Tinc una amiga que, quan tenia alguna persona propera pendent d’algun resultat important -de metge, d'un examen, d'una entrevista de feina, ...-, deia que li demanaria a la seva mare que posés una espelma a Santa Rita, tot afegint-hi que com que ella no era creient li farien més cas a la seva mare, que n’era molt.
La meva mare i la iaia –sobretot– n’eren molt de creients també, però elles anaven al San Cristu de Lepantu, la iaia n’era una fervent devota i la mare la seguia, per allò de que les filles seguim els costums de les mares.
Fa anys, quan la mare ja no podia fer coses d’aquestes, un bon amic em va recomanar Sant Judes Tadeu, patró de les causes perdudes. Malgrat tampoc ser creient, hi vaig anar. En aquell moment em va semblar que no m’havia ajudat, però amb el temps vaig pensar que potser sí que ho havia fet.
Poc abans de Nadal, vaig saber que un bon i estimat amic estava pendent d’una resposta i no sé perquè tan bon punt vaig llegir el seu correu, vaig anar a posar una espelma a Santa Rita, però no va funcionar.
Abans d’ahir, després d’una breu conversa amb ell, vaig tornar-hi a anar. Espero que aquest cop em faci una mica de cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada