Febre

Google

Entro a la botiga, el veig allà, al fons, encara no m’ha vist. Mica en mica m’hi acosto, suposo que sent les passes, aixeca el cap, em veu, fa cara de sorpresa, però tot content ve cap a mi.

Malgrat el temps que feia que no ens vèiem, ens abracem, ens mirem, ens toquem. Està content de veure’m i jo també. Hi va haver una història maca, d’amistat, complicitats, íntima, i ens tenim molt d’afecte.

He hagut d’anar a la seva ciutat i he pensat que li podia donar una sorpresa, fent-li una visita. Sabia que li agradaria, com així ha estat.

De seguida, però, noto com el meu cos comença a reaccionar i, en una de les abraçades, em sembla que també el seu, però faig veure que no me n’adono, no vull precipitar res que realment no ens vingui de gust a tots dos. De fet jo no hi pensava en això, però veig que davant d’ell tot ressorgeix.

Ens fem les preguntes típiques i ens posem al dia de seguida, però seguim agafats, tocant-nos. En un moment que no sé què diu em poso a riure, se m’acosta i em fa un petó. Un petó prou intens com per fer-me sentir aquelles pessigolles que envien avisos cap a tots els punts erògens del meu cos. I la seves mans comencen a tocar més, o d’una altra manera de com ho havien fet fins aleshores.

És antiquari i la botiga és als baixos d’una casa on a la planta és on viu. Un espai tipus loft, molt confortable, i a la rebotiga hi té unes escales que el comuniquen amb la botiga.

De sobte, se’m separa, i em diu –ara vinc! I va a posar el cartellet de tancat a la porta, que també tanca amb clau. Torna a mi i m’estira cap a les escales. Les pugem, sense deixar-nos anar, caminant, besant-nos, despullant-nos, folls, aturant-nos, tocant-nos amb desfici, sabem perfectament on ho tenim tot i sense equivocar-nos ens ho trobem de seguida, l’excitació cada vegada és més intensa, no sé si ens haurem de quedar a les escales de moment, jo no podré seguir caminant més, el necessito, em necessita, estem tan a punt...

*****************

Sona el telèfon, obro els ulls, miro al meu voltant, sóc a casa, al meu llit, sola, miro i remiro, veig els mocadors de paper, el termòmetre, el got del suc de taronja buit, l’ibuprofèn... M’he quedat adormida, suposo, i la febrada em deu haver fet somiar.