Relats conjunts: Dona desconeguda

Dona desconeguda, Ivan Kramskoy (1883)

Seriosa, distant, discreta, elegant i amb una bellesa serena, madura, aquella dona, que podia tenir uns 40 anys, era un misteri per a tothom.

Vivia sola, mai la visitava ningú, no se li coneixia família, ni amics, tampoc se sabia d’on era, només que un dia, feia ja 10 anys, havia aparegut per allà, havia comprat una casa, massa gran per a ella sola, l’havia fet arreglar, l’havia decorat amb un gust exquisit, l’havia omplert de llibres i s’hi havia quedat a viure.

El poc que se sabia d’ella era pel servei, però el servei tampoc sabia res més que el que veia i ella no deixava veure gairebé res.

En un poble com aquell, de tan pocs habitants, on tots s’ho sabien tot de tothom, el fet de no saber res d’ella no els encaixava i inventaven històries de tot tipus, però no en podien confirmar cap.

Duia una vida tranquil·la, feia una passejada cada dia, al matí, ben d’hora, i després ja es tancava a casa a llegir i escriure. Tenia una bona biblioteca i de tant en tant li arribaven trameses de llibres, que encarregava per correu.

Un dia, després de la passejada, va arribar una carta i es va tancar a la biblioteca amb ella. Cap al migdia, va aparèixer un home demanant per ella, la van anar a avisar i se la van trobar amb la cara encara plena de llàgrimes, però morta.

Al terra, als seus peus, hi havia la carta:


Estimada,

Finalment, ha arribat l’hora de trobar-nos i no separar-nos mai més. Després d’aquests anys, els nens ja són grans i ja no em necessiten tant, i la meva dona ja ha entès que el matrimoni ja no dona per més i accepta que marxi.

La darrera vegada que ens vam veure, em vas dir que marxaries, lluny, que no et digués mai més res si no era per dir-te que venia amb tu, que sempre m’esperaries. Espero que sigui així, perquè aviat arribaré, per quedar-me amb tu, si encara em vols, per sempre.

Un petó,

I.