dimarts, 6 de maig del 2008

L'amiga



No fa massa, la Joana parlava d’una amiga i de la relació que després dels anys encara tenien i no vaig poder evitar pensar en les meves. En tinc força d’amigues, però d’aquelles bones, bones, tampoc tantes, com diuen que ha de ser.

Una d’elles, com en el cas de la Joana, és totalment diferent a mi. Quan la vaig conèixer, a la feina, teníem 20 anys les dues, jo pràcticament no havia fet res de bo a la vida i ella ja havia fet secretariat de direcció i estava acabant una carrera universitària. Ens vam avenir de seguida i va passar a ser la meva mestra. Era de les poques persones de la feina que escrivia el català correctament, sabia francès, estudiava anglès, bé, ho tenia tot. Em va introduir a moltes lectures, a un tipus de cinema i, només puc dir, a favor meu, que vaig ser-ne bona alumna. Vaig procurar començar a aprendre tot el que fins aquell moment jo mateixa, per ignorància, m’havia negat, i encara no he parat.

Han passat els anys i sempre, tret d’alguna petita etapa, però per res en concret, hem seguit estant en contacte i compartint les nostres coses. Sempre l’he admirada per la seva vàlua i la seva senzillesa i ens tenim molta estima.

Alguna vegada, parlant amb ella, m’ha sobtat veure com li resulta d’important la meva opinió en moments determinats, perquè per a mi ella és perfecte i no hauria de necessitar res de mi. Però això també m’ha fet veure com mai ningú, per més perfecte que pugui semblar, se sent prou segur en tot i necessita de les persones de la seva confiança.

Durant tots aquests anys ens han passat moltes coses i sempre ens hem fet costat, ens hem ajudat i sempre hem sabut que si passa res, som allà. I, sobretot, aquests darrers mesos, l’he tinguda molt a prop en uns moments que m’ha fet molta falta.

Avui anava tota contenta a la feina, ahir vaig tenir un final de dia molt especial, i només arribar he tingut un incident amb una companya que m’ha trasbalsat molt. Sóc molt sentida i m’ha dolgut. M’ha canviat l’humor totalment. He anat trampejant com he pogut, només tenia ganes de plorar, i a l’hora de sortir a fer un cafè l’he telefonada, m’he desfogat, m’ha escoltat, m’ha ajudat a calmar-me, m‘ha animat i he tornat més o menys refeta.

Després només feia que pensar en ella i en com en sóc d’afortunada de tenir-la.



Com que és tota una senyora, l'hi dedico aquesta cançó, que no coneixia i m’encanta, però també l’hi dedico a qui me l’ha feta conèixer.


The Whispers - Lady

21 comentaris:

Striper ha dit...

Es que l'amistat es una de les millors crosses que podem tenir a la vida.

Sergi ha dit...

A la gent així jo els anomeno 'puntals'. Són aquells que hi són sempre, i potser no entenem massa bé com hi han arribat, però quan tenim algun problema, o alguna cosa per explicar, sempre ens ve el seu nom al cap i sabem que seran allà, tant per les coses bones com per les dolentes. Sé de què parles. Jo he fet més d'un post parlant d'algun dels meus.

Carquinyol ha dit...

No en va diuen allò de "qui té un amic té un tresor"

;)

Robertinhos ha dit...

JA HO DIUEN QUE HI HAN AMISTATS QUE SÓN TRESORS

Rita ha dit...

Ja ho pots ben dir, striper!

Cert, xexu, és una "puntal" aquesta dona!

Un bon tresor, sí, carquinyol i robertinhos!

Joana ha dit...

Eiii! La cosa va d'amistad eh?
Preciós el post!I la foto i la música!
Hi ha tresors que hem de conservar!
Que passis una bona setmana Rita!

Josep Lluís ha dit...

L'amistat és un bé escàs i preciós...
L'Alberto Cotez cantava:
Cuando un amigo se va, queda un espacio vacío que no lo puede llenar ni la llegada de otro amigo...

Anònim ha dit...

gracies,n´apendrem mes

Deric ha dit...

és fantàstic tenir una amiga/amic així!

Lucia Luna ha dit...

Son indispensables en la nostra vida, sempre he pensat que som el que som, també en gran part de la gent que ens envolta, preciós detall, la narració i la cançó, segur que li encantara, ella també és molt afortunada de tenir-te.
Petons maca.

mossèn ha dit...

curiós ... salut

estrip ha dit...

diuen que els amics s'han de cuidar. Un bon exemple de sinceritat entre amigues. Realment, a la vida si hi ha coses que valen la pena, eh! una bona amiga!

Míriam ha dit...

Noia, sempre toques temes que remouen. Heu passat mai una crisi d'amistat? Dol, vas buscant allò que et queda, sembla com si ho perdessis tot. Fer nous amics et fa feliç i també pensar que els que et queden són els bons. ¿?

Jordi Casanovas ha dit...

Doncs cuida-la que d'aquestes i aquests n'hi ha pocs.

el paseante ha dit...

És curiós. A mi em sembles una mica com et sembla a tu la teva amiga: una persona cultivada, amiga de la gent, estable, pausada, amable. Una persona amb arrels fortes. Clar que no et conec i podries no ser així. Però és la imatge que tinc de tu. M'ha agradat el post.

horabaixa ha dit...

Hola Rita,
He entrat de casualitat. M'ha atret el nom de rita, m'agrada força. I després he vist l'illa roja. Es la de Begur?, la conec molt bé. He anat allà molts anys dels que guardo molt bon record.
T'aniré llegint de mica en mica.
Gràcies

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

hola noia, cuida dons a la teva amiga, el que jo donaria per un bocinet d'amiga....el que jo donaria.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

per cdert, puc anar passant per la teva illa? es que jo sempre demano permís.

Rita ha dit...

Inicialment, no ha estat gaire bona, joana, però ha acabat molt bé. Un cop més, l’amiga ha estat molt present. Gràcies i bon cap de setmana per a tu, maca.

Quina frase més bonica i real, josep lluís!

Gràcies per ser-hi, anònim! Tots hem d’aprendre moltes coses...

Sí que ho és, deric!

Cert, luluji, es pot viure sense moltes coses, però sense amics i amigues no m’ho puc imaginar.

Hi!, mossèn... :)

Cert, estrip! Ahir era el seu aniversari i amb totes les meves històries no hi vaig pensar i m’ho va haver de dir ella, pobreta...

Què doloroses les crisis d’amistat, jodesh, jo les porto molt malament. Són tan importants les amistats...

Cert, jordi casanovas, de fet ho procuro, tot i que a vegades penso que no sé si ho faig prou bé. Per això també el post, volia que se sabés...

Sóc molt autodidacta, paseante, el que passa que, com diu una altra amiga, sóc com una esponja i vaig xuclant tot el dia i sempre que puc de tot arreu. Molt amiga dels amics, això sí, estable no sempre, pausada generalment, però també tinc els meus moments i amable tret de quan m’enfado que aleshores dic que sóc molt napolitana. I això ja t’ho explicaré un altre dia... ;)

Benvinguda, horabaixa! Sí, sí, és la de Begur. N’hi pot haver cap més de més fantàstica? Ets a casa teva, vine quan vulguis.

Benvinguda tu també, menta fresca, també ets a casa teva.

horabaixa ha dit...

Hola Rita,
Jo també creia que no podia haver cap altre de fantàstica. Per sort
n'hi ha més d'una. Totes diferents, cada una amb el seu encant.
Nomès has de saber-les buscar.
Salutacions

Rita ha dit...

Segur que sí, horabaixa. Si em vols passar una llisteta, serà ben rebuda! :)