S’havien conegut en el ball de la cooperativa, aquells balls d’abans on hi anaven els pares, els oncles, les tietes, els veïns... Ell venia de fora, d’un altre barri, i al no conèixer-lo ningú, hi havia una certa desconfiança, perquè tot i fer molta patxoca, a més era més gran.
Es va enamorar d’ella, però ella no s’acabava de decidir. L’anava a esperar a la feina i l’acompanyava fins al tramvia, agafava un taxi i quan ella baixava del tramvia ell era assegut en el bar de la cantonada esperant-la i així durant dies.
Un dia, però, ell li va posar un ultimàtum: si no li deia que sí, no el tornaria a veure mai més i aleshores ella es va decidir, li va dir que sí i van ser feliços la resta de les seves vides.
Però la història ha de continuar d'alguna manera, en quin moment apareixes tu en aquesta història?
ResponEliminaDe vegades són les situacions límit les que ens empenyen a tirar cap a una banda o una altra. No sóc gaire amiga dels ultimàtums... però aquest va valer la pena!
ResponEliminaDesprés d'aquest "sí" com continua? quin paper hi tens? Amb aquest ultimàtum amorós inicial, cal fer una continuació......
ResponEliminaEstic amb la Dush, a mi un ultimatum m'hagues fet fugir, però m'alegro molt per ells si van ser feliços per sempre!!!!
ResponEliminaNecessitem més detalls, però! :)
A mi em van dir que no i la vaig seguit veient...no vaig poder complir l'amenaça, era tan maca...
ResponEliminaI ho varen celebrar amb una canyeta i un bon entrepà al Quimet d'Horta! Sí senyora! Com no podia ser d'altra manera!
ResponEliminaAlgun dia encara ens hi trobarem...
Rita,
ResponEliminaa mí els ultimatums m´espanten,també haguera fugit,però mira tú,açí pareix que va a funcionar.Eixiràs tu a l´història??
bsts
A mi els ultimàtums no m'ajuden gaire perquè em fan prendre decisions que gairebé sempre són equivocades, però veig que aquí va sortir bé!
ResponEliminaRita i tu vas arribar una mica més tard i vas formar part d'aquesta felicitat?
ResponEliminaNo sé perquè però m'ha passa't pel cap que fos la història dels teus pares.... o dels teus avis...
En tot cas una història que té un final feliç. :)
Eiii!!! El Quimet d'Horta! Un bon lloc per esperar la xicota o per convidar-la a una cerveceta!
ResponEliminaSi un altre dia has de pujar per aquí, avisa que farem un tastet ;o)
petons
la història d'amor comença molt bé....estic amb la Carme ....després vas venir tu? Bon bar el Quimet !
ResponEliminaa mi els ultimàtums tampoc m'agraden gens, tot i que he de confessar que en la meva història n'hi va haver un i vaig dir que si de seguida... ai!
ResponEliminaSenzilla però bonica història d'amor.
ResponEliminaContinuarà, o no?
ResponEliminaÉs la història dels teus pares? :-))
ResponEliminaOoooh!! CARME!! hahaha te m'has avançat!! :-))
ResponEliminaOh, quin bar més xulo!
ResponEliminaDoncs d'aquesta història vas sortir tu, sort que ella es va decidir. Encerto o no?
veig que tothom vol que continuï la història i a més hi apareguis tu! :)))
ResponEliminaI van muntar un negoci junts que es deia Quimet d'horta?
Una historia feliz en un lloc historic CAN QUIM D'HORTA.
ResponEliminaBesitos.
tan fàcil? ojalà totes fossin així!!!
ResponEliminajo tb aposto perquè continuï la història!!!
ara no ens pots deixar així....s'ha de continuar que segur que hi ha molt per explicar
ResponEliminajo també esperaré la continuació...
ResponEliminaLa plaça eivissa i els seus carrerons són entranyables. El bar Quimet també. La història bonica perquè van ser feliços.
M'imagino la cara d'ella en baixar del tramvia!
oooohhhhh que romàntic.... un ultimàtum !! I rima amb... amb... umm... ehh... aquarium ?
ResponElimina;)
A una cooperativa no, però jo en conec a dos que es van conèixer a un viatge organitzat per una parròquia !
Suposo que ells, siguin qui siguin (si és que són persones reals), ja no ho poden llegir. Els hauria agradat molt. Un petonet.
ResponEliminaAi, en vull més! :P
ResponEliminaMmm, jo he estat per allà prenent quelcom amb la meva costella. Res d'ultimàtum per això. Sí, un cert sentit que hi ha més coses per dir.
ResponEliminaUixx...
ResponEliminaA vegades un caixa o faixa et fa prendre una decisió que anem 'procastinant' només pel fet que qui dia passa any empeny i les decisions que provoquen canvis fan una mica de basarda.
Jo crec que si no s'havia decidit era xq no volia perdre'l però potser no era exactament el que volia i li servia per mantenir l'espera, o bé com a comodí del públic.
Segurament van tenir una vida junts agradable i en certa manera feliç, però no m'acaba de convèncer, no sé xq.
Jo provablement li hauria dit que ho sentia molt.
És dps d'un NO en que potser la història hagués començat a rutllar.
Que continuï! Que em els temps que corren necessitem d'històries amb final feliç.
ResponEliminaOstres! Al Quimet d'Horta hi he perdut unes quantes hores de la joventut, per dir-ho d'alguna manera! Tot i això, mai no hi he viscut una història d'amor. Però ara em fas pensar que deu ser un bon lloc per a fer-ho.
ResponEliminaUna història molt maca!
ResponEliminaI ja està? així de sencill? Potser tens raó, hauria de ser així de sencill, som nosaltres que ens compliquem la vida, i ens agraden les telenoveles. T'haig de dir que a mi gens no m'agraden de fet.
ResponEliminaPetons Rita.
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.
ResponEliminaFa uns dies vaig ser en aquest bar, després de molts i molts anys, i em va venir al cap la història, perquè justament en aquest bar era on ell la va esperar durant dies fins que li va donar l'ultimàtum.
alguns coneguts?
ResponEliminamolt guapa la foto
Quina història d'amor més bonica :))
ResponEliminaAi, profund sospir...
Deric,
ResponEliminaGràcies! Sí, molt coneguts... :-)
Ferran,
Aissssssssss... :-)