Aixecada de camisa?

Google

Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.