La darrera trobada

Feia temps que no es veien, ho tenien complicat, però havien trobat una data, passarien la tarda junts.

Quan es van veure, van tenir feina per no engrescar-se del tot, quin desfici! Les boques, les mans, els cossos, semblaven imants... Van fer un mos i de seguida van anar allà on havien de passar la tarda.

Feia tant que no es veien que tenien pressa, molta pressa, i tot van ser corredisses, no es van entretenir gaire en jocs, ni en preliminars, no podien perdre temps: els cossos tornaven a semblar imantats i de seguida es van encaixar, mai millor dit, com un cargol a una femella.

En tenien ganes, moltes ganes, feia molt que no havien pogut estar junts, i els cossos ja no podien estar més l’un sense l’altre.

Un cop calmades les primeres emocions, es van deixar caure i es van endormiscar, tapats, perquè ell sempre tenia fred als peus.

Sempre era així, després hi tornaven, apagats els primers focs, amb més tranquil·litat i les mateixes ganes, amb jocs, amb carícies, amb fantasies, i tornaven a gaudir dels plaers del sexe i de la comunió dels cossos.

Però aquell dia va ser diferent. Ell tenia pressa, es va vestir i va marxar. Ella, també en tenia, es va donar una dutxa, es va vestir de nou i va marxar: havia quedat.