Enyorant-te

Moltes nits, tard, molt tard, era aquí, a l’ordinador, i m’arribava un missatge, mirava, i quan en veia l’autor, només em calia recordar quants posts tenia sense comentaris seus i mica en mica anaven entrant tots. A vegades, era al matí, que els trobava tots juntets...

No sé descriure la sensació, però era bona, emocionant, esperar que entrés, obrir-lo, llegir-lo i sentir-me bé, sempre, amb les seves paraules amables.

Una vegada anaven caient els posts, però no els comentaris, em va arribar a preocupar, s’haurà molestat per a alguna cosa que he escrit al meu o seu bloc...

Molts matins, en aixecar-me, mirava la llista de blocs, aquella que ens va criticar, i si veia post seu, per pressa que tingués, no podia deixar de llegir-lo. A vegades em feia vergonya comentar-lo tan aviat, i no ho feia fins més tard, però llegir-lo sempre, tan aviat com publicava, sí que ho feia.

De tots els blocs que llegeixo, cada cop més, sempre n’hi ha hagut alguns d’especials, de no poder deixar, de prioritzar, perquè et fan sentir coses, a vegades maques, a vegades tristes, a vegades envegeta, però sempre, sempre, et fan sentir, i el seu era un d’aquests.

No sé com el vaig conèixer, o a través de quin bloc hi vaig arribar, però des de molt abans de ser blocaire ja el llegia, a vegades en silenci, a vegades el comentava, però sempre el vaig llegir.

Quan ja vaig ser blocaire, em va trobar, i va veure que el tenia a la meva llista, i va mostrar sorpresa. Per a mi va ser com un premi, que m’hagués trobat i un regal que m’hagués comentat. No sé perquè, però amb el seu posat de no-vull-fer-soroll, n’ha fet molt a la xarxa, s’ha convertit en un bloc de referència, amb una persona que s’endevina molt especial al darrera.

A través d’ell he conegut altres blocs, que ara també formen part de la meva llista, d’aquells que tampoc podries passar sense ja, ha creat un bon grup d’amicsvirtuals.

Quan un bloc, i qui l’escriu, representa tot això, és lògic trobar un buit, enyorar-lo, no voler-te creure que ja no actualitzarà, una mica és com haver perdut alguna cosa important i costa acostumar-se a aquesta nova situació. I, tot i que la llista no te’l dona com a actualitzat, hi entres, per si Blogger no anés bé i sí que hagués actualitzat, però veus que no, que hi ha més comentaris, tristos, però no més posts, no, no ha actualitzat, llàstima...

Et trobaré a faltar, el paseante,
i et deixaré a la llista,
per si un dia actualitzes...