L'amiga

No fa massa, la Joana parlava d’una amiga i de la relació que després dels anys encara tenien i no vaig poder evitar pensar en les meves. En tinc força d’amigues, però d’aquelles bones, bones, tampoc tantes, com diuen que ha de ser.

Una d’elles, com en el cas de la Joana, és totalment diferent a mi. Quan la vaig conèixer, a la feina, teníem 20 anys les dues, jo pràcticament no havia fet res de bo a la vida i ella ja havia fet secretariat de direcció i estava acabant una carrera universitària. Ens vam avenir de seguida i va passar a ser la meva mestra. Era de les poques persones de la feina que escrivia el català correctament, sabia francès, estudiava anglès, bé, ho tenia tot. Em va introduir a moltes lectures, a un tipus de cinema i, només puc dir, a favor meu, que vaig ser-ne bona alumna. Vaig procurar començar a aprendre tot el que fins aquell moment jo mateixa, per ignorància, m’havia negat, i encara no he parat.

Han passat els anys i sempre, tret d’alguna petita etapa, però per res en concret, hem seguit estant en contacte i compartint les nostres coses. Sempre l’he admirada per la seva vàlua i la seva senzillesa i ens tenim molta estima.

Alguna vegada, parlant amb ella, m’ha sobtat veure com li resulta d’important la meva opinió en moments determinats, perquè per a mi ella és perfecte i no hauria de necessitar res de mi. Però això també m’ha fet veure com mai ningú, per més perfecte que pugui semblar, se sent prou segur en tot i necessita de les persones de la seva confiança.

Durant tots aquests anys ens han passat moltes coses i sempre ens hem fet costat, ens hem ajudat i sempre hem sabut que si passa res, som allà. I, sobretot, aquests darrers mesos, l’he tinguda molt a prop en uns moments que m’ha fet molta falta.

Avui anava tota contenta a la feina, ahir vaig tenir un final de dia molt especial, i només arribar he tingut un incident amb una companya que m’ha trasbalsat molt. Sóc molt sentida i m’ha dolgut. M’ha canviat l’humor totalment. He anat trampejant com he pogut, només tenia ganes de plorar, i a l’hora de sortir a fer un cafè l’he telefonada, m’he desfogat, m’ha escoltat, m’ha ajudat a calmar-me, m‘ha animat i he tornat més o menys refeta.

Després només feia que pensar en ella i en com en sóc d’afortunada de tenir-la.



Com que és tota una senyora, l'hi dedico aquesta cançó, que no coneixia i m’encanta, però també l’hi dedico a qui me l’ha feta conèixer.


The Whispers - Lady