dimarts, 29 de setembre del 2009

Llibres: "El cielo es azul, la tierra blanca"

Google



Hiromi Kawakami (Tokio, 1958) estudió Ciencias naturales y fue profesora de Biología hasta que en 1994 apareció su primera novela. Sus libros han recibido los más reputados premios literarios, que la han convertido en una de las escritoras japonesas más leídas. La novela que ahora presentamos, su primer libro traducido al español, recibió el Premio Tanizaki y fue llevada al cine con gran éxito.


Tsukiko tiene 38 años y lleva una vida solitaria. Considera que no está dotada para el amor. Hasta que un día encuentra en una taberna a su viejo maestro de japonés. Entre ambos se establece un pacto tácito para compartir la soledad. Escogen la misma comida, buscan la compañía del otro y les cuesta separarse, aunque a veces intenten escapar el uno del otro: el maestro, en el recuerdo de la mujer que un día lo abandonó; Tsukiko, en un antiguo compañero de clase. Con una prosa sensual y despojada, Kawakami nos cuenta una historia de amor muy especial: el acercamiento sutil de dos amantes, con toda su íntima belleza, ternura y profundidad. Todo un descubrimiento literario.



Una història senzilla, on no passen gaire coses, dues persones que es troben, per casualitat, mengen, beuen, parlen, tampoc massa, passen hores juntes i se separen. Es tornen a trobar, a la mateixa taverna, i tornen a menjar, beure, parlar, encara que poc... No queden mai, només es troben, a vegades sovint, a vegades amb setmanes entre mig.

Tsukiko, 38 anys, que viu sola, amb una vida més aviat grisa, sense al·licients, un dia, per casualitat, es troba amb un professor que havia tingut a l’Institut a qui sempre va dir mestre. El mestre viu sol també es reconeixen i mengen i beuen junts.

Mai passa res, només es troben, mengen i beuen. No queden, no es truquen, no hi ha cap mena de compromís, però, mica en mica es va gestant una història d’amor, de l’amor de la seva vida, que Tsukiko ens relata.

Una història que et fa reviure coses viscudes, que et fa pensar en sensacions conegudes i que mica en mica vas vivint amb ells, com si hi fossis.

Un llibre de petits detalls, grans silencis, deliciós i molt recomanable.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Tres exposicions al MNAC



Avui, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), s’acaben dues exposicions: Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro. Estan separades, però, l’una dintre de l’altra.

Des de fa anys que sabia de l’existència de Robert Capa (1913), Hongarès d’origen jueu, que va marxar a París per qüestions polítiques, fotògraf de guerra i mort mentre cobria la d’Indoxina (1954). Fundador de l’agència Magnum, juntament amb David Seymour, "Chim", i Henri Cartier-Breson, entre d’altres, i considerat un dels fotògrafs més destacats del segle XX.

N’hi havia vist alguna altra d’exposició, fa anys, a la Fundació la Caixa, quan hi havia una petita sala a la Ronda de Sant Pere tocant al Passeig de Gràcia, i al Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, també fa temps.

Poc més es pot afegir del que ja ha estat considerat com a mestre del fotoperiodisme modern.

Com a curiositat, algunes cartes manuscrites, algunes notes, una, que em va impactar, petita, però que en dos llocs hi diu SAVE THIS PAPER! (salveu aquest paper), suposo que conscient que en qualsevol moment podia morir, però que aquelles anotacions s’havien de salvar.




Google



En canvi, no en sabia res de la Gerda Taro (1910), Alemanya, filla de jueus polonesos, que, tot i els seus orígens burgesos, de molt jove va formar part de moviments socialistes i obrers i amb l’arribada dels nazis, va decidir fugir cap a París.

Allà va conèixer Ernest Andrei Friedmann, un jove hongarès que mirava de guanyar-se la vida fent fotografies, es van fer parella i van col·laborar professionalment. Ell feia fotografies i ella les comercialitzava. Però com que no els anava molt bé, es van inventar un nom, Robert Capa, una història, que era un famós fotògraf americà, i això els va proporcionar més feina i guanyar-se millor la vida. Es diu que tots dos havien utilitzat indistintament el nom de Robert Capa al començament i fins i tot es posa en dubte l’autoria d’algunes fotografies.

Hi ha, però, una diferència en el format de càmera que empraven i això els va poder diferenciar fins que ella va començar a signar com a Taro, especialment en la Batalla de Brunete, on també va morir, aixafada per un tanc (1937), però on va fer unes de les imatges més importants i significatives d’aquella batalla, reproduïdes per la premsa estrangera.

Sense dubte, Gerda Taro va morir massa jove. Les seves imatges són espectaculars. No només capta la imatge, sinó que a més tenen una gran sensibilitat i transmeten un missatge clar del que passa, però també gairebé pots intuir que se sentia en cada moment de cada imatge. Mai havia vist tan clar com en ella allò d’una imatge val més que 1.000 paraules. Una gran descoberta que mereixeria molt més ressò i una exposició separada, no hauria d’haver estat dintre de la de Robert Capa sinó al costat. Una fotògrafa brillant de debò.


Sortint d’aquestes dues exposicions et diuen que també pots anar a la cúpula, on n’hi ha una altra d’exposició, gratuïta aquesta, que es diu Fem memòria, on el MNAC i El Periódico, a través d’un web, han recollit imatges de la Guerra Civil fetes per ciutadans anònims d’aquells tres anys i que han anat enviant, com a activitat de les altres dues exposicions.

Una exposició molt emotiva, amb cares i noms de persones, la majoria signades i enviades pels autors i familiars. Amb breus explicacions de la imatge i del moment.

En un panell, un senyor gran que tenia al costat em va mirar i, assenyalant una imatge, em va dir: –miri aquest era el meu pare! La filla, que l’acompanyava, li va dir –pare... i jo li vaig dir: –deixa’l!

dilluns, 21 de setembre del 2009

Darrer dissabte d'estiu



M’aixeco, em faig l’esmorzar i enceto una confitura. Agafo el pot i llegeixo: confitura de taronja de Sóller. Somric, és un somriure còmplice, em ve al cap una tarda, una persona.


Quan ho tinc tot a punt, m’assec a l’ordinador, amb la safata al costat, amb el cafè amb llet, les torrades amb mantega i la confitura. Un plaer que em dono només de tant en tant, menys del que m’agradaria.


Poso 105TV, obro el bloc i començo a mirar-me els que segueixo. Quan porto una estoneta llegint i comentant apunts, una cançó em fa aixecar el cap: One. Una cançó que sempre em recorda una persona, la que me la va fer conèixer, torno a somriure.


Noto fresqueta, m’haig de posar alguna cosa al damunt, i penso que ja està arribant la tardor.


La tardor té uns colors molt macos, sobretot en el bosc, posa mil colors als arbres, però a mi me’ls treu. Em treu el bronzejat, em treu llum, i em posa grisor i mànigues. Necessito que passi ràpid, però no me’n surto perquè quan passi encara em quedarà l’hivern, que és molt pitjor, em posa fred, fred per dintre, que no em trec mai, per més que m’abrigui. No m’agrada que s’acabi l’estiu, no m’agrada passar fred, vull un estiu permanent, al carrer i dintre meu, però sembla que això encara està per inventar.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Towanda!!!

Google



Aquest matí, anant cap a la feina, he arribat al Metro i m’he trobat una cua que arribava fins les escales. D’entrada, m’hi he posat, tot i que m’ha sorprès perquè no m’hi havia trobat mai en els dos anys que fa que visc a aquest barri. De seguida, però, i pensant què podia passar, se m’ha acudit que potser s’havien espatllat els accessos, torniquets em sembla que en diuen, n’hi ha tres i sovint n’hi ha algun d’espatllat, he sortit de la cua i he anat fins a dintre a veure què passava.

Efectivament, de les tres cancel·ladores , només en funcionava una i hi havia una treballadora del Metro ajudant els passatgers a passar les targetes –i suposo que resant perquè no s’avariés també. La cua que hi havia suposava perdre un comboi amb seguretat i potser dos o més, quan al matí tots anem amb presses i apurats de temps.

M’he adreçat a la noia i li he dit que si no funcionava no era culpa nostra, que no es podia tolerar aquella cua i que el que havien de fer era obrir portes i deixar passar la gent. Una altra persona ha dit que tenia raó, però la resta s’ha quedat fent la cua i ben callada.

Faig un incís per dir que agafo el Metro cada dia 2 vegades com a mínim i sovint autobusos. Per aquesta raó, a primers de mes em compro tantes targetes com setmanes té el més per no haver de preocupar-me més del tema, o sigui que pago sempre. D’altra banda, estic tipa de veure gent com passa sense pagar saltant les portes i moltes vegades en presència del personal, que fa veure que no ho veu, per estalviar-se problemes suposo, cosa que em molesta molt perquè em quedo amb cara de babaua i pensant que per què uns sí i altres no.

Tot seguit, he anat a un dels accessos que no funcionava, he aixecat la cama, he saltat i he entrat cap a les vies. L’empleada m’ha dit que em vindrien a buscar els de seguretat i li he dit que ja podien venir.

Suposo que si en aquell moment m’haguessin fet una fotografia, jo mateixa m’hagués espantat de la cara que posava, perquè estava indignada amb TMB, però també amb la gent que com xaiets feia la cua sense dir res.

Mentre baixava les escales, m’he recordat de la pel·lícula Tomàquets verds fregits, quan aquella dona dòcil, frustrada perquè està grassa i que se sent incompresa pel marit, després d’uns dies de conversa amb la Ninny, la velleta que s’està a la residència d’avis, va recuperant l’autoestima i en un aparcament d’un hipermercat, després que unes adolescents li prenen la plaça on pensava aparcar, tota decidida va i topa amb el cotxe d’elles repetidament dient towanda!, i quan elles li criden l'atenció se les mira i les hi diu que ho admetin, que és més vella i que la seva assegurança ho cobreix tot. I això he fet jo, pensar towanda!!! Perquè crec que he fet el que tots haguéssim hagut de fer.

No m'espantava que vinguessin els de seguretat, considero que tenia tota la raó i m'hagués defensat, però evidentment, no ha vingut ningú a buscar-me.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Incident a la platja




Aquest cap de setmana vaig ser al Tarragonès amb els meus amics, pares dels “meus nens”. Ha estat un cap de setmana molt agradable, m’ho passo molt bé amb els petits, que ja no en són tant, és molt interessant parlar amb ells i sempre em deixen parada les reflexions que fan, tan senzilles, però tan de calaix.

Dissabte, juntament amb una altra parella i 2 nens més, vam fer una mini excursió des de la platja llarga de Tarragona, per un bosquet arran de mar, i vam anar a espetegar a una platja molt maca, al costat de la que anomenen Waikiki. Una platja nudista, on hi havia gent tèxtil també. Dúiem entrepans i vam baixar a menjar-nos-els allà. Era una mica núvol, encara que després ens va fer molt bo, i no venia gaire de gust banyar-se i els nens es van posar a jugar a la sorra fent una muralla deien ells i a tirar-se sorra.






Estaven tan macos i enjogassats que vaig anar a buscar la càmera per fer-los unes fotografies i de seguida vam sentir uns crits dient NO, NO! Vam pensar que era perquè els nanos es tiraven sorra entre ells i podien estar molestant alguna persona. Vam anar amb intenció de fer-los parar i em vaig trobar 3 persones nudistes dient-me que estava prohibit fer fotografies. Només havia tingut temps de fer-ne una i els vaig dir que les feia als nanos i em van dir que de cap manera. Que a les escoles es demanava l'autorització als pares pels drets d’imatge, vaig respondre que jo anava amb els pares, van insistir que si hi havia pederastes que feien fotos a nens a les platges, els vaig dir que em miressin bé i que miressin els pares, res a fer.

Com que anàvem vestits, els vaig dir que jo era nudista, però que mai tindria problemes amb els meus amics per un vestit de bany més o menys i que com que els meus amics no en feien, no em semblava adequat fer-ne, però que sabia molt bé com comportar-me en una platja nudista, que era molt respectuosa a l’hora de fer fotos, i que a l’Illa Roja estava tipa de fer fotos així com els amics que hi tinc allà i mai ningú ens havia dit res ni nosaltres tampoc havíem dit res a ningú, perquè tots som prou respectuosos amb la imatge nua de les persones, i em van dir que em mirés la normativa de les platges nudistes i que veuria que estava prohibit i que allà no se’n feien.

Naturalment, no tenia ganes de discutir-m’hi, tot i que es van posar molt impertinents, em van dir que m’ho deien ben dit, però que a vegades havien acabat amb la Guàrdia Civil i tot allà, i els vaig dir que evidentment que m’ho havien de dir ben dit perquè jo tampoc havia fet res mal fet, que en tot cas desconeixia que allà no en deixessin fer i així vaig acabar el tema, desant la càmera.

He mirat una mica per sobre, al Google, a veure si trobava alguna cosa sobre això de la prohibició de fer fotos a platges nudistes i no he trobat res, però em sorprèn que això sigui així i que mai a cap altra platja nudista m’hi hagi trobat.

Però van ser les maneres, em va quedar un cert mal gust de boca amb l’actitud d’aquelles persones, els vaig trobar massa irritats, la veritat.

De tornada, vam tenir unes bones vistes.






dilluns, 7 de setembre del 2009

Primer dia de curs

Google



Quan era nena, per aquestes dates, a casa es vivien els preparatius de la tornada a l’escola, que aleshores era a primers d’octubre.

A les monges dúiem uniforme i s’havia de mirar si m’anava bé el del curs passat o si me n’havien de comprar un de nou, el mateix amb les bruses blanques de popelín que portàvem i amb les sabates –això sí que era inevitable, normalment hi havia canvi de número.

Després venia la compra i folrat de llibres, mirar la cartera si estava en condicions o no –jo sempre en volia una de nova, però no ho justificava prou bé, suposo, i a vegades tornava amb la del curs passat–, la compra de llibretes i preparar l’estoig.

Això de preparar l’estoig m’agradava molt: posar-ho tot a punt, fer punta al llapis i als de colors, perquè la renovació dels colors acostumava a ser per Reis. Com m’agradaven les capses de colors noves, les havia tingudes de 24, però també n’hi havia de 32, crec, i de 40. Però això tocava per Reis, un dels regals solia ser un estoig nou i una capsa de colors Caran d’Ache, tots arrenglerats, per gamma de colors, m’encantaven!

Després venien els propòsits: estudiar des del primer dia, fer els deures, anar a dormir d’hora –sempre m’ha costat anar aviat al llit–, que duraven ben poc, perquè era poc disciplinada, la veritat.


D’alguna manera, de grans, passa una cosa semblant. No ens comprem roba i sabates noves forçosament ni ens preparem l’estoig, però pel que fa a propòsits, no crec que haguem canviat gaire: el gimnàs, l’anglès, “neteges” mentals i sentimentals, anar a dormir més d’hora, però per la meva experiència diria que segueixen durant tan poc com sempre, tant que, per Any nou, hem de tornar-nos-ho a proposar tot de nou.


Aquest matí a RAC1 ha tornat en Basté i tot ha estat sentir-lo i pensar que avui era com si fos el primer dia de curs i que havia de posar-me amb els propòsits. A veure com va aquest cop.