Nova York (1)

Sortir de l’hotel, al carrer 44, acabant d'arribar, quan ja es fosc, caminar unes passes i trobar-se a Times Square es difícil de descriure. Una barreja de sensacions, emocions, sentiments, tot a l’hora es fa present, després de tant de temps desitjant fer aquest viatge: llum, color, gent de tots colors, tots parlant amb el xiclet a la boca, en sentit figurat, però sovint també en real, emociona i et fa sentir petita.

Google

Sempre que pensava en Nova York m’imaginava així: petita i distant en un món que no era el meu. Però això dura molt poc, unes poques hores i de seguida et sents com una més. Res ni ningú se’t fa estrany.

De Nova York s’ha dit molt ja i no crec que pugui aportar res de nou, però és innegable que cadascú ho viu d’una manera i jo faré 5 cèntims de la manera en la que jo ho he viscut.

Una de les primeres sensacions que vaig percebre, després de la de llum i color, va ser la de les olors. Un olor a brasa, bona, agradable: a la majoria de cantonades hi ha uns carros, ben muntats i posats, on et fan entrepans, pinxos, et vénen ganes d’anar-hi i comprar-te qualsevol cosa. Penses que te’n faràs farts, però he tornat sense tastar-ho, suposo que el fred hi ha tingut molt a veure, que ens feia buscar llocs tancats per menjar. També de tant en tant t’arriba una olor com de forn a primera hora del matí, però aquesta no és tan freqüent i tampoc m’hi vaig fixar tant.

Al centre hi ha molta gent, caminant, aturada, anunciant-te rutes turístiques, promocionant espectacles, també hi ha policies, però sense donar cap sensació de que hi hagi cap tensió, tot molt tranquil, gent que fa campanya perquè deixis de fumar, però de molt bon rotllo. Una noia em va aturar i em va demanar si m’havia proposat deixar de fumar. Li vaig dir que no, però que sí que hi pensava, em va dir good! i em va desitjar sort. Em va proposar fer-me una fotografia i posar-me en una gran pantalla que hi ha a Times Square on van sortint imatges de persones que ho han fet, que ho faran, etc. Li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que no.

Una cosa que m’ha sorprès i gratament és que malgrat la quantitat de gent que hi ha, en cap moment he sentit sensació d’inseguretat, no m’he sentit amenaçada per res ni per ningú. Evidentment, parlo del centre i d’on et mous com a turista. No hem anat ni a Harlem ni al Bronx, ens ha faltat temps, 6 dies tampoc donen per molt, i amb 2 nevant, encara més.

La neu, un altre espectacle. Divendres al matí va començar a nevar i de seguida van aparèixer homes amb uns carretons, com aquells que feien servir –no sé si encara ara– els paletes abans, plens de sacs de sal i la van tirant per l’acera de manera que no arriba a quallar i pots anar caminant tranquil·la. Alguns de més sofisticats, dintre del carretó hi porten com una mena d’aparell que va donant voltes, com un tambor de rentadora, que la va escampant. Pel carrer, també apareixen màquines que la va apartant.

Una altra cosa són les voreres, entre l’acera i el carrer, on la neu es va acumulant. Quan vas a creuar un carrer, poses el peu damunt de la neu, pensant que és dura i et trobes que se t’ensorra i et quedes dintre d’un bassal d’aigua. Després ja t’hi fixes i no et passa més, però segons el calçat que portis, pots haver fet salat. Evidentment, a mi em va passar. Si vas cap a barris, la neteja no és tan eficaç i te’ls trobes tots nevats i pot arribar a semblar que ha nevat més i tot.

Diumenge al matí, vam anar a passejar per Central Park i era completament nevat. A més, tret dels caminets, la neu era intacta i estava tot preciós. Una curiositat, bé, per a nosaltres, suposo que allà hi deuen estar acostumats perquè no hi donaven importància, de tant en tant sortien esquirols, tan tranquils, enmig de la neu. També hi havia gent fent footing, com si res.

Google

Ja tinc amic/ga invisible. M'hi posaré de seguida. Serà tot un repte.