dimarts, 13 de maig del 2008

El nen



Tenia dos anys, bé, gairebé, li faltava molt poc per a fer-los. Era rosset, amb cabells arrissats, ulls entre verds i grisos, com l'àvia, grossos, estava grassonet, amb sacsons a les cuixetes i als canells, dormia i menjava de meravella. De matinada, quan només es bellugava una mica, li posaven el biberó i, bo i adormit, se’l prenia tot, senceret. Un nen fàcil, còmode, d’aquells que pugen sols. Feliç com un gínjol, no s’avorria mai, sabia jugar tot sol i amb qualsevol cosa.

Li agradaven molt l’Epi i el Blas, reia i reia quan els veia per televisió i els hi van comprar, dos ninots grans, li encantaven. Tenia un trenet de fusta que també li agradava molt.

Quan faltava una setmana per fer el 2 anys, els seus pares van fer una festa perquè la seva germana, la Montserrat, en feia 3. Va ser una festa fantàstica, hi eren tots: els pares, els avis dels dos cantons, els oncles per part de la mare, la tieta, per part del pare,...

L’endemà es va posar malalt, li van diagnosticar el xarampió. No li van donar massa importància, però al final sí que en va tenir. El dia que hagués fet els 2 anys, al cap d’una setmana de la festa d’aniversari, el van enterrar.

La tieta en parla poc, ho explica poc, en el seu moment li va afectar molt perdre el nebot, però han passat 30 anys i afortunadament a la vida tot se supera. Va tenir molts anys l’Epi i el Blas guardats, i el trenet, no els volia ni podia veure, però necessitava saber que els tenia. Al cap de 18 anys, amb un canvi de pis, els va trobar i en adonar-se que no li feien ni fred ni calor, va pensar que era un bon senyal i els va llençar. Totes les etapes s’han de saber tancar a la vida, i les ferides també, va pensar.

Mai l’ha oblidat, però se li fa un somriure a la cara quan hi pensa. Com un record bonic. Alguns van dir que era com un angelet i que marxava al seu lloc, el cel. Ella no hi creu en això, però a vegades pensa que potser sí que ho va ser i per això va haver de marxar...

12 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Hostia pu...! Ara sí que m'has tocat de debò. No hi ha pitjor dolor que enterrar a un fill i espero que mai em passi. No vull ni pensar què deurien passar...El temps tot ho cura, és cert. Però hi ha mals que sempre hi són. Aquest en deu ser un.

el paseante ha dit...

Aquestes històries sempre et posen un nus a la gola. Però tu les expliques d'una manera molt natural, sense buscar fer llàstima. Diuen que si recordes algú li allargues la seva presència entre nosaltres. És bonic que escriguis de la seva afició per l'Epi i el Blas. I el trenet. Un post molt tendre. Com un conte pel nen.

Striper ha dit...

Histories molt tristas jo tambe recordo un cas de un nen,Pero son coses que no s'obliden pero el temps tenca el dolor.

fada ha dit...

Tinc els ulls negats. Em sap greu no poder dir res més. Deuria ser una etapa molt dura de la vida per a tots. Una abraçada.

Sergi ha dit...

El post començava alegre, però m'he quedat perplex en llegir el desenllaç. Malgrat hagi passat tant temps, no està malament tenir un record per aquell nen, especialment ara que és un episodi tancat de la teva vida. Cert que tot s'acaba superant, però és molt trist perdre una criatura així. Gràcies per compartir-ho, el post és preciós.

Carquinyol ha dit...

A un episodi de "A dos metres sota terra" comenten que si a un fill que perd un pare se li diu orfe a un pare que perd un fill no rep cap nom perquè no existeix una paraula que pugui representar tant de dolor. Encara sort que la natura va ser sàvia i el pas del temps ens ajuda a que aquelles coses que ens han fet mal puguin perdre la seva intensitat inicial.

Clint ha dit...

no se m'acudeix res pitjor.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

el meu germà va morir fa quatre anys, un mes de novembre. La mare va morir el mateix dia, nou mesos desprès....en cap cas no calen mes paraules.

Jordi Casanovas ha dit...

encara que el temps tot ho curi, és molt dur i com la tieta jo tampoc i crec en això i quan passen aquestes coses encara menys.

Lucia Luna ha dit...

Els records moltes vegades fan mal, en el moment que son dolços ha de ser meravellós.
Petons maca.

Jo Mateixa ha dit...

Glups, quant sents casos així t'agafa una pena interior i s'et fa un nus a la gola que no vegis.

Però com be dius els anys han passat i el dolor inicial es va convertint en petits instants fugaços d'emocions, de records, de sentiments.

Un petonet dolcet bonica.

Rita ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. :)