Relats conjunts: Moai

Moai de l'Illa de Pasqua

Quan vam arribar a l’Illa ens van sorprendre aquelles immenses escultures que hi havia repartides per tot arreu. N’havíem sentit parlar, però res a veure amb la realitat que estàvem observant.

La gent era molt hospitalària i de seguida ens van acollir amb tota generositat. Una de les preguntes que més els fèiem era que ens expliquessin coses les escultures, pel misteri que sempre hi ha hagut al voltant d’elles, per com havien estat fetes, i aixecades, tenint en compte que eren d’una sola peça. I les dels barrets, aquestes encara més complicades, atès que els barrets es deia que havien estat posats amb posterioritat, en finalitzar-se l’escultura.

La resposta sempre era la mateixa, que no ho sabien, que no hi havia ningú que hagués traspassat la informació i que ells no ho sabien, que els que ho havien fet s'ho havien endut a les tombes.

Una nit, però, ens vam quedar soles les dones del grup amb un parell de dones de l’Illa. Vam beure força, elles també, i van començar les confidències femenines. Com la majoria de vegades, al voltant dels homes.

Vam parlar d’amor, de sexe, de sentiments, d’erotisme, de desig, de sensualitat i de les diverses menes de relacions sentimentals nostres. Elles també es van decidir a parlar-ne, tot i que d’entrada semblaven molt més reservades.

Van explicar-nos que elles donaven molta importància al sexe, més que als sentiments, i que quan trobaven un home que era bo sexualment parlant el cuidaven, el mimaven, li ho donaven tot i el tractaven com a un rei, perquè les satisfeia i era el que més valoraven: la satisfacció sexual. També valoraven els que les feien mares, però aquests no eren tan importants com els primers. Tot i que aquests duraven més, els deixaven viure fins que es morien de mort natural.

Ens va sorprendre aquesta explicació i vam demanar-les si és que els mataven als primers. Es van mirar entre elles, i ens van dir que era molt delicat el que ens dirien i que fins i tot no ens ho creuríem. Van començar a parlar-nos d’un beuratge, un beuratge màgic que només unes poques dones sabien fer, que la recepta anava passant de mares a filles, que el feien amb la barreja d'unes herbes d’allà i d'altres ingredients autòctons i que quan un home d’aquests deixava de funcionar o de ser-les útils sexualment, després del quorum d’una mena de consell de dones, el portaven a un lloc solitari i li donaven aquest beuratge. –I què passava amb ells després? Vam preguntar entre sorpreses i espantades, –l’endemà hi ha un nou Moai a l’Illa.

Una nova proposta de Relats conjunts.