Començant l'any...

El primer dia de l’any a casa ens despertàvem al so del concert de Viena i amb l’oloreta de la xocolata desfeta que la mare –sempre tan complaent– preparava molts diumenges i festius especials i, per descomptat, l’1 de gener.

Una tradició més de les que, sense gairebé ni pensar-hi, segueixo sempre que puc: escoltar el concert d’Any nou des de Viena. No la de la xocolata, perquè no acabo de trobar el cuiner que fa temps que busco i jo per la cuina només hi passo de puntetes.

Em vaig llevar relativament d’hora, havent dormit poc, després d’una nit de ballaruga com feia temps que no feia, vaig preparar l’esmorzar i em vaig posar a veure el concert.

Quina meravella! Vaig quedar embadalida amb el director, George Prêtre, un senyor –amb tot el que vol dir senyor– de 85 anys, a qui no coneixia –els meus coneixements en música clàssica són ben minsos–, però que en pocs minuts em va captivar. Les seves mans eren delicades com les de la millor ballarina, donant pas a cada instrument o grup d’ells. El seu cos, com si fos en un xotis, sense moure’s de la petita tarima, es movia com si només un ventet el fes bellugar, els seus ulls, vius, expressius, també donaven ordres, però sempre amb el somriure a la cara, com si fos un nen fent malifetes. Traspuava seguretat, coneixement del que tenia entre mans, però dirigia amb senzillesa i gosaria dir que humilitat. Se’m va fer entranyable aquest home, quina delícia!

A la mitja part del concert, TV1, coincidint amb que des d’ahir no hi ha publicitat, va passar un reportatge del making off: els assajos de la Filharmònica amb el director; dels ballarins –els solistes de l’òpera de París i el Ballet de l’Òpera de Viena–, dirigits pel coreògraf Renato Zanella, que enguany ballaven des del Museu d’Història de l’Art de Viena, dansant per les seves sales –fantàstic–, amb visita del dissenyador del vestuari, Valentino, amb imatges del taller per veure’n primer el disseny i després la confecció dels vestits –preciosos– i l’arribada des de San Remo (Itàlia) del camió amb les 30.000 flors –dominant el color taronja– que decoraven la Sala Daurada del Musikverein, Club de música vienès, que se situa entre les tres millors sales del món, pel que fa a musicalitat.

Durant el concert van passar imatges de l’elaboració artesana de dolços, mostrant la xocolata lliscant en uns motlles, que després d’uns minuts buidaven i sortien uns bombons de formes diverses, embolicant pastissos amb làmines de xocolata, tires que passaven per uns rodets d’on sortien caramels...

Mentre tocaven la peça més famosa que mai s’ha dedicat a un riu, el Danubi blau, van passar un reportatge de tot el seu curs des del seu naixement, a la Selva Negra (Alemana) fins la seva desembocadura a la mar Negra formant el Delta del Danubi entre Romania i Ucraïna, paratge natural considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, passant per Àustria, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Romania, Bulgària i Moldàvia...

Com sempre diu un amic quan defineix alguna cosa que li ha agradat molt, brutal!!!


Va ser un d’aquells instants –una mica més llarg– de felicitat que a vegades diem, que recordaré durant temps. Un començament d’any fantàstic!

Us poso el vídeo de la popular marxa Radetzky, amb la que cada any acaba el concert, i us recomano que us fixeu amb el director. A mi se m’ha fet entranyable aquest senyor.