Vermut

Té una pell clara, delicada, i cada cop que pren el sol, tot i la protecció que s’hi posa, es posa morena, però també li surten pigues. Any rera any, aquestes pigues es van afegint a les que ja té i cada vegada en té més.

A l’hivern, i a mesura que va perdent color, es van amagant, discretament, però, així que despunta la primavera i els primers banys de sol, tornen a sortir. Una darrera l’altra, es tornen a posar al seu lloc.

No es pot dir que sigui pigada, però és ben plena de pigues, sobretot, als braços, a les espatlles, a l’esquena, a l’escot, i, amb no tanta intensitat, a la resta del cos.

Fa poc, es va trobar amb ell i li va demanar per les pigues. –Més que fa dos anys–, li va dit...

Es van conèixer un capvespre, ja feia dos estius, van anar a sopar, de seguida es va anar creant un clima molt especial, i, tot sortint del restaurant, ell li va dir, li va demanar, tot besant-la, que li agradaria veure-li les pigues, totes. Acariciar-les, una a una, besar-les, tastar-les una darrera l’altra. –Cada piga una carícia– va dir.

Ell és un esperit lliure, –un revolucionari– diu ell, ella pensa que no, que més aviat és un idealista, i ella ha après a gaudir de les bones coses de la vida, dels moments, del dia a dia, i a no esperar res de ningú. –Esperar és dolorós, viure el moment, si s’ho val, és plaent i no deixa rastre, ni ferides...– diu sempre.

No s’havien vist més, tret d’algunes telefonades, cada cop més espaiades, i una de recent, felicitant-la pel seu sant.

–Et sembla que fem un vermut?– li va dir ell.