que se l'endugué el vent. De la finestra
més alta fins ben lluny, carrers, la mar:
el temps que mai no recuperaré.
L'he buscat per les platges a l'hivern,
quan fa més llàstima un dibuix perdut.
He seguit els camins de tots els vents.
Era el dibuix a llapis d'una noia.
Com l'he buscat, Senyor.
Joan Margarit
Ja ho te aixo el vent s'endu les noies i las ilusions.
ResponEliminaVoldria pensar que el vent no s'ho dur tot.
ResponEliminaVoldria pensar que tot és possible.
Voldria pensar que el dibuix al final ha tornat
Potser com totes les coses que han fugit quan tornen han perdut quelcom, però... qui no?
aps... era teu ??
ResponEliminaCrec que se l'ha emportat un senyor de Múrcia...
doncs es truca la noia i se'n fa un altre! és que com ens compliquem la vida a voltes!
ResponEliminaÉs xulo el poema, és divertit. Un dibuix mai és pot repetir, sempre serà diferent...
ResponEliminaEren els meus dibuixos i me'ls van prendre. I després vaig anar a buscar-los pels carrers on vivien els lladres i eren pels contenidors, llençats a terra, esmicolats... ni un bocí en vaig poder aprofitar. I ara només són al meu cap, mai més no es podran repetir. I ja no sé si sé dibuixar.
ResponEliminaBonic poema i bonica cançó! Espero que ahir fos una Diada preciosa!
ResponEliminaTambé neteja el cel, striper... :)
ResponEliminaA mi també m'agradaria que tornés albert de la hoz...
De Múrcia precisament, carquinyol? ;)
Veus com sempre portes bon rotllo clint! ;)
Certament, emily, mai res es pot repetir...
Segur que sí, jodesh... Torna-hi!
A mi m'agraden molt, joana. Sí, vas ser un dia molt maco. De fet, Sant Jordi és el dia de l'any que més m'agrada, des de sempre!