Cap al migdia, havia previst una mica d’aperitiu per fer una copeta i brindar i quan ja anàvem a començar em sona el telèfon i em passen el cap aquell, el del llibre, que trucava per felicitar-me.

Quan acabo, i innocent els ho explico, confessen que era la part final del seu regal: sorpresa, pastís, llibre, dedicatòria i trucada. A més, d’una felicitació signada per tots, un paper que ocupava la pantalla de l’ordinador i un cartell a la paret, tots de felicitació amb motiu del 50è aniversari. Moltes emocions seguides i difícils de pair a tanta velocitat. La veritat és que ja no vaig fer gran cosa més que agrair i agrair tot el que m’estava passant.

Normalment, sempre m’he portat bé amb els companys, tret d’alguna excepció, però quan portes tan poc amb unes persones, no t’esperes una cosa així i això va fer que tot plegat fos una gran i veritable sorpresa.

Per qüestions personals d’uns amics molt estimats, la celebració important, amb tota la meva gent, no la podré fer fins a finals de mes o primers de març i, per això, el mateix dia, vaig pensar de fer un sopar amb les meves amigues, les més íntimes, properes, aquelles que saps que ho són de veritat, amb les que pots ser tu i que t’hi sents com a casa i així ho vam fer.

Sis dones, d’edats diverses, des dels 38 fins als 61 anys. La que fa més que conec, fa 36 anys i la que en fa menys, 9. Unes amigues de 10! D’aquelles que sempre hi són i que, encara que ens veiem poc, sempre és com si ens haguéssim vist el dia abans. A més, com que de tant en tant les convoco, elles també es coneixen ja i es crea un clima molt maco i agradable. Parlem de tot, de fills, una ja del net, de política, del que calgui... Me les estimo molt i m’estimen i em fan sentir molt bé.

A l’hora de bufar les espelmes, van començar a dir que no duien càmera i aleshores em van treure el paquet amb el regal. La magnífica càmera que ja us he presentat i novament em van emocionar: s’havien organitzat entre elles per comprar-me el que més il·lusió em feia.

L’endemà vaig enviar-les un correu que deia que malgrat que el regal m’havia agradat i emocionat molt, el millor regal són elles, tenir-les a elles com a amigues.

Quan semblava que ja s’acabava la setmana, i mica en mica tot anava tornant a la normalitat, ahir em truca un amic que m’estimo molt, em diu que és a prop de casa i que si el convido a una coca-cola. Evidentment li vaig dir que sí i em va portar una fotografia, gran, preciosa, de Times Square, ampliada, perquè la pugui penjar a la paret.

Suposo que entendreu que estigui encantada amb els meus 50, amb la gent que m’envolta, que és fantàstica, i que m'haig d’estimar per força, no es mereixen altra cosa.

Dispenseu que hagi estat tan monotemàtica darrerament, però no podia deixar-vos-ho d’explicar, em feia tanta il·lusió...