Relats conjunts: Demanant un taxi

Demanant un taxi, Lisbeth Firmin (2004)

Per feina, volava un cop per setmana a Londres i sempre encarregava un taxi perquè l’endemà a primeríssima hora la dugués a l’aeroport.

Des de feia temps, el taxista acostumava a ser el mateix. Un home d’una edat similar a la seva, ben vestit, fent bona olor –es notava que venia de la dutxa–, amb el taxi impecable, que acostumava a dur un canal de ràdio de música clàssica posat i amb el que sempre acabava tenint converses molt agradables.

La veritat és que ella s’hi trobava tan bé que quan al vespre encarregava el taxi per a l’endemà, ja pensava en si seria ell, en com es vestiria perquè la trobés maca i s’aixecava tota contenta, i neguitosa a l’hora, fins que en sortir de casa veia el cotxe i la seva cara que des de dintre se la mirava somrient tot fent-li un –bon día!

En una ocasió, com aquell que res, ella li va demanar que com era que sempre venia ell i també, com aquell que res, ell li va dir que era casualitat, que quan demanava si hi havia res per a l’endemà a l’emissora li donaven el seu encàrrec.



Un dia, que precisament estrenava un abric preciós, i que li que li quedava molt bé, quan tota contenta va sortir de casa, en veure el cotxe li va canviar la cara, no era ell! Naturalment no va fer cap comentari i es va posar a treballar amb l’ordinador, però sense poder deixar de pensar en ell...

Quan ja portaven uns minuts circulant, el taxista li va dir que ja tenia ganes de conèixer-la i ella tota sorpresa, i més aviat distant, li va dir que no entenia i el taxista li va explicar que l’altre company sempre feia mans i mànigues per dur-la, que s’havia canviat serveis més bons, carreres més llargues, per fer aquell servei i que quan els companys li demanaven per què ell sempre fugia d’estudi, que era molt discret, però que tots tenien clar que faria el que fos per poder-la dur.

Ella, tota contenta per dintre, però sense demostrar-ho, li va demanar què havia passat doncs aquell dia que no havia vingut i li va explicar que havia tingut un accident i que estava a l’hospital. Que no era res greu, però que havien hagut d’operar-lo d’una mala fractura i que en tenia per un temps.



L’endemà, quan ja tornava a ser a la ciutat, va trucar a la companyia de taxis, es va interessar per ell, atès que n’era clienta i sempre havia estat tan amable amb ella, i va demanar-los si podien dir-li a quin hospital s’estava i el seu nom, que li enviaria una nota.

Aquella tarda, quan va plegar, va anar a comprar unes flors i se’n va anar cap a l’hospital. Va picar la porta, va entrar i, quan el va veure, amb tota la cama enguixada, damunt del llençol, va veure aquella cara del bon dia!, no sense un alt grau de sorpresa, però amb uns ullets que parlaven sols.



Una nova proposta de Relats conjunts.