diumenge, 27 de setembre del 2009

Tres exposicions al MNAC



Avui, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), s’acaben dues exposicions: Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro. Estan separades, però, l’una dintre de l’altra.

Des de fa anys que sabia de l’existència de Robert Capa (1913), Hongarès d’origen jueu, que va marxar a París per qüestions polítiques, fotògraf de guerra i mort mentre cobria la d’Indoxina (1954). Fundador de l’agència Magnum, juntament amb David Seymour, "Chim", i Henri Cartier-Breson, entre d’altres, i considerat un dels fotògrafs més destacats del segle XX.

N’hi havia vist alguna altra d’exposició, fa anys, a la Fundació la Caixa, quan hi havia una petita sala a la Ronda de Sant Pere tocant al Passeig de Gràcia, i al Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, també fa temps.

Poc més es pot afegir del que ja ha estat considerat com a mestre del fotoperiodisme modern.

Com a curiositat, algunes cartes manuscrites, algunes notes, una, que em va impactar, petita, però que en dos llocs hi diu SAVE THIS PAPER! (salveu aquest paper), suposo que conscient que en qualsevol moment podia morir, però que aquelles anotacions s’havien de salvar.




Google



En canvi, no en sabia res de la Gerda Taro (1910), Alemanya, filla de jueus polonesos, que, tot i els seus orígens burgesos, de molt jove va formar part de moviments socialistes i obrers i amb l’arribada dels nazis, va decidir fugir cap a París.

Allà va conèixer Ernest Andrei Friedmann, un jove hongarès que mirava de guanyar-se la vida fent fotografies, es van fer parella i van col·laborar professionalment. Ell feia fotografies i ella les comercialitzava. Però com que no els anava molt bé, es van inventar un nom, Robert Capa, una història, que era un famós fotògraf americà, i això els va proporcionar més feina i guanyar-se millor la vida. Es diu que tots dos havien utilitzat indistintament el nom de Robert Capa al començament i fins i tot es posa en dubte l’autoria d’algunes fotografies.

Hi ha, però, una diferència en el format de càmera que empraven i això els va poder diferenciar fins que ella va començar a signar com a Taro, especialment en la Batalla de Brunete, on també va morir, aixafada per un tanc (1937), però on va fer unes de les imatges més importants i significatives d’aquella batalla, reproduïdes per la premsa estrangera.

Sense dubte, Gerda Taro va morir massa jove. Les seves imatges són espectaculars. No només capta la imatge, sinó que a més tenen una gran sensibilitat i transmeten un missatge clar del que passa, però també gairebé pots intuir que se sentia en cada moment de cada imatge. Mai havia vist tan clar com en ella allò d’una imatge val més que 1.000 paraules. Una gran descoberta que mereixeria molt més ressò i una exposició separada, no hauria d’haver estat dintre de la de Robert Capa sinó al costat. Una fotògrafa brillant de debò.


Sortint d’aquestes dues exposicions et diuen que també pots anar a la cúpula, on n’hi ha una altra d’exposició, gratuïta aquesta, que es diu Fem memòria, on el MNAC i El Periódico, a través d’un web, han recollit imatges de la Guerra Civil fetes per ciutadans anònims d’aquells tres anys i que han anat enviant, com a activitat de les altres dues exposicions.

Una exposició molt emotiva, amb cares i noms de persones, la majoria signades i enviades pels autors i familiars. Amb breus explicacions de la imatge i del moment.

En un panell, un senyor gran que tenia al costat em va mirar i, assenyalant una imatge, em va dir: –miri aquest era el meu pare! La filla, que l’acompanyava, li va dir –pare... i jo li vaig dir: –deixa’l!

21 comentaris:

Anònim ha dit...

N'havia sentit a parlar, sóc amant de les fotogràfies i m'agrada esbrinar sobre persones que no surten cada dia a les notícies, i tens raó Greta Taro va morir massa jove, per sort, tenim algunes fotos que pel què veig, no deixen indiferents a pocs.

Emily ha dit...

Per una setmana no l'agafo :(
Et recomano que llegeixis la biografía de Capa, Sangre y champan. T'enamores del fotògraf. I també el llibre de Susana Fortes, Esperando a Robert Capa, on recrea la recrea la relació dels dos fotògrafs, segur que t'agradarà. Jo me'l vaig llegir en dos dies.
Bonica l'anècdota final que contes.

khalina ha dit...

L' última exposició no la vam veure però sí les altres dues. El Paseante amb boina va ser tan galan d'acompanyar-nos a una amiga i a mi,un calurós vespre de juliol a visitar-les

Carquinyol ha dit...

Vaig llegir sobre aquestes exposicions, tot i que lamentablement no les he pogut visitar... llàstima, pel que dius semblaven força interessants !!

kweilan ha dit...

Tampoc no les he pogut visitar...a veure si aquesta del Robert Capa fa una volta per províncies. Interessant apunt! I m'ha encantat la nota tendra i realista del final.

Striper ha dit...

Es una sort que poguis gaudir a prop d'aquestes expocicions i d'aquet museu jop malñgrat tenir entrada de franc no el tring gaire a prop.

viu i llegeix ha dit...

quan vas a una exposicio de fotografies de fotogrfs dels d'abans, sense retocs, dels que captaven la llum i la transmetien sense jocs de mans, impacta. Impacta molt. Un llenguatge que es va perdent.

gatot ha dit...

quin perfil en Capa! ... i quins llavis tant petoners!!!
petons fotogràfics!

Rita ha dit...

Cesc,
Si mires al google, trobaràs fotos fantàstiques d'ella.
Petons!


Emily,
Prenc nota de les teves recomanacions. A més, m'encanten les biografies, gràcies!

Aquell senyor em va emocionar...
Petonets!


khalina,
És molt llest el paseante, amb boina i tot hehehehe


Carquinyol,
Molt interessants!


kweilan,
A veure si les pots veure...


Striper,
Jo vaig haver de pagar, encara que amb descompte, per tenir el carnet de l'Òmnium... :-)


viu i llegeix,
Cert, tens tota la raó. Ara, encara que també sigui art, amb la possibilitat de manipulació, és diferent.

gatot,
Sí un perfil molt interessant...
Petons, dels vulguis! :-)

Montse ha dit...

M'han agradat aquestes paraules d'Alberti trobades a la wikipedia, allà on ens envies per saber de Gerda Taro: "Mereceríais ahora, pequeña Gerda Taro y Robert Capa, un recuerdo visible en cualquier campo de batalla de entonces o en el tronco de cualquier pino de la sierra, para que sintiéramos ondear, aunque invisible, aquella pobre bandera tricolor que combatía por la paz mientras era atacada por los de la guerra."

No la coneixia.

Ja ho dic jo que sempre s'aprèn, a Blogville!
petonets d'aprendre!

Joana ha dit...

Avisa Rita quan comencin les exposicions...Els de provícies no arribem a tot! Gràcies...Hi donaré un cop d'll, demà amb calma ...ara em moro de son!
Bona nit wapa

Ma-Poc ha dit...

Vaja, doncs ja no hi sóc a temps! Una llàstima pel que contes!

fra miquel ha dit...

Un altre cop se'm passa una exposició! No tinc perdó de Déu. Aquesta era imprescindible.
No coneixia la història de la Gera Taro. Miraré de llegir els llibres que ens proposes.

Gràcies Rita, un petó

fra miquel ha dit...

Ai, no que les recomanacions son de la Emily! Es que a aquestes hores ja m'agafa la dislèxia.
Bona nit!

atikus ha dit...

Que interesantes las exposiciones, no me importaría ir por allí, la última vez que fui al MNAC fue en el año 2000.
Este domingo estuve en el Reina Sofia en Madrid, en unas exposiciones temporales, pero mucho menos interesantes ;)

petons

Jordi Casanovas ha dit...

jo d'en Capa n'havia vist una a la Caixa d'el carrer Junqueras "al ladito de la casa de las mantas"

Deric ha dit...

vaja, doncs arribo tard! Alguna altra exposició interessant per veure ara que passaré uns dies per Barcelona?

rits ha dit...

completament d'acord amb tu! em van semblar unes exposicions genials!
tampoc coneixia la Gerda Taro i em va encantar. El contrapunt perfecte per al Robert Capa.
No vaig veure l'expo de la cúpula, ais!!!!

El Company de Venus ha dit...

Jo vaig sortir impressionat. Coneixia la trajectòria de Kapa i Taro. Però tot i així, em vaig traslladar a l'època dels ideals.

el paseante ha dit...

També vaig anar a aquesta exposició fa mesos. Era tard, estaven a punt de tancar i em vaig perdre molts d'aquests detalls que expliques. M'ha conmogut el "save this paper". I l'escena final.

Rita ha dit...

Arare,
Jo també la vaig descobrir preparant el post. :P

I tant que s'aprèn a Blogville! La de coses que he après de vosaltres!


Joana,
Et recomano que et subscriguis per internet al Caixaforum, cada mes t'envien info de totes les activitats i expos, que són gratuïtes, i normalment molt interessants.

A més, és un espai molt agradable per voltar-hi i hi pots dinar també, tenen un menú prou correcte.


Ma-Poc,
Doncs sí, però ja en vindran més... :P


fra miquel,
Pinten bé les recomanacions de l'Emily... :-)


atikus,
Pues ja va siendo hora de que vuelvas, en 9 años el MNAC ha cambiado bastante... jejeje

En el Reina Sofia vi una de Robert Capa i otra de Chillida, nada mal tampoco!
Besos!


Jordi Casanovas,
Eps! Que encara hi és "La casa de las mantas en Junqueras, 5" ;-)


Deric,
Al Caixaforum, fins al 18 d'octubre, hi ha una expo d'un pintor fauvista molt interessant, Mauric de Vlaminck. Anima't i ves-hi!


rits,
Doncs la de la cúpula era molt emotiva i prou interessant també. :-)


El Company de Venus,
Jo entusiasmada amb la Taro, potser per la novetat. En Capa és molt bo, però ja el coneixia...


paseante,
Això del SAVE THIR PAPER! em va impactar molt. Quina consciència d'estar en perill permanent... I de fet, així va ser, morint a la guerra d'Indoxina...