Sopar informal

Un local no molt gran, amb pissarres i dibuixos als vidres, estil els bars de tapes antics, però amb gust. Una mica ensorrat, s’han de baixar escales, dues barres, 4 o 5 tauletes altes i tamborets còmodes. No reserven i s’ha de fer cua. Mentre hi vam ser, sempre n’hi va haver, però se’n passa via, la gent no s’hi queda més del compte tampoc.

De seguida vam tenir lloc, a la barra, ens vam mirar la carta i, tot i costar-nos, perquè tot feia molt bona pinta, ens vam decidir.

Unes sepietes, ben petites, servides totes arrenglerades, a la planxa. Unes gambes, no molt grans, també a la planxa. Uns ous estrellats al damunt de patates fregides, amb pernil, no sé si era ibèric, però ho podria ser de bo que estava. De moment, ens va semblar suficient. Acompanyat tot d’un vinet, fresquet, Vionta, un Albariño de les Ries Baixes que passa molt bé.

Se’m fa difícil dir què estava més bo, perquè tot n’estava molt. Quan ens vam acabar això, tot i sentir-nos prou bé, vam demanar un biquini, els havíem vist passar i feien molt bona pinta: un pa molt prim, pernil ibèric, mozzarella i trufa. Vam quedar més que bé, però dubtant si demanar una altra cosa o si passar a les postres.

Google

Amb seny, vam decidir-nos per un pa amb oli, sal i xocolata: tres boles de xocolata, freda, no gelada, de textura cremosa, amb una llesca prima de pa torrat clavada al damunt en una base d’oli d’oliva i sal, i maduixes amb modena i crema de iogurt.

Google

Una altra aposta –el tapaÇ24– del Carles Abellán, deixeble del Ferran Adrià, més senzilla i econòmica que el Comerç 24, que és on ell va començar a anar per lliure, ja fa uns anys, i on segueix triomfant.

Entre el lloc, el sopar i la bona companyia, una vetllada formidable.