2 anys

Google

Un 28 de gener aquest bloc va aparèixer a la xarxa i d’això avui fa 2 anys.

Gràcies a totes i a tots per acompanyar-me en aquesta singladura,

per llegir-me i per comentar-me o no.

Una recomanació: HD Riudebitlles

Aquestes vacances de Nadal vaig assistir a la presentació d’un mini-hotelet –només té 3 habitacions–, que obriran al públic, aviat, uns bons i estimats amics, a Sant Pere de Riudebitlles, a l'Alt Penedès.

Fa dos estius, vaig fer un apunt parlant-vos d’un sopar improvisat fantàstic, i bé, ara, aquests amics, els del sopar, han decidit convertir una part de la casa, una casa antiga, documentada des del s. XVII, però que pensen que encara en pot ser més, en un lloc on poder-s’hi allotjar, tot gaudint de l’oferta què ofereix el territori així com de l’hospitalitat d’aquesta parella, que el que més els agrada és rebre gent a casa.




La Pilar Esteve és una bona amiga des de fa més de 30 anys, d’aquelles que es compten amb els dits d’una mà, una persona que m’estimo molt. Culta, amb una bona i extensa formació, molt ben preparada que en deien abans, extremadament discreta, generosa, que m’ha ensenyat molt tant professionalment com personalment, i que sempre que m’ha calgut hi ha estat, ajudant-me en els moments difícils i compartint-ne els bons.

El David Ribas, que pel sol fet d’estimar-se la Pilar i fer-la feliç ja tindria tot el meu afecte, però que també el té per ell mateix, és una persona generosa, amiga dels seus amics –en té molts i de tot tipus de cultures, i sobretot pintors i pintores–, hospitalària, que valora les persones per com són, que gaudeix de la pintura, la seva professió –no faré de crítica d’art perquè no en sé, però sí diré que m’agrada molt la seva obra, el que fa–, però també de la lectura, de la cuina, dels bons vins, de la música. De fet un bon adjectiu per al David seria que és multidisciplinar, a més d’agradar-li la gent i la vida, viure-la i xuclar vida de tot i de tothom.

I bé, amb totes aquestes qualitats que reuneixen entre tots dos, s’han proposat que HD Riudebitlles sigui no només un hotel, sinó un lloc de trobada, de conversa, d’activitats culturals, d’exposicions d’artistes, a més de facilitar visites a vinyes i caves, algunes potser no molt conegudes i més petites, però potser tractades amb més cura pels mateixos propietaris que són els seus amics, de conèixer l’elaboració de paper artesanal, com es feia antigament, perquè a tocar hi tenen un molí paperer, que ja no funciona a nivell industrial, però sí sentimental, i un amic –segurament “tocat”, el pare de la Pilar diu que allà estan “tocats pel paper”– hi fa paper per plaer, de conèixer de prop el taller d’un pintor, el del David, en definitiva de conèixer algunes particularitats de la zona.




A més de les 3 habitacions, àmplies, còmodes, cadascuna amb el seu bany, i amb un bon llum per llegir al llit –una de les coses que diuen que a vegades han trobat a faltar en alguns hotels–, hi ha una biblioteca. Una biblioteca que s’anirà fent mica en mica, a la qual els amics col·laborem amb llibres nostres –no en compris cap em van dir, llibres teus que pensis que no tornaràs a llegir, però que t’hagin agradat–, diuen que potser hi ha qui comença un llibre i com que li agrada després se’l comprarà o també se’l poden emportar i deixar-ne un altre. Un costum que aquí no tenim gaire, però que en altres països és habitual. La meva aportació de moment ha estat de biografies de dues artistes: Frida Kahlo i Tamara de Lempicka, d’una fotògrafa, Tina Modotti i de la Victoria Ocampo, una important promotora cultural argentina (1890-1979).

Martí Ribas

Com que no tenen la pretensió de fer-se rics amb això sinó de treure’n un mínim rendiment només, perquè la idea és més de rebre gent i compartir, no tenen pensat donar ni dinars ni sopars –tot i que coneixent-los tinc la sensació que algun n’acabaran fent amb algun client–, només esmorzar i l’esmorzar es farà a la cuina, la cuina original de la casa, que hi té la llar de foc, que amb les obres només han fet pujar una mica, perquè era al terra, on realment s’hi cuinava antigament, hi han posat una taula llarga, amb un banc antic al cantó de la paret, amb uns llums que són unes bombetes, moderns, i amb un quadre –que és un tríptic– d’una pintora amiga, la Conxita Boncompte, que pinta receptes de cuina i en aquest cas la recepta és de pomes al forn, en versió italiana, on hi posen fruits secs, em sembla recordar.

Els artistes amics han col·laborat amb obres: pintures, escultures, muntatges que fan una decoració molt especial al lloc. A la biblioteca hi ha una instal·lació, Contenidors de somnis, feta amb un caixó i uns pots de cuina, amb llum, d’un altre artista amic, el Jaume Amigó, del que hi ha més obra també repartida per la casa. No és un hotel de luxe, sinó més aviat senzill, però sí molt agradable i confortable.

Martí Ribas

En definitiva, un lloc i unes persones que us recomano molt.

Relats conjunts: Demanant un taxi

Demanant un taxi, Lisbeth Firmin (2004)

Per feina, volava un cop per setmana a Londres i sempre encarregava un taxi perquè l’endemà a primeríssima hora la dugués a l’aeroport.

Des de feia temps, el taxista acostumava a ser el mateix. Un home d’una edat similar a la seva, ben vestit, fent bona olor –es notava que venia de la dutxa–, amb el taxi impecable, que acostumava a dur un canal de ràdio de música clàssica posat i amb el que sempre acabava tenint converses molt agradables.

La veritat és que ella s’hi trobava tan bé que quan al vespre encarregava el taxi per a l’endemà, ja pensava en si seria ell, en com es vestiria perquè la trobés maca i s’aixecava tota contenta, i neguitosa a l’hora, fins que en sortir de casa veia el cotxe i la seva cara que des de dintre se la mirava somrient tot fent-li un –bon día!

En una ocasió, com aquell que res, ella li va demanar que com era que sempre venia ell i també, com aquell que res, ell li va dir que era casualitat, que quan demanava si hi havia res per a l’endemà a l’emissora li donaven el seu encàrrec.



Un dia, que precisament estrenava un abric preciós, i que li que li quedava molt bé, quan tota contenta va sortir de casa, en veure el cotxe li va canviar la cara, no era ell! Naturalment no va fer cap comentari i es va posar a treballar amb l’ordinador, però sense poder deixar de pensar en ell...

Quan ja portaven uns minuts circulant, el taxista li va dir que ja tenia ganes de conèixer-la i ella tota sorpresa, i més aviat distant, li va dir que no entenia i el taxista li va explicar que l’altre company sempre feia mans i mànigues per dur-la, que s’havia canviat serveis més bons, carreres més llargues, per fer aquell servei i que quan els companys li demanaven per què ell sempre fugia d’estudi, que era molt discret, però que tots tenien clar que faria el que fos per poder-la dur.

Ella, tota contenta per dintre, però sense demostrar-ho, li va demanar què havia passat doncs aquell dia que no havia vingut i li va explicar que havia tingut un accident i que estava a l’hospital. Que no era res greu, però que havien hagut d’operar-lo d’una mala fractura i que en tenia per un temps.



L’endemà, quan ja tornava a ser a la ciutat, va trucar a la companyia de taxis, es va interessar per ell, atès que n’era clienta i sempre havia estat tan amable amb ella, i va demanar-los si podien dir-li a quin hospital s’estava i el seu nom, que li enviaria una nota.

Aquella tarda, quan va plegar, va anar a comprar unes flors i se’n va anar cap a l’hospital. Va picar la porta, va entrar i, quan el va veure, amb tota la cama enguixada, damunt del llençol, va veure aquella cara del bon dia!, no sense un alt grau de sorpresa, però amb uns ullets que parlaven sols.



Una nova proposta de Relats conjunts.

Passejant arran de mar

Feia fred avui i hi havia poc sol, però amb bones prendres d'abric hem sortit a passejar. Vila Olímpica, Passeig Marítim, Hotel W o més popularment Vela, un dinaret al Segons mercat, tornada a la Vila Olímpica per la Ronda del Litoral, edifici Gas Natural i cinema.

Un cop de mà a la nimue sobre Sintra

nimue

La nimue, de les llunes de Miranda, està interessada en localitzar una foto de la font morisca de Sintra, que va fer un noi, que anava sol, que duia un barret de llana de colors, una guia de viatges i un paraigües, de dia, el dia 29 de desembre, que ella va fer de nit i que encapçala aquesta entrada.

Demana la nostra col·laboració a veure si entre tots aconseguim que aquest noi, per casualitat i/o buscant alguna cosa de Sintra, trobi la crida per internet. Aquí trobareu l'apunt d'aquesta crida..

Estaria bé que aquest noi la trobés, oi? Aisss...

Blocaire invisible 2009

Hi havia una vegada una jove molt eixerida, amb inquietuds, viatgera, combativa, que vivia en un piset, bé, una habitacioneta (28 m2).

Professionalment es dedicava a la llengua, era traductora, i personalment n’era una malalta, de tant que l’hi apassionava. Tenia la casa plena de diccionaris!

Google

Havia viscut a la Xina, havia estat a Toronto, també a la Toscana, a Berlín i a bona part del territori català.

També li agradaven molt els treballs manuals i feia unes coses molt maques, però això la feia tenir més coses encara... Que si la capsa de cosir, que si els fils, que si les teles...

Google

Aquella habitacioneta es va convertir en l’habitació de mals endreços de tantes coses que hi tenia...

Google

Però vet aquí que va aparèixer Cupido i es va enamorar, però ell ja no hi cabia en aquella habitacioneta i van haver de buscar un pis, on després de fer-hi unes reformes: neteja, canvi de mobles i algun reciclatge hi van ser feliços i van menjar molt anissos.

Amb l’arribada d’ell, va tenir una nova família, on hi va haver intercanvis culturals: ara ella celebra el sopar de la nit de Nadal i la nova família fa cagar el Tió. Una excel·lent manera d’enriquir-se mútuament.

I ara tot sovint recorda aquella pel·lícula que li agrada tant, Dirty Dancing, i s’imagina que aquell ball el fan ella i ell.



Molt bons Reis, Núr!

Aquest és el regal que m'ha fet el tomàtec...

Blocaire invisible: darreres pistes

Google

Aquesta persona és una dona.


A aquesta dona li agraden les manualitats.


És una dona molt llesta.

Començant l'any...

El primer dia de l’any a casa ens despertàvem al so del concert de Viena i amb l’oloreta de la xocolata desfeta que la mare –sempre tan complaent– preparava molts diumenges i festius especials i, per descomptat, l’1 de gener.

Una tradició més de les que, sense gairebé ni pensar-hi, segueixo sempre que puc: escoltar el concert d’Any nou des de Viena. No la de la xocolata, perquè no acabo de trobar el cuiner que fa temps que busco i jo per la cuina només hi passo de puntetes.

Em vaig llevar relativament d’hora, havent dormit poc, després d’una nit de ballaruga com feia temps que no feia, vaig preparar l’esmorzar i em vaig posar a veure el concert.

Quina meravella! Vaig quedar embadalida amb el director, George Prêtre, un senyor –amb tot el que vol dir senyor– de 85 anys, a qui no coneixia –els meus coneixements en música clàssica són ben minsos–, però que en pocs minuts em va captivar. Les seves mans eren delicades com les de la millor ballarina, donant pas a cada instrument o grup d’ells. El seu cos, com si fos en un xotis, sense moure’s de la petita tarima, es movia com si només un ventet el fes bellugar, els seus ulls, vius, expressius, també donaven ordres, però sempre amb el somriure a la cara, com si fos un nen fent malifetes. Traspuava seguretat, coneixement del que tenia entre mans, però dirigia amb senzillesa i gosaria dir que humilitat. Se’m va fer entranyable aquest home, quina delícia!

A la mitja part del concert, TV1, coincidint amb que des d’ahir no hi ha publicitat, va passar un reportatge del making off: els assajos de la Filharmònica amb el director; dels ballarins –els solistes de l’òpera de París i el Ballet de l’Òpera de Viena–, dirigits pel coreògraf Renato Zanella, que enguany ballaven des del Museu d’Història de l’Art de Viena, dansant per les seves sales –fantàstic–, amb visita del dissenyador del vestuari, Valentino, amb imatges del taller per veure’n primer el disseny i després la confecció dels vestits –preciosos– i l’arribada des de San Remo (Itàlia) del camió amb les 30.000 flors –dominant el color taronja– que decoraven la Sala Daurada del Musikverein, Club de música vienès, que se situa entre les tres millors sales del món, pel que fa a musicalitat.

Durant el concert van passar imatges de l’elaboració artesana de dolços, mostrant la xocolata lliscant en uns motlles, que després d’uns minuts buidaven i sortien uns bombons de formes diverses, embolicant pastissos amb làmines de xocolata, tires que passaven per uns rodets d’on sortien caramels...

Mentre tocaven la peça més famosa que mai s’ha dedicat a un riu, el Danubi blau, van passar un reportatge de tot el seu curs des del seu naixement, a la Selva Negra (Alemana) fins la seva desembocadura a la mar Negra formant el Delta del Danubi entre Romania i Ucraïna, paratge natural considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, passant per Àustria, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Romania, Bulgària i Moldàvia...

Com sempre diu un amic quan defineix alguna cosa que li ha agradat molt, brutal!!!


Va ser un d’aquells instants –una mica més llarg– de felicitat que a vegades diem, que recordaré durant temps. Un començament d’any fantàstic!

Us poso el vídeo de la popular marxa Radetzky, amb la que cada any acaba el concert, i us recomano que us fixeu amb el director. A mi se m’ha fet entranyable aquest senyor.