lamevaillaroja

Nadal 2011

2011-12-24T08:32:00.006+01:00

Google

Els temps que vivim no són els millors, el desencís és gran i moltes circumstàncies personals dramàtiques, però tot i així, fidel un any més a les tradicions que cada cop m’agraden més i més importants em semblen, perquè formen part del que sóc i del que sempre he viscut, i separant-les de qualsevol creença, tot i respectar molt a qui les tingui, trec el nas per desitjar un molt bon Nadal a tothom!

Regal virtual

2011-09-10T00:16:00.002+02:00

La Rita m’ha demanat que em passés per aquí, que tragués una mica la pols i li fes una escombrada i una fregadeta al piset. No té intencions de tornar per aquí, però com que sap que de tant en tant encara s’hi passa alguna visita, vol tenir-lo net i polit.

Com que sóc una mica tafanerota, he aprofitat per regirar-li les coses i he vist que tenia un avís a l’agenda, que segurament se li passaria per alt, i m’he dit que potser que me n’ocupés.

I aquí em teniu, intentant fer una mica de memòria del que em va explicar de la 1a. Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC) i he recordat que a primers de maig em va enviar un correu, on m’explicava això:

La primera vegada que ens vam trobar, feia fred, molt fred. La segona també, però no tant, i aquesta darrera va fer un bon sol, amb el que els més agosarats vam suar i tot, per posar-nos-hi a sota.

Tant la primera, com la segona com aquesta tercera han tingut una mateixa cosa en comú: un esperit especial, l’esperit Berlinès n’hi dic jo, un ambient de complicitat i un bon rotllo gens fingit ni esforçat, un bon rotllo de debò.

Hi va haver ganes la primera i la segona i ara ja hi ha gairebé necessitat. Ens volem veure, ens agrada i ens ho passem bé junts. Què més es pot demanar?

Es veu que aquella trobada a Berlín va anar tan bé que n’han fet més i tot, ara ja on calgui, i es veu que l’artífex de tot això, el promotor, el culpable de que això es portés a terme i funcionés tan i tant bé era un tal Ferran.

I pel que veig a l’agenda aquesta, pobreta ben empolsinada també, aquest tal Ferran avui fa anys i penso que la Rita estarà contenta que el feliciti de part seva, perquè pel que em va dir se l’estima molt aquest noi i segur que li sabria greu oblidar-se’n.

Per molts anys, Ferran!!!!

Ai, dispenseu-me per no haver-me presentat abans! Sóc la germana bessona de la Rita jo, i us envio petons a totes i a tots de part seva, que de ben segur estarà contenta també de que ho faci.

Tres

2011-01-28T18:11:00.008+01:00

Google

Les Tres Gràcies de Rubens, les Tres bessones, els Tres porquets, els Tres músics de Picasso, les filles d’Elena, tres anys de lamevaillaroja...

No és que estigui molt prolífica darrerament: massa coses entre mans i alguna preocupació fan que no m’hi hagi pogut dedicar com era habitual en mi i com m’hagués agradat, però avui ho havia de fer, encara que només fos per deixar constància del meu tercer aniversari per aquest món.

Mentre pensava, però, en que avui sens falta havia d’actualitzar, he pres també la decisió de deixar-ho aquí.

Aquest bloc inicialment va ser fruit d’una necessitat d’explicar unes sensacions que no em veia amb cor de compartir amb ningú, després, naturalment, va anar evolucionant, però avui m’he adonat que aquest tercer aniversari podia molt bé coincidir amb un final d’etapa.

Em ve de gust dir-vos que ha estat un plaer i una experiència interessantíssima, que he après molt i que m’ha encantat compartir tantes coses amb vosaltres. Lamento no haver-vos comentat gaire darrerament, però no ha estat per falta de ganes, és que no m’ha estat possible i només espero que m’ho dispenseu.

Agraeixo de tot cor les vostres visites, els vostres comentaris, els vostres premis i les vostres votacions que han fet possible que en aquests tres anys hagi guanyat dos premis c@ts i una nominació, que, sincerament, m’han fet molt feliç.

No nego que el cuquet em queda dintre i que potser tornaré, però si ho faig ja no seré la Rita ni tornaré a obrir lamevaillaroja, que queda tancada per sempre.

Una forta i llarga abraçada a tothom!

El comandament i ells

2011-01-18T07:19:00.008+01:00

Google

Divendres, sopava amb unes amigues, i no recordo com va anar que vam parlar del comandament de la televisió i de la necessitat que tenen els homes de controlar-lo, de tenir-lo sempre ells.

Una ens va fer riure molt quan explicava que a vegades, quan es posen a mirar la televisió amb la seva parella, sense que ell se n’adoni l’amaga i de seguida observa com ell comença a mirar a banda i banda –sense dir res, com si busqués alguna cosa. Ella li diu –que vols alguna cosa? Però ell li diu que no, mentre segueix movent el cap, mirant per tot arreu, quan finalment ella, tota enriolada, el treu i li diu que busques això?

Comentàvem com en les pauses dels programes l’agafen i comencen a canviar de canal, passant per tots, –fins al punt –deia una altra– que quan tornes al programa que estaves veient, ja ha començat!

Diumenge, explicant-li que una amiga amaga el comandament a la seva parella, per atabalar-lo, Ell em diu –saps què em va passar una vegada que dormia a casa d’uns amics? Doncs que quan al matí vaig anar al bany, a l’obrir el necesser vaig trobar-hi dintre el comandament!

Agenda

2011-01-15T11:09:00.006+01:00

Google

Quan fa anys feia anar una agenda d’aquelles petitones, amb anelletes, dietari i guia de telèfons, cada any, quan canviava el recanvi del dietari per un de nou, també ho feia amb la guia de telèfons i a l’hora de passar-los a la nova, quan m’apareixia un nom amb el que havia deixat de tenir-hi relació, aprofitava per fer-lo desaparèixer i, d’alguna manera, a aquella persona.

Des de fa temps, i amb l’ús de l’Outlook i el telèfon mòbil, he deixat de fer servir agenda física i aquest ritual de fer neteja de telèfons.

Aquest any, però, i curiosament en les mateixes dates en les que seguia aquest ritual, tinc la sensació d’haver-ho tornat a fer, tot i no sentir-me’n gens orgullosa, sinó més aviat trista.

Bon capde a tothom!

Gràcies E!

2011-01-10T21:05:00.002+01:00

S’han acabat les festes: els dinars, els sopars, les celebracions, les vacances i 11 dies magnífics, especials i inoblidables. Gràcies E!

Persones

2011-01-06T11:56:00.002+01:00

M’agraden molt les persones, i per això sempre estic oberta a conèixer-ne de noves i a incorporar-les a la meva vida, si considero que s’ho valen.

Quan això passa, tot i intuir-les moltes coses bones, que per això em disposo a afegir-les al meu cercle d’amistats, no en tinc la seguretat i per això miro de conèixer-les més, de més a prop. I és en aquest procés que a vegades hi poden sorgir coses, conflictes.

Si segueixo pensant que la persona s’ho val, davant d’una contrarietat, intento parlar-ne, amb urgència, abans que res es deteriori o hi pugui haver malentesos, però si aquella persona passa, considero que no li dona cap importància al que s’estava construint –aquella amistat– i per tant, acomiadant-me o amb un senzill em sap greu, dono per conclosa aquella història, aquell principi d’amistat.

I és que és ben cert que em sap greu, perquè si hi havia apostat era perquè hi creia, però no en faré res de creure-hi jo si l’altre no hi creu o no hi posa per la seva part.

Sempre he donat oportunitats a les persones, temps, i de fet deixo les portes obertes, per si s’hi repensen, però el que no faig és insistir més, cap pas més. Saben on sóc i, si volen res, ja m’ho faran saber, però no crec que serveixi de res forçar una persona a que sigui amiga meva o a que m’estimi, per més que jo ho desitgi. Per sort, el temps ho cura tot i tot passa!

Bons Reis a tothom!

Una cosa semblant a la felicitat

2011-01-02T21:04:00.006+01:00

Feia molts anys que no passava un cap d’any a casa. Pràcticament sempre he estat fora i sempre amb els mateixos amics. Aquest, però, tot ha estat diferent: el lloc, la companyia, les sensacions...

Aquest any vam sopar a casa, sols, ell i jo. Mentre jo em dutxava, em pintava, em vestia, ell cuinava unes menges exquisides.

Hi havia espelmes, música, bon menjar, bon vi i totes les ganes del món d’estar bé, d’intimitat. Un cap d’any diferent, nou, una cosa semblant a la felicitat.

Any nou

2010-12-29T23:03:00.005+01:00

Com que sóc tradicional fins la medul•la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí. Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!

Colors

2010-12-24T23:15:00.005+01:00

M’aixeco, encara és fosc i veig la lluna.

Vaig corrents a buscar la càmera, farem el que podrem, però aquesta imatge no la puc deixar escapar.

Encara dorms, avui no t’ha calgut agafar-me el dit amb la teva mà com vas fer ahir, quan dormint, i com un infant, amb tota la teva mà m’abraçaves el dit gros. Vaig intentar desfer-me’n i no em vas deixar, me’l vas prémer fort, i em va venir al cap aquella imatge dels nadons quan volen agafar-nos la mà, amb aquelles manetes tan petitones i com que no poden es conformen amb agafar-nos només el dit gros, però amb tota aquella força de que són capaços per assegurar-se que no els deixaràs, que hi ets, allà, amb ells.

Avui ja estaves més tranquil, has dormit millor, tornaves a veure colors i ja no necessitaves la meva mà, ni tan sols el dit gros... Avui ja sabies que eres a casa!

Molt bon Nadal a tothom!

Això és un cop d'estat

2010-12-23T08:38:00.002+01:00

Google

Jo no ho sabria explicar millor que en Vicenç Partal en el seu editorial d’avui.

Ara més que mai hem de fer pinya TOTS i no deixar-los que ens humiliïn més.

Relats conjunts: La Cara de Barcelona

2010-12-18T11:49:00.005+01:00

La Cara de Barcelona, Roy Lichtenstein (1992)

Estava boig per ella, l’estimava, l’adorava, hagués fet qualsevol cosa per ella. A ella li agradava el mar i, el que més, passejar amb aquella antiga vespa que ell havia heretat del seu pare, per camins i caminets, arran de mar, en aquella Costa Brava que tant els agradava i on s’havien enamorat.

Sovint, cap a la caiguda de la tarda, agafaven la moto i anaven a fer camins d’aquells solitaris, plens de pedres, però sempre arranet de mar. A vegades s’aturaven, s’estaven una estona mirant al mar, s’abraçaven, gairebé no es deien res, només es miraven i ja s’ho deien tot. D’altres, si el caminet ho permetia, corrien una mica i tot i, aleshores, pel retrovisor, ell veia com li voleiaven els seus cabells amb aquella brisa que sempre feia cap al tard.

Aquesta imatge el tornava boig perquè en aixecar-se-li els cabells veia com li llambrava el brillantet de l’orella, en aquella orella que a ell li encantava besar, i com li quedava tot el coll al descobert, aquell coll que ell besava, llepava, s’hagués menjat, vaja, si hagués pogut! No se la treia mai del cap aquella imatge!

Aquell amor, però, es va estroncar: un càncer fulminant se la va endur, era molt jove i els metges de seguida van dir que no hi havia res a fer. Ell es volia morir amb ella, no se’n sabia avenir de viure sense ella, però no va poder ser. Per ell la vida va continuar, però no la podia viure i només passejava, caminava per Barcelona amb el cap cot, mirant, però sense veure-hi.

Un dia, baixant per la Via Laietana, sobtadament, i per un soroll que va sentir, va aixecar el cap, i tot d’una es va adonar d’una imatge, al fons, que per un moment li va fer pensar en aquells cabells voleiant d’ella. Va apressar-se, gairebé s’ofegava, no per la velocitat que no era tanta sinó per una mena d’angoixa que va sentir, semblava ella, la seva imatge, ja sabia que no, però semblava inspirada en aquella imatge que a ell el tornava tan i tan boig. Quan va arribar-hi va tenir una sensació de pau, de felicitat, que el va fer sentir molt bé. S’hi va passar una bona estona mirant-la, pensant-la, recordant-la, sentint-la, homenatjant-la i, d’alguna manera, tancant una ferida que encara restava oberta.

Al cap d’una estona va marxar, va començar a caminar, amb el cap ben alt, ara sí mirant i veient, i es va començar a sentir molt més lleuger d’ànima i com si tornés a començar.

Des d’aleshores, torna a viure la vida, i només quan se sent molt atapeït per dintre, se’n va a veure-la, s’hi passa una estona, li deixa tot el que du dintre i, lleuger de nou, se’n va a seguir vivint la vida.

Una nova proposta de Relats conjunts

Som fràgils

2010-12-14T12:03:00.004+01:00

Google

Quan un dia –un dia que tenies previst anar a veure i fotografiar les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc i al concert de Kool & The Gang al vespre a l’Auditori– et despertes i vas a llevar-te i veus que no pots, que tens un dolor indescriptible que t’impedeix moure’t, que no saps què tens, només la sensació d’estar-te paralitzant, però estàs sola i has de fer alguna cosa, a més tens pipí, has d’anar al lavabo, però segueixes sense poder-te aixecar, tot i haver aconseguit amb molt dolor asseure’t al llit, però posar-te dreta ja no és possible, les cames no tenen força, però ho has de fer, no pots quedar-te allà eternament, finalment amb molt més dolor t’aixeques –encara no saps com t’ho has fet– et cauen les llàgrimes de dolor, però encara més de por perquè no saps què et passa, aconsegueixes caminar fins al bany, i amb dolor asseure’t a la tassa del vàter, però després no saps com aixecar-te fins que assumeixes que només amb molt més dolor ho podràs fer, i apuntalant-te amb les mans a les cuixes ara l’una, ara l’altra, mica en mica fer-les pujar, a l’hora que aconsegueixes aixecar-te, és tan espantós, tan bèstia, tan brutal tan trist que és quan t’adones de com en som de fràgils.

Després, i fent el cor fort per parlar sense plorar, truques al metge, i finalment trucant-lo a ell i deixant-te anar, plorant, bramant, sense parar, espantant-lo fins que pots començar a dir les primeres paraules –em trobo molt malament, no sé què tinc, vine sisplau!

Caminant pis a munt pis a vall –no goses seure i encara menys estirar-te, per si no et veus amb cor de tornar a passar per aquell dolor tan espantós i no pots aixecar-te a obrir el metge–, es fa llarg, però saps que és el teu estat que ho fa tot llarg i mires de tenir paciència, et sents com engabiada, atrapada, en un cos que no et respon i en un pis petit, que tot i ser-ho, mai t’ho havia semblat tant...

Arriba el metge i et diu que és lumbago, que només és això, que no passa res més, que només cal reposar i una medicació forta, tan forta que no la pots prendre més de 5 dies –perquè et foradaries l’estòmac– diu...

Després arriba ell i el pobre s’emporta tot el disgust, tota la por, tot el dolor, totes les llàgrimes del que has passat tota sola i que t’ha espantat tant i tant.

Però aleshores amb el diagnòstic, la medicació i ell que no es mou del teu costat, tot i seguir amb el mateix dolor, amb la incapacitat de moure’t sola, tot és diferent.

Tot això passava diumenge i fins avui no he aconseguit sortir sola del llit, amb força dolor encara, però això vol dir que estic molt millor, afortunadament!

M'agrada...

2010-12-09T11:58:00.003+01:00

M’agrada estar amb tu,

m’agrada com em tractes,

m’agrada que t’emocionis amb mi,

m’agrada dormir amb tu,

m’agrada com em protegeixes quan t’ensenyo les meves pors,

m’agrada que em desitgis,

m’agrada sentir tot el que em fas sentir,

m’agrada com t’ocupes dels teus,

m’agrada la truita de patates que em fas,

m’agraden les llargues converses que tenim,

m’agrada la pau que em dones,

m’agrada que ens haguem trobat,

m’agrades, vaja!

And the winner is...

2010-12-05T12:13:00.006+01:00

Ha arribar l’hora de dir qui va encertar de qui era el meu text.

Val a dir que hi ha una persona que l’ha encertada de ple i una que ha dit el mateix que vaig dir jo, però que no és la resposta correcta, però m’ha fet gràcia que també haguem coincidit.

I bé, no us faré esperar més...

El meu text era de la Utnoa i per tant la persona guanyadora és la montserratqp i la persona que la va errar com jo és en McAbeu, jo també pensava que era d’en Sànset. Alguna persona em va dir, com a premi de consolació, que havia endevinat l'habitació...

Per recollir el premi, montserratqp, hauràs de passar-te pel bloc del “jefe”, el Ferran, que és el responsable del joc i l’encarregat de lliurar els guardons.

Gràcies a tots per participar i, sobretot, per la paciència que heu tingut amb aquesta colla de pesats, tocats pels aires berlinesos. Esperem que mica en mica se’ns vagi passant...

Jugant a Berlín

2010-12-01T06:56:00.003+01:00

Google

Com que no en tenia prou amb fer de guia, el Ferran ens va proposar un joc als participants de la 1.TBfC que consistia en fer-nos fer un escrit de temàtica lliure, però en el que hi havien de sortir 8 de les 10 paraules o expressions següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde; enviar-los-hi i ell ens els retornaria intercanviats. És a dir, cadascun de nosaltres en tindria un, del qual n’havia d’endevinar l’autor o autora.

L’escrit que a mi em va tocar llegir davant d’una llar de foc molt especial és el següent:

Per complir amb la juguesca proposada per l’amic Ferran et proposo una petita endevinalla per tal d’esbrinar qui sóc. Intentaré posar-t’ho fàcil, perquè et puguis escaquejar tan com puguis dels Glühweins ditxosos!

1- No he estat mai alcalde de cap ciutat catalana important.
2- Tampoc m’ha tocat mai la loteria, sinó m’allotjaria a l’altre hotel.
3- No sóc tu. Dada important, doncs ja pots descartar un participant.
4- Tinc un blog. Un blog molt maco! Segur que t’agrada molt passejar-t’hi! No em diràs que no!
5- No treballo de maquinista d’ U-Bahn.
6- Tampoc a l’S-Bahn.
7- L’any 1982 s’estrena E.T.
8- Vull un Marshmallow!
9- El meu nom té dues vocals.
10- En aquestes eleccions he hagut de votar per correu.
11- Dues cerveses, siusplau!
12- Non, je ne regrette rien
13- Tinc un somni. Ich habe einen Traum.

QUI SÓC?

Per tal de facilitar-vos la feina, si us ve de gust jugar a endevinar-ho, trobareu a la dreta la llista els blocs dels participants a la 1.TBfC, que a la vegada també aniran penjant al llarg del dia d’avui els textos que els van tocar i que també podeu provar de descobrir-ne els autors respectius.

Haig de confessar que tot i creure que estava ben segura de qui havia fet el que m’havia tocat a mi, la vaig ben errar.

Diumenge, tots Els de Berlín (nom encunyat per l’Eulàlia) publicarem de qui és cada escrit.

Primeres impressions

2010-11-29T23:02:00.007+01:00

Hi ha entrades difícils de fer i aquesta n’és una, de les més difícils gosaria dir, i no per falta de coses a dir precisament, però ¿com posar en paraules la quantitat de coses viscudes en un cap de setmana a Berlín? ¿Com explicar tres dies perfectes, fantàstics, intensos, amb 14 persones desconegudes?

Com explicar el bon rotllo des de l’aeroport de Barcelona –punt de trobada– fins de nou a l’aeroport de Barcelona –lloc de comiat? ¿Com explicar la il•lusió que despreníem tots per estar fent aquesta gesta i que estigués sortint tant i tant bé? ¿Com explicar les bromes, les riallades així com a estones l’emoció de moments tan i tan especials? ¿Com descriure la cara del Ferran en veure els obsequis? I les nostres de veure’l tan emocionat!

Com explicar, i que s’entengui tal com ho hem viscut, les piles de correus previs d’en Sànset enviant-nos el dibuix del Ferran... –Els ulls no els té així... –Hi podries afegir el Mur... –La samarreta del Barça que no falti... I el pobre Sànset posant, traient, separant-li els ulls... Tot això si no s’ha viscut per més que s’expliqui no es pot entendre.

I és per tot això, i per moltíssimes coses més que sóc incapaç de posar aquí en paraules, i per tant m’haureu de creure i prou, que la 1a Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC), concretament a Berlín, muntada pel Ferran i seguida per 14 blocaires malalts de bloc, però enormement satisfets, ha estat un gran èxit.

Mica en mica aniran sortint coses i fotos i per tant hi haurà més apunts parlant-ne d’aquesta trobada, però ara mateix –i escoltant el Barça també, tot s’ha de dir– no sóc capaç d’escriure res més.

Ferran, Joan, Ariana, Sànset i Utnoa, DooMMasteR, Francesca, Teresa, Mar, kika, Jèssica, Nur, Lluïsa i Eulàlia, tot un plaer haver-vos conegut!

* La imatge és la primera del viatge.

Cementiri de Poblenou

2010-11-21T18:15:00.010+01:00

Visites guiades i gratuïtes els primers i tercers diumenges de cada mes.

Tinc un clavell per tu

2010-11-16T21:22:00.003+01:00

A vegades, quan creiem que una persona ens ha decebut, ens pot saber greu, fins i tot ens pot arribar a fer mal, però, si ens ho rumiem bé, en algunes ocasions podrem comprovar que no és culpa d’aquella persona sinó nostra, per haver-hi posat unes expectatives que no s’hi corresponien, perquè potser aquella persona no era com crèiem que era. Tampoc és que ens hagi enganyat, senzillament és que potser nosaltres havíem distorsionat el que hi vèiem fent-nos-ho a la mida del nostre gust.

És complicat, ja ho sé, i cada cas pot ser diferent, però aquesta també és una possibilitat en la que caldria pensar, quan tinguem una decepció.

Però avui i aquí no vull fer referència a cap persona d’aquestes sinó tot al contrari. Vull honorar una persona que no només no m’ha decebut mai sinó que m’ha demostrat que podia comptar amb ella de tot cor i vull que sàpiga que sempre n’ocuparà un trosset del meu.

Fa uns dies, em va recordar una cançó d’en Llach que feia anys que no escoltava i em ve de gust posar-la aquí.

Avui som més orfes

2010-11-13T11:31:00.002+01:00

Google

Ens ha deixat físicament, encara que ja feia temps que no hi era, maleït Alzheimer!

“Luis García Berlanga, poeta de la calle y erotómano elevado”

El problema de l'Església

2010-11-10T23:59:00.003+01:00

Google

Quan era una nena –ja fa uns quants anys d’això- recordo haver vist per casa uns llibres, crec que eren quatre volums, que es deien una cosa així com “Enciclopedia de la mujer”.

De més grandeta, suposo que adolescent ja, recordo haver-los fullejat i, tot i ser “de la mujer”, més aviat semblaven per al marit perquè tot eren consells per a complaure’l, atendre’l, servir-lo, “fer-lo content”, “feliç”...

Curiosament, llegint ahir les declaracions a La Vanguardia del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, arran de la participació de les quatre monges –úniques dones que van intervenir en tota la cerimònia de la dedicació– precisament per netejar l’altar, ungit pel Papa amb els sants olis, i escoltant avui a RAC1 les declaracions de la superiora de la congregació de la Catedral, Antonia Cano, concretament quan ha dit: “que miren si un hombre casado no está feliz de ver a su mujer limpiar, cuando es lo que tiene que hacer la mujer en la casa…” m’ha vingut al cap aquella enciclopèdia de la mare i he pensat que el problema de l’Església és exactament aquest que s’ha quedat ancorada allà, 40 o 50 anys enrere.

Primavera a la tardor

2010-10-31T11:38:00.003+01:00

Google

No m’he amagat mai del poc que m’agrada la tardor. Veure com s’acaba l’estiu, com s’escurça el dia, com fresqueja al matí i al vespre, tot això no m’agrada, em ve massa de nou tot just sortint de l’estiu, amb aquella llum...

Però enguany la tardor m’està agradant i tot. I és que estic vivint una primavera en plena tardor: m’estan passant coses maques, molt maques.

Una retrobada amb un amic illenc, que espero que hagi servit per consolidar una amistat que m’agrada molt tenir, una trobada amb un antic cap al que sempre he respectat i estimat molt, que després d’una sèrie de vicissituds que ha passat recentment, m’ha demostrat, un cop més, la seva grandesa, la seva fortalesa. Em va fer molta il•lusió compartir una estona amb ell i poder seguir aprenent d’ell. I per últim, però ara mateix potser el que em fa sentir més la primavera, una persona que ha aparegut a la meva vida i que ara mateix em fa sentir molt i molt bé.

Com que fins i tot a l’estiu a vegades també plou, hi ha hagut algun núvol també, i ja em sap greu, però ja és això viure també: saludar i acomiadar gent, què hi farem!

Història d'amor

2010-10-24T01:46:00.003+02:00

S’havien conegut en el ball de la cooperativa, aquells balls d’abans on hi anaven els pares, els oncles, les tietes, els veïns... Ell venia de fora, d’un altre barri, i al no conèixer-lo ningú, hi havia una certa desconfiança, perquè tot i fer molta patxoca, a més era més gran.

Es va enamorar d’ella, però ella no s’acabava de decidir. L’anava a esperar a la feina i l’acompanyava fins al tramvia, agafava un taxi i quan ella baixava del tramvia ell era assegut en el bar de la cantonada esperant-la i així durant dies.

Un dia, però, ell li va posar un ultimàtum: si no li deia que sí, no el tornaria a veure mai més i aleshores ella es va decidir, li va dir que sí i van ser feliços la resta de les seves vides.

Relats conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

2010-10-22T21:50:00.005+02:00

Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer (1657-1659)

Li acabaven de portar una carta i estava sorpresa. Mai n’havia rebut cap des de que feia temps que havia marxat de casa seva, en un poblet lluny de ciutat. Havia marxat a fer de minyona, que era la única cosa que podia fer una noia pobre: marxar, per deslliurar la seva mare d’una boca que alimentar. Tenia tres germans més petits, el pare havia mort feia temps i la mare feia el que podia per tirar-los endavant.

Amb dificultat, perquè no en sabia massa, es va posar a llegir la carta, que li costava d’entendre perquè tenia un vocabulari molt acurat i ella no n’estava acostumada.

La signava un advocat, el d’un senyor que tenia una finca al seu poble, on la seva mare havia servit, que la requeria al seu despatx per un assumpte del seu interès, atès que el senyor havia mort, i, en el seu testament, havia volgut reparar una gran injustícia que havia comès amb ella en vida.

Una nova proposta de Relats conjunts

Llibres: Dues presentacions

2010-10-16T10:47:00.004+02:00

Dijous vaig assistir a la presentació del llibre Il•lusions i incerteses escrit entre d’altres per una, fins aleshores, coneguda virtual, l’Arare.

Quan vas a presentacions d’aquests tipus el motiu principal és acompanyar la persona coneguda, fer-li costat, però ja és el segon cop que em passa –bé, ahir em va tornar a passar per tercera vegada– que quan surts et sents satisfeta perquè a més ha resultat ser un acte interessant.

La originalitat amb que està escrit aquest llibre requeria una explicació una mica acurada de cadascun dels autors, amb detalls de la creació dels personatges, el creuament dels mateixos, la contrarietat, en algun cas, per aquest canvi, la responsabilitat de seguir amb un personatge creat per un altre...

Tot això multiplicat per set persones, podia haver estat feixuc, però la manera de fer-ho, aportant-hi sensacions, moments personals, demostrant el gust per l’escriptura, l’amor a la terra, i el goig pel repte, va fer que es convertís en una presentació interessant, viva, original i molt gustosa, de debò.

Felicito l’Arare, així com a tots els autors per haver aconseguir tirar endavant una història tan engrescadora, però força complicada, amb aquest èxit.

Ahir, una altre presentació, en aquest cas d’un llibre que ja havia llegit i ressenyat aquí, El mundo en una botella, de Frederic Mayol Ibáñez, Deric per al món blocaire, i que em va encantar, va estar de nou molt agradable.

Al final de l’acte vam poder donar la nostra opinió les persones que ja l’havíem llegit i es va fer un col•loqui al voltant de l’homosexualitat i de la violència de gènere, que va resultar molt interessant.

Quan marxava, ja al carrer, un xicot em va aturar per donar-me les gràcies perquè, després de sentir les meves impressions del llibre, s’havia acabat de decidir a comprar-lo i frissava per llegir-lo.

També felicito en Deric perquè la seva primera novel•la per a adults és bona i l’encoratjo a que hi torni així que pugui.

A més dels actes en sí, aquestes presentacions m’han permès saludar de nou blocaires coneguts, que sempre ve de gust, així com conèixer-ne de nous –a més dels autors– com en aquest cas la fanal blau i la pakiba: tot un plaer senyores!

Premisc@ts 2010

2010-10-13T01:37:00.005+02:00

L’any 2008, quan feia poquet que corria per aquest món, una colla de gent maca i amb ganes de donar més vida encara a tot això de la blogosfera va crear els premis c@ts. Uns premis en els que no t’has de presentar ni s’ha de fer cap campanya, senzillament qui vol vota els blocs que li sembla i prou. I quina va ser la meva sorpresa que aquell mateix any, vosaltres, amb els vostres vots, em veu donar el premi al bloc revelació.

És difícil explicar, quan tot just acabes d’arribar en un món on hi ha tanta gent bona a la que admires i on sempre et sembla que ho fan molt millor que tu, què se sent quan veus el nom del teu bloc escrit en el logo que diu premi al bloc revelació 2008. Haig de confessar que me’l vaig mirar diverses vegades per confirmar que sí, que era el meu bloc el guardonat.

L’any passat, ja no sent bloc revelació i amb tants blocs bons com hi ha, per sorpresa meva, vaig quedar finalista al premi miscel•lània, i haig de dir que vaig tenir una alegria, perquè ja em semblava un bon premi quedar seleccionada entre 4 o 5, no ho recordo molt bé.

Enguany, ha tornat a passar. Un bon dia vaig veure que havia quedat finalista al bloc miscel•lània i vaig pensar novament que ja era un honor i que em donava per satisfeta, perquè novament competia amb gent bona.

Quina ha estat, però, la meva sorpresa quan, seguint l’acte en directe, he tornat a veure’m, però aquest cop amb el primer premi al bloc miscel•lània 2010. Confesso que abans d’agrair-lo me l’he tornat a mirar diversos cops per estar-ne segura que era jo i és que tot i que no és el primer cop, l’emoció ha estat tan gran com la primera vegada.

Vull felicitar als tots els guardonats, a tots els finalistes i, especialment, a aquest grup de persones que amb la mateixa il•lusió que el primer any, malgrat alguns entrebancs ocasionats per persones de mal conformar, tiren això endavant, tot i la feinada que els ocasiona, a canvi només de fer-nos-ho passar bé i de donar més vida a aquest món tan viu i tan canviant com és la blogosfera, i agrair-vos a tots el vostre suport, perquè si no fos per ell, jo ara no estaria escrivint això.

Felicitats i gràcies!!!

Sopant d'hora

2010-10-10T11:23:00.003+02:00

Molt d’hora, faltava ben poc per a les nou de la nit, entrem al Petit Comitè. Una decoració fosca, masculina, elegant, però austera a l’hora. Ens demanen si fumadors o no fumadors i el meu acompanyant gentilment em cedeix la tria que es decanta per fumadors.

Una carta no excessivament extensa ens posa al davant la cuina tradicional catalana. Quin goig! I és que amb la cuina tan fantàstica que tenim, la cuina de les mares, de les àvies, ben feta, per a mi segueix sent la millor.

Hem dinat molt bé, hem anat a plaça i m’ha cuinat tot de menges boníssimes, entre d’altres un tzatziki deliciós, i per tant no hi ha molta gana, però ho solucionem demanant uns rovellons. Uns rovellons boníssims, només amb una simple picada d’all i julivert, tot i que la simplicitat també s’ha de saber fer: una picada en la seva mida justa i una cocció suficient per donar perfum, aroma, però sense treure cap gust de bosc als rovellons.

Curiosament, sense dir-nos-ho, tots dos triem el mateix segon plat: peus de porc amb prunes, un plat senzill, però exquisit. En els serveixen desossats, un punt passats per la paella que hi deixen una fina crosta, molt suau.

Bebem un vi mallorquí, Quíbia, un vi blanc molt suau, que passa molt bé i amb el que l’acompanyant ha tingut molt a veure perquè es digués així.

Uns formatges artesans amb codony tanquen aquest àpat deliciós, que hem gaudit sols, perquè a Barcelona i en dissabte la gent surt tard a sopar, i per tant quan el menjador de fumadors es comença a omplir nosaltres estem a punt de marxar.

Mentre fem el cafè i esperem el compte, entra un matrimoni amb una jove, una parella jove, i tres homes. Em fixo amb aquests tres homes, grandets, molt elegants, un d’ells sembla francès, i el que sembla d’aquí, i que deu ser l’amfitrió, el que domina territori i restaurants, parlant espanyol diu: “¡Aquí no vamos a comer ‘rovellons’!” Noto com se’m posa un somriure a la cara i penso doncs no saps massa on ets, em sembla, ni el que et perds...

Sortint, asseguts en un banc de la Rambla Catalunya, fent una cigarreta tots dos, parlem de com de difícil és per a les actrius d’una certa edat trobar feina, de quan jo era jove i de les meves “males” companyies, que no eren dolentes, però sí diferents i de com patia la meva mare, pobreta, innecessàriament perquè res em va fer canviar...

Acabades les cigarretes, baixem caminant fent una llarga passejada fins al metro de Jaume I.

A day or a night...

2010-10-07T11:24:00.005+02:00

What a difference a day made
What a difference a day made
Twenty-four little hours
Brought the sun and the flowers
Where there used to be rain

My yesterday was blue, dear
Today I'm part of you, dear
My lonely nights are through, dear
Since you said you were mine

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you

What a difference a day makes
There's a rainbow before me
Skies above can't be stormy
Since that moment of bliss, that thrilling kiss

It's heaven when you find romance on your menu
What a difference a day made
And the difference is you

Sense respostes

2010-10-04T10:40:00.004+02:00

Fa uns dies que una persona em fa preguntes i només faig que dir-li que no m’agraden les preguntes, i és que no m’agraden, sobretot quan no les puc respondre, perquè ni jo mateixa tinc respostes.

Per respondre-les, s’han de tenir les coses clares, hi ha d’haver una certa coherència, i ara mateix sóc un mar de dubtes, un mar ple d’onades, que van i vénen, que esclaten, que tornen enrere, que vénen amb força i acaben en un no res, que vénen fluixetes, però que se t’emporten rodolant,...

No és com m’agradaria, però potser perquè tampoc sé ben bé què m’agradaria. Sempre dic que el temps ho resolt tot, perquè ho posa tot al seu lloc, i ara mateix el que vull, el que necessito, és temps. Que passin les coses, una darrera de l’altra, i el temps decidirà. Jo no en sé més ara mateix.

Llibres: Olive Kitteridge

2010-10-02T13:35:00.002+02:00

Google

L’Olive Kitteridge és una mestra d’escola d’un poblet de l’estat de Maine, a la costa est dels Estats Units que al llarg de 13 relats i durant 30 anys de la seva vida, anirem coneixent tant pel que explica ella, com pel que expliquen la resta de personatges del seu entorn.

Cada relat té uns protagonistes, però ella sempre hi té un paper, més important quan es parla del marit, per exemple, i menys quan es parla d’uns veïns, però encara que només sigui de passada, sempre hi surt.

Inicialment a l’Olive se la veu seca, freda, autoritària, però mica en mica, tal com es va desenvolupant cada història es va configurant un personatge que té les seves febleses, les seves pors fins i tot els seus motius que fins que no es coneixen no permeten entendre algunes de les seves reaccions.

L’amor, la parella, els fills, l’amistat, les relacions humanes en general són els temes que tracta aquest llibre de persones quotidianes amb vides quotidianes, però que no deixen indiferents els personatges ni qui els acompanya al llarg d’aquestes 377 pàgines.

No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d’aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l’està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d’uns instants sans i purs.

Premi Pulitzer 2009 i premi Llibreter 2010 és una novel•la, escrita en forma de 13 relats, aparentment independents, però amb un nexe, l’Olive, una dona que anirà acceptant el pas dels anys i adaptant-s’hi.

En algun lloc vaig llegir d’aquest llibre, que un cop acabat, i anant-lo recordant, cada cop t’agradava més i una cosa així m’ha passat a mi. Hi vaig pensant i em va agradant més i més.

Castell per a la independència

2010-09-24T15:21:00.003+02:00

Castellers del Poble Sec (Google)

M’aixeco tard, avui és festa, la Mercè, vaig anar a dormir tard també, i contenta.

Acabo una setmana que havia començat complicada, amb el 21 de setembre pel mig, però ha acabat molt bé amb una persona que m’agrada, i que m’agrada agradar-li, i més amiga d’una amistat recent que em complau molt de tenir.

Esmorzo amb calma, i busco per televisió si hi ha res de la festa major. A Barcelona TV fan castells, des de la plaça Sant Jaume, i em poso a mirar-me’ls i m’hi enganxo, m’emociono, i em passen moltes coses pel cap.

Ja ho sé, segurament divago, influenciada per aquest sentiment que tinc avui tan positiu, però penso que així com en Pep Guardiola posa vídeos als seus jugadors abans de partits decisius, potser seria bo que els polítics es miressin uns quants vídeos de castells.

Potser així s’adonarien que quan hi ha un objectiu la única manera d'aconseguir-lo és anant tots junts, tots a una, amb molt de seny i sense protagonismes. Que tothom hi té un paper important, des del més gran que es queda a baix fent pinya, fins a l’enxaneta que arriba a dalt de tot. Que cada pis que puja és important per al següent, que si només una persona falla tot se’n pot anar en orris, però que si tots, des del seu lloc, ho posen tot, el que es pot aconseguir és gran, molt gran.

I que si és important pujar i arribar al cim, tant o més ho és aguantar i baixar mica en mica, sense caure, baixar pis per pis, amb paciència, fent un darrer esforç, i quan tots, però tots siguin a baix, ja se celebrarà, es cridarà, es plorarà d’alegria, i és aleshores on sortirà la rauxa que també ens caracteritza i que és bona i sana de treure, però sempre amb la feina, la bona feina feta.

I tot això em fa pensar en la independència, que és ara l’objectiu que hauria de ser el més important per a tots, segur que s’ha de fer mica en mica, pis a pis com en els castells, amb una base sòlida, amb una bona pinya, però tots junts, fins arribar al final, com l’enxaneta, però un cop a dalt, un cop assolida, s’ha de saber baixar, pis per pis també, tenir un bon full de ruta, no n’hi ha prou en arribar-hi, després hi haurem de viure i conviure, amb la fortalesa que ens caldrà, perquè rebrem per totes bandes, i haurem de saber-les entomar i tirar endavant i tot això cal fer-ho amb molta seriositat i rigor i seny, molt de seny, fins arribar a ser un país normal, independent, i és aleshores, només aleshores, quan ja haurem baixat tots del castell, que podrem celebrar-ho i deixar-nos portar per la rauxa, amb la satisfacció de la feina feta, la bona feina feta.

21 de setembre

2010-09-22T08:15:00.002+02:00

Quan ho has viscut de prop, a casa, en la persona que més has estimat, relativament jove encara, quan encara no era una malaltia coneguda pràcticament per a ningú i totalment desconeguda per a tu, quan amb tota cruesa, sense cap embut, t’expliquen quina serà l’evolució, el procés, i passa fil per randa, passa exactament tot allò que t’havien anunciat que passaria i que t’havia semblat increïble, impossible, costa, costa molt de pair.

Cada any, el 21 de setembre, el dia que se celebra el dia mundial de l’Alzheimer és un dia difícil de passar, massa records i un nus que no s’acaba de desfer malgrat el temps que faci. Costa molt d’acceptar la pèrdua d’un ésser estimat en vida, perquè li queda la vida, però deixa de viure-la.

Llibres: L'ametlla. Memòries eròtiques d'una dona musulmana

2010-09-19T17:25:00.005+02:00

Vaig saber d’aquest llibre per la llista de novetats que rebo de la llibreria Pròleg, on parlaven del darrer de l’autora –El viaje de los sentidos– i deia una cosa així com de la mateixa autora de L’ametlla. Memòries eròtiques d’una dona musulmana (2005).

Sempre m’ha encuriosit l’erotisme femení musulmà perquè hi ha molt poca cosa traduïda, perquè és on la dona ho té més difícil per manifestar-se lliurement, de fet l’autora escriu sota el pseudònim Nedjma i perquè pel poc que he llegit –El gust de la mel, escrit també per una dona, Salwa El Neimi– desprèn una sensualitat molt especial, a més de fer referències a una cultura tan diferent de la nostra i prou desconeguda.

El vaig buscar per les llibreries, però el tenien descatalogat i vaig haver de recórrer a la biblioteca.

La Badra és una dona que després d’un matrimoni forçat als 17 anys amb un home de 40, acaba fugint i se’n va a una ciutat on hi té una tieta. Allà descobrirà l’amor, el sexe, la sensualitat, la passió, però també que la vida no és de color de rosa. Però tot això l’enfortirà encara més fins arribar a ser mestressa del seu cos i dels seus sentits.

Haig de confessar que no m’ha agradat tant com esperava, però m’ha resultat molt interessant pels costums que explica, com el de la cerimònia del casament, per la descoberta de que les dones musulmanes, tot i la imatge que en tenim, parlen entre elles de sexe, tenen els seus recursos, es cuiden, i, en aquest cas en concret, es parla de gent benestant, de festes, de cases, una visió que m’ha sobtat perquè és la més desconeguda que tenim o tinc dels països del Magrib.

La clau del plaer femení és a tot arreu: als mugrons que es drecen, glaçats de desig, febrosos i imperiosos. Delerosos de saliva i de carícies. Mossegar i acaronar. Els pits es revifen i ja només els falta rajar de llet. Volen ser mamats, tocats, masegats, reclosos i alliberats. El seu orgull no té límits. Ni els seus sortilegis tampoc. Es fonen a la boca, fugen, s’endureixen i es concentren en el seu plaer. Volen sexe. Quan saben que la partida s’ho val, esdevenen obertament lúbrics. Pincen les cigales i, consolats, s’enardeixen. Els mugrons es pensen de vegades que són clítoris, polles i tot. S’encaixen als replecs d’un anus púdic. Forcen l’entrada d’un orifici que, de tant voler xuclar un objecte, o un ésser, engoleix tot allò que se li presenta: un dit, un mugró o un consolador ben oliat. La clau es troba als llocs on cal anar, allà on a ningú no se li acudiria d’anar: al bescoll, al lòbul de les orelles, al sacsó d’una aixella peluda, a la ratlla que separa les natges, als dits dels peus que s’han de llepar per saber què vol dir estimar, a la part de dins de les cuixes. Tot, en el cos, és capaç de deliri. De plaer. Tot panteixa i regalima per a qui sap tocar. I beure. I menjar. I donar.

El llibre va de l’ara a l’abans, alternant el present amb el passat, explicant la cruesa, la duresa, de la nit de noces, i també la seva primera trobada amb el que serà el seu amor, en Driss, amb el que té el seu primer orgasme, i amb el que descobreix tot el que el seu cos es capaç de donar i de rebre.

Però l’amor no sempre és un camí de roses, a vegades pot ser plaent i dolorós a l’hora.

No sé si dir-ne recomanable d’aquest llibre, però sí que el considero interessant de llegir per tractar-se sobretot d’una cultura tant desconeguda.

Relats conjunts: Moai

2010-09-12T21:01:00.004+02:00

Moai de l'Illa de Pasqua

Quan vam arribar a l’Illa ens van sorprendre aquelles immenses escultures que hi havia repartides per tot arreu. N’havíem sentit parlar, però res a veure amb la realitat que estàvem observant.

La gent era molt hospitalària i de seguida ens van acollir amb tota generositat. Una de les preguntes que més els fèiem era que ens expliquessin coses les escultures, pel misteri que sempre hi ha hagut al voltant d’elles, per com havien estat fetes, i aixecades, tenint en compte que eren d’una sola peça. I les dels barrets, aquestes encara més complicades, atès que els barrets es deia que havien estat posats amb posterioritat, en finalitzar-se l’escultura.

La resposta sempre era la mateixa, que no ho sabien, que no hi havia ningú que hagués traspassat la informació i que ells no ho sabien, que els que ho havien fet s'ho havien endut a les tombes.

Una nit, però, ens vam quedar soles les dones del grup amb un parell de dones de l’Illa. Vam beure força, elles també, i van començar les confidències femenines. Com la majoria de vegades, al voltant dels homes.

Vam parlar d’amor, de sexe, de sentiments, d’erotisme, de desig, de sensualitat i de les diverses menes de relacions sentimentals nostres. Elles també es van decidir a parlar-ne, tot i que d’entrada semblaven molt més reservades.

Van explicar-nos que elles donaven molta importància al sexe, més que als sentiments, i que quan trobaven un home que era bo sexualment parlant el cuidaven, el mimaven, li ho donaven tot i el tractaven com a un rei, perquè les satisfeia i era el que més valoraven: la satisfacció sexual. També valoraven els que les feien mares, però aquests no eren tan importants com els primers. Tot i que aquests duraven més, els deixaven viure fins que es morien de mort natural.

Ens va sorprendre aquesta explicació i vam demanar-les si és que els mataven als primers. Es van mirar entre elles, i ens van dir que era molt delicat el que ens dirien i que fins i tot no ens ho creuríem. Van començar a parlar-nos d’un beuratge, un beuratge màgic que només unes poques dones sabien fer, que la recepta anava passant de mares a filles, que el feien amb la barreja d'unes herbes d’allà i d'altres ingredients autòctons i que quan un home d’aquests deixava de funcionar o de ser-les útils sexualment, després del quorum d’una mena de consell de dones, el portaven a un lloc solitari i li donaven aquest beuratge. –I què passava amb ells després? Vam preguntar entre sorpreses i espantades, –l’endemà hi ha un nou Moai a l’Illa.

Una nova proposta de Relats conjunts.

Amor pel meu país

2010-09-11T10:55:00.006+02:00

Un any més, ahir vam anar al Fossar de les Moreres amb l’F. La veritat és que des d’abans de vacances que no ens vèiem i inicialment vam estar més per posar-nos al dia de les nostres coses, que per l’ambient. A més era tardet quan ens vam trobar, però tot i així vam poder seguir els parlaments de dues formacions, les ofrenes florals i de cantar els Segadors per dues vegades.

Hi havia un bon ambient, jo diria que més còmode que l’any passat, que s’esbatussaven els uns als altres dialècticament –crits de botiflers! a tort i a dret– i una de les coses que vam recordar va ser la manifestació del 10 de juliol, el bon rotllo que hi havia, la tranversalitat de la gent, i com va penetrant el sentiment –i les ganes– d’independència.

Li explicava com després del 10 de juliol una amiga comuna em deia –si m’haguessis vist cridant independència, a mi! (no ho havia fet mai abans) i ell em deia que la seva mare, que mai havia tingut aquest sentiment, com molta gent fins fa poc, ara era la primera que deia que no hi havia cap més sortida.

I és que sembla que els polítics no gosin, o no vulguin, o no en tinguin prou ganes, però jo crec que amb ells o sense això acabarà sent. Digueu-me optimista si voleu o romàntica, però ja m’està bé. Bona diada a tothom!

El "mojito" del Clint

2010-09-03T15:47:00.004+02:00

Fa dies que no actualitzo i podria dir que el principal motiu és la falta d’inspiració, però no és ben bé això. De fet, no he deixat d’escriure aquests dies, però quan em rellegeixo em veig tan poc políticament correcte que prefereixo desar-ho.

I és que aquests polítics –em ve molt de gust fer servir un diminutiu, però seré respectuosa– que tenim em posen malalta. No m’agrada com van les coses ni tampoc les entenc. No m’agrada que els darrers gestos als que estem assistint per part de tots plegats siguin en benefici personal i/o partidista. Com a exemple, les dues formacions que no es posen d’acord i no poden anar juntes a les eleccions per la confecció de les llistes, mentre que en l’ideari –que és on s’entendria que hi haguessin discrepàncies i que poguessin acabar en desacord– sembla que cap problema. ¿Què interessa més, el país o una cadira al Parlament de Catalunya?

I donant-li voltes a la política estava –no sé si us ha passat mai que si no publiques el que realment voldries no et surt res més, sembla que se’t faci un tap– que vaig decidir que prou i com que aquest cap de setmana hi ha la Fira d’indians a Begur, que celebra l’estreta relació amb Cuba, originada en l’emigració de molts begurencs a l’illa al llarg el segle XIX, i que en retornar, els que havien prosperat en els seus negocis, construïen ostentoses cases que encara avui decoren els carrers de Begur, vaig pensar en els "mojitos", que m’encanten, i vaig decidir penjar un apunt amb una foto d’un "mojito" i posar-ne la recepta.

Mentre buscava la foto al google, vaig veure que el meu estimat Clint acabava d’actualitzar publicant la meva intenció i com a conseqüència del mateix, de no voler parlar de política. Em va semblar tant bo que vaig decidir que no faria el meu apunt i que enllaçaria el seu aquí.

Bon cap de setmana a tothom!

Bolero

2010-08-22T12:36:00.008+02:00

Ahir, com deia un “novio” (sempre ho dic així jo) que vaig tenir fa anys, al que havia considerat l’home de la meva vida i que la vida m’ha demostrat que potser per a mi no hi ha home de la vida, sinó homes en algunes etapes de la vida, vaig fer “hogarín”.

Fer “hogarín” vol dir planxar i fer endreça i neteja de la casa. Quina mandra em fa posar-m’hi sempre! I això que és petita! Entre la mandra que em fa i que sóc nocturna –als vespres és quan estic més en plena forma–, sempre acabo posant-m’hi tard i acabant a les tantes.

Avui, quan m’he llevat, amb tot netet, m’ha vingut de gust anar descalça i notar la fresca –poca– als peus, la textura de la fusta i aquell so que té quan la trepitges, perquè sempre sona una mica, si t’hi fixes bé. Val a dir que sempre m’aixeco amb la ràdio, però avui, no sé perquè, m’he llevat en silenci –potser per això he anat sentint els crecs del parquet– i així m’he estat molta estona, fins que m’he posat al You Tube.

Ahir, mentre planxava, vaig veure un programa de T5 en el que parlaven de boleros. Va sortir el Moncho, el gitano català dels Boleros, i l’únic membre que queda dels Panchos –ara no li’n recordo el nom– i van estar recordant i cantant trossets de boleros.

Em va venir al cap la Teresa Pàmies, que fa uns quants anys tenia un espai setmanal al programa del matí que feia el Josep Cuní, a Catalunya Ràdio, que es deia Coses de la vida a ritme de bolero. En ell, comentava un fet d’actualitat –en general de la vida quotidiana, de la gent corrent– i l’”il•lustrava” amb un bolero, cada setmana diferent.

Fins i tot se’n va editar un llibre, a cura de l’editorial Empúries, el 1993, amb un recull d’aquests fulletons radiofònics i al final de cadascun d’ells la lletra del bolero que s’havia emès en el programa.

Házmelo otra vez

yo necesito que me vuelvas a querer

házmelo otra vez

hazme sentir esa locura del placer

Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.

Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.

Aixecada de camisa?

2010-08-17T13:42:00.007+02:00

Google

Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.

Exposicions: Barceló i Lartigue

2010-08-15T13:37:00.011+02:00

Jacques Henri Lartigue

La setmana passada vaig anar a veure les dues exposicions del Miquel Barceló: Barceló abans de Barceló. 1973-1982 a l’Art Santa Mònica i Miquel Barceló, 1983-2009. La solitude organisative, al Caixa Fòrum.

No ha estat mai sant de la meva devoció l’artista i per tant hi he anat més pel fet de veure el “tot Barceló”. La primera, no em va dir absolutament res i reconec que la segona la vaig trobar més interessant del que em pensava, tot i no haver canviat massa l’opinió que en tinc.

Jacques Henri Lartigue

En canvi, si que em va encantar veure l’exposició Un món flotant. Fotografies de Jacques Henri Lartigue (1894 – 1986).

Nascut en una família acabalada, quan tenia vuit anys el seu pare li va regalar la primera càmera i des d’aleshores va començar a fer fotografies, un diari personal i a fer àlbums de les seves imatges. Tres activitats que no va deixar fins la seva mort i que han esdevingut un llegat importantíssim d’una manera de viure d'una generació.

Es diu que va ser el fotògraf de la felicitat i així deu ser, jo hi veig alegria de viure i de viure la vida intensament. Va voler ser pintor, però el que ha deixat són milers de fotografies de família, dones i amics en instants de felicitat, de jocs, de balls, d’esports, de velocitat, de fred, de calor, en definitiva vida, molta vida.

Una de les seves dèries va ser captar imatges de persones “volant” i ho va aconseguir en múltiples ocasions.

Jacques Henri Lartigue

Una exposició molt recomanable, que es pot visitar fins al 3 d’octubre al Caixa Fòrum.

Casualitat

2010-08-10T21:11:00.002+02:00

Institut d'Estudis fotogràfics de Catalunya, Col·lecció Roisin

Avui he anat a veure l’exposició La nova cançó. La veu d’un poble al Museu d’Història de Catalunya i m’he trobat, a més, amb una exposició de fotografies, La Costa Brava abans de la Costa Brava. Fotografies de la Casa de la Postal, 1915-1935.

Casualitats de la vida, la fotografia que hi ha en el text de presentació és la de l’Hotel Empúries, el mateix de l’apunt anterior.

Pensament

2010-08-07T14:50:00.005+02:00

Mirant-me aquesta foto he pensat en passar un cap de setmana en aquest hotelet amb tu. En el bany nocturn que ens faríem, sols, nusos, nedant, abraçant-nos, capbussant-nos, besant-nos, gaudint-nos, deixant-nos portar pel nostre desig i per la meravella del lloc.

Aturar el temps, fins esgotar-nos, fins que ja no ens quedés res més per donar-nos, i, només aleshores, tornar-lo a posar en marxa i anar-nos-en a descansar.

Monestir de Sant Quirze de Colera

2010-08-04T11:39:00.013+02:00

Una de les sortides que vam fer aquestes vacances va ser la visita al Monestir de Sant Quirze o Sant Quirc de Colera, un monestir mil•lenari, amb el claustre més antic d’Europa, a la Serra de l’Albera, a l’Alt Empordà.

Malauradament, no hi vam poder accedir perquè està en procés de rehabilitació i només l’obren dues tardes a la setmana.

Pel camí, quan ja faltava poc per arribar-hi, em van cridar l’atenció aquestes flors.

Tot i que m’ho havien explicat, no em podia imaginar el que vaig veure: un conjunt monumental important, crec que força desconegut, que val molt la pena de visitar, en un paratge natural preciós.

De tornada, camí de Rabós, vam aturar-nos per visitar el menhir conegut com la pedra dreta del Mas Roquer, que es calcula que té uns 5.000 anys d’antiguitat i del que Joan Amades, l’any 1941, va publicar la llegenda que diu que la part soterrada és tan gran que subterràniament arriba amb la seva punta a tocar el mar que es troba a considerable distància. Per això, els habitants de la rodalia creien que aplicant l’oïda a la pedra s’escoltava el so de les ones i que segons la intensitat d’aquest es coneixia amb certesa l’estat de la mar. També es deia que la pedra transpirava o que moltes vegades era humida a causa del seu contacte amb el mar.

Finalment, vam fer una visita a Rabós, un poble petit i amb molt d’encant.

Estimar-se més que mai

2010-08-02T12:31:00.003+02:00

Sovint, quan una persona ens explica un conflicte o una situació determinada amb una tercera persona, de seguida tenim respostes i, amb facilitat, sabem el que s’ha (o s’hauria) de fer, mentre que la majoria de les vegades, quan aquesta situació ens passa a nosaltres l’hi donem voltes i voltes com si aquestes respostes no ens sortissin.

En realitat, però, sí que en tenim de respostes, però aplicar-les ens posa en risc, en perill, de “perdre” aquella persona –sentiment que en la primera situació lògicament no es dona i per això la facilitat en saber què s’ha de fer– i en el fons és el que no volem. Perquè desenganyem-nos, si no ens fes res “perdre-la”, ja no hi hauria conflicte, senzillament amb un adéu o ni això, n’hi hauria prou.

I és en situacions d’aquestes quan hem de ser més forts que mai, per més que costi, ens hem d’estimar més que mai, ser-nos sincers i demanar-nos si aquella persona ens convé o no, si és o no saludable aquella amistat, si ens aporta o no benestar i, sobretot, si ens respecta i, d’acord amb les respostes, obrar consegüentment.

Definició

2010-07-30T13:50:00.005+02:00

En La Vanguardia d’ahir hi havia un reportatge al voltant de la figura de la Maria Canals, intèrpret i pedagoga important que ens acaba de deixar, creadora del Concurs Internacional de Música que porta el seu nom el 1954, que s’ha seguit celebrant des d’aleshores i que és considerat el primer certamen de pianistes d’Espanya així com un dels primers del món.

De fragments de les nombroses entrevistes que el diari li havia fet en diverses ocasions i que recullen en un quadre que titulen Maria Canals por Maria Canals, n’extrec aquest que m’ha agradat i amb el qual m’hi sento molt propera:

La felicitad es una cuestión individual, subjetiva, que debe procurarse cada uno. Lo esencial para mí es ir siempre adelante, hacer las cosas por el gusto de hacerlas, y lograrlo sin hacer daño a nadie. Yo no me he dejado pisar, pero dudo de que encuentre a alguien que demuestre que yo le he perjudicado de forma consciente.

Meduses

2010-07-28T15:47:00.005+02:00

Un dia, arribant a la platja, els nens ens van venir a trobar, esverats, emocionats, cridant –hi ha meduses! Ja n’havien tret 8 i portaven una galledeta, de les de jugar, amb les vuit meduses dintre amb aigua de mar. Cap al migdia ja en portàvem gairebé una vintena.

Mai les havia pogudes observar tan bé i tan tranquil•lament i les vaig trobar maques, d’una textura semitransparent de color entre rosat i salmonat i bellugant-se amb elegància.

Però a mi, que el mar m’encanta, les bestioles que hi viuen em fan por, fins i tot les que no fan res, com els peixets, i tan bon punt vaig saber que estàvem tan ben acompanyats, se’m van passar les ganes de nedar. Em vaig anar remullant com una iaiona i poca cosa més.

Les meduses les va anar traient un xicot molt amable, amb una mena de pala de tractor que els nens duien per jugar, i que es miraven amb admiració, era com el seu heroi!

Cap a primera hora de la tarda, quan els nens ja no hi eren, ni tampoc el xicot amable, mirant-me l’aigua vaig veure’n una tota quietona al fons a tocar d’una noia que es banyava amb un nen molt menut a coll i em vaig espantar pensant que si picava a la noia, amb l’esglai, podia deixar anar el nen de mala manera, cosa que segurament hagués fet jo de trobar-me en el seu lloc. M’hi vaig acostar, preparada per agafar el nen si calia, i li vaig dir que s’hauria de moure d’allà perquè tenia una medusa a tocar.

Va sortir de l’aigua, sense demostrar cap espant i jo, morta de por, però fent-me la valenta –que no en sóc gens– i amb una tupper en la que hi portem la fruita –que ja m’havia menjat– la vaig treure. Per sort, només va ser aquell dia que n’hi havia, la resta ja no se’n van veure més.

De tornada

2010-07-27T05:27:00.004+02:00

Pols per tot arreu, roba per rentar, la nevera pràcticament buida, però amb nous records a la motxilla de la vida.

Moments passats, per recents que siguin, que ja no tornaran, però que ja formen part de mi. Noves vivències, amb persones que no són noves, passejades, excursions, sol, mar, lectures...

He tornat a saltar ones com una criatura, he conegut llocs nous, he sopat amb amics, he pres sol, he nedat, he llegit i, sense que soni a amenaça, he fet moltes fotos.

Marxant...

2010-07-11T13:49:00.003+02:00

M'acaben de passar aquesta imatge, és de l'any 1932!

No en poso la procedència perquè la desconec. Ho sento!

Marxo

2010-07-11T03:14:00.006+02:00

Ara sí. Després de ser a la manifestació, una jornada inoblidable pel que crec que representa per a la història d’aquest país, petit, malmès i menystingut, però amb una gent amb una força i una il•lusió extraordinàries, me’n vaig de vacances, contenta, satisfeta i convençuda de que han de passar coses.

Ja poden dir que érem 4 gats, i obviar que la manifestació a més de transcórrer pel Pg. de Gràcia, també ho ha fet per la Rambla de Catalunya i per Pau Claris, perquè el Pg. de Gràcia estava col•lapsat, que a les 9 del vespre encara arribava gent a la Gran Via, procedent de la Rambla de Catalunya i del Pg. de Gràcia, que no hi ha hagut ni un sol incident, que hi havia criatures, gent amb cadira de rodes, que cridàvem i cantàvem, malgrat la calor.

Que diguin el que vulguin, nosaltres, els que hi érem, sabem com ha estat i què ha passat: només hem demanat el que ens correspon, per dret, malgrat els partits, els polítics, el TC, la Constitució, i trigarem més o menys, però ho aconseguirem. Sé que moriré en una Catalunya independent. Digueu-me romàntica, però n’estic segura.

Marxo uns dies a descansar i també d’ordinador.

Encara en som més!

2010-07-10T15:41:00.001+02:00

Els actes de suport a la manifestació d'arreu del món es multipliquen

No estem sols!

2010-07-09T22:25:00.009+02:00

VilaWeb

Quin goig m'ha fet veure això...

La capçalera

2010-07-06T22:27:00.005+02:00

Google

Dilluns passat vaig arribar a casa a tres quarts de nou del vespre, vaig posar TV3 per tal de que no se’m passés el TN i vaig veure el president Montilla fent unes declaracions, així va ser com vaig saber que ja hi havia sentència del Tribunal Constitucional, i en aquell moment em van sorprendre les seves paraules dient que el poble s’havia de manifestar.

Em va sobtar que l’actual president de la Generalitat, que l’any 2007 no només no va anar a la manifestació de l’1 de desembre, sinó que ni ell ni la seva formació no li donaven suport, ara demanés que el poble es manifestés.

De seguida vaig veure que alguna cosa grinyolava i que m’hauria de rumiar molt bé si anava a la manifestació perquè de cap manera volia fer-los cap joc als socialistes, que s’acostava una campanya electoral i quedava molt bé fer-se els més catalans de tots, quan no ho sentien.

En vaig parlar amb un parell de persones de la meva confiança per veure si també hi veien el mateix que jo i efectivament coincidien amb mi tot i que una tenia clar que malgrat tot s’hi havia d’anar i l’altre dubtava com jo. Finalment, vaig decidir que sí, que hi aniria, però estant molt alerta dels esdeveniments.

Els fets que s’estan produint des del cap de setmana són prou evidents: el president Montilla diu que vol anar a la manifestació –jo penso que creu que ho ha de fer per imatge i per conveniència electoral–, però amb condicions. Primer deia que aniria darrera la senyera, en segon terme, darrera la capçalera amb la pancarta, però ara els socialistes estan fent pressions a tort i a dret perquè vol anar al davant, però només amb la senyera.

Sempre he dit, i algunes persones m’han censurat, que el president Montilla moltes vegades ja diu el que toca, però que el problema és que no s’ho creu, que no ho sent, que els seus no som nosaltres, que els seus són els d’allà, els de Madrid, i crec que tot aquest espectacle ho demostra ben clar. Ha volgut agafar el protagonisme, sobretot per prendre’l als altres, de cara a les eleccions, i ara vol fer-s’ho a la mida del seu gust per tal que des de Madrid no li facin pam pam al culet.

Només espero, i demano ferventment, que no s’afluixi i que al davant de la manifestació, a la capçalera, hi hagi la pancarta, que d’altra banda és el que proposa l’entitat convocant, Òmnium Cultural, amb l’acord de la resta de partits, tret dels socialistes i, òbviament, el PP i els Ciudadanos i és que ja ho deia Josep Pla “que allò més semblant a un espanyol d'esquerres era un espanyol de dretes” i que ell es posi on vulgui, com si no vol venir, que tampoc ens cal el seu suport amb condicions i de fet únicament i exclusiva motivat per uns interessos electoralistes.

Tal com ragen

2010-07-04T12:19:00.006+02:00

Google

Sembla mentida com ens poden marcar les dates. Divendres que ve plego, començo vacances, i sembla que estigui a les últimes. Si hi penso bé, estic segura que si comencés 15 dies més tard no la tindria aquesta sensació encara, però com deia al començament tenir una data fa que els darrers dies sembli que no es puguin suportar.

Aquesta setmana que em queda faré el que podré, però no crec que em doni temps a actualitzar, tret de dir que marxo de vacances. Últimament tinc moltes coses entre mans que em deixen poc temps, a més d’un portàtil que només em cal donar-li corda. Per sort, ja en tinc un de nou, però ara me l’han de posar en marxa, jo no en sé, i amb una mica de sort aquesta setmana em quedarà enllestit també. Enguany, però, tampoc me l’enduré, 15 dies sense connexió penso que són bons, fins i tot saludables gosaria dir.

Massa hores, entre les de la feina i les de casa, al davant de la pantalla. Amb això que l’ordinador no em va bé, que em triga molt a carregar-se’m, que se m’atura enmig d’un comentari, m’hi passo massa hores i a sobre tampoc em llueix perquè comento molt menys del que voldria i a més això fa que trigui tant, que m’hagi d’esperar tant, d’una lectura a una altra, d’un comentari a un altre, que em canso i ho deixo, però com que també em sap greu que hi hagi gent que pensi que ja no la visito o no la comento hi torno i per tant les nits se’m fan llargues, cosa que no em faria res, ja m’agrada la nit, si no fos que matino molt i acabo morta de son i cansada a finals de setmana. A vegades des de la feina trec el nas i visito algun bloc, però ni tinc massa temps tampoc ni de fet hauria de fer-ho i per tant com a molt faig un comentari i tanco.

Dimarts es va morir la mare d’una amiga, bé, la més amiga meva, la més antiga que tinc, l’amiga que em queda de l’escola. Feia temps que no vivia una mort propera, perquè les mares de les amigues d’escola una mica ho són teves també, perquè de petita t’han tingut a casa seva de vacances, i em va entristir, però com que la vida continua vaig anar de donar el condol a la família a un sopar que organitzava un company de feina a casa seva, un sopar que feia temps que estava organitzat i al que no podia faltar. Em va anar bé i va anar molt bé. A vegades aquestes trobades fora de la feina fan que ens apropem una mica més a nivell humà i això és bo. L’endemà, però, d’enterrament.

Ja hi vaig passar fa anys per això jo, en sis mesos vaig enterrar primer el pare i després la mare, però per a la meva amiga era nou i estava tocada, tot i que és tan discreta que va estar amable amb tothom, propera i fins i tot tendre amb persones que arribaven, paint encara la notícia, perquè és tan prudent que quan havien hagut d’ingressar a l’hospital la mare no havia volgut molestar avisant.

Aquestes coses trasbalsen, et fan pensar i, de fet, et fan venir més ganes de viure, de viure la vida. Perquè veus que és tan fàcil ser-hi avui i demà ja no que relativitzes moltes coses en favor de viure, allunyant-te de segons quines coses i persones que no et donen benestar i que no veus clares.

Sempre he estat molt solitària, però m’adono que m’hi vaig tornant més encara. Tinc amistats i hi faig coses amb elles, però a l’hora m’adono que tanco molt el cercle, i que vaig cada cop més per lliure. Deixo poc espai a les intromissions si no em poden aportar benestar, que traduït vol dir compartir, donar i rebre en les dues direccions.

La setmana que ve m’han convidat a assistir a la presentació d’un llibre, que ja he llegit, polèmic, però els afectes i els agraïments es demostren així, sent-hi quan et criden, i hi aniré.

Dissabte, després de donar-hi voltes, fer-ne alguna consulta i rumiar-m’ho molt –perquè no vull fer el joc a ningú– aniré a la manifestació i diumenge marxaré cap a l’Illa, que ja em moro per ser-hi.

Ara tindré un problema, a l’hora de posar títol a aquest apunt, perquè no sabré què posar, perquè me n’he anat d’una cosa a l’altre. Tampoc hi veig allò de la introducció, nus i desenllaç, però a vegades ja passen aquestes coses, que van sortint així, tal com ragen.

Llibres: "El mundo en una botella"

2010-06-27T16:15:00.002+02:00

Google

L’Unai té una perruqueria en un barri, amb una clientela feta, una relació estable des de fa temps i uns bons amics.

L’Unai, que aparentment ho té tot, en les seves estones lliures a la perruqueria fa un diari, on hi escriu coses molt personals que no gosa dir als seus amics. I és que a vegades, quan creiem que no ens ho aprovaran, amaguem coses de la relació de parella als amics, per íntims que siguin.

Així, la seva imatge vers els amics és d’estabilitat total i això fa que no sospitin res del que passa i que li expliquin els seus neguits, que li tinguin confiança i que ell els escolti i els ajudi, mentre calla el que a ell li preocupa.

A la perruqueria l’Unai és feliç, perquè hi fa la feina que li agrada, perquè el visiten els amics, però sobretot perquè és on pot ser i sentir-se tal com és. A casa, en canvi, sempre ha de vigilar de no molestar la parella, de no fer-la posar de mal humor, de tenir-ho tot a punt, i de no parlar gaire dels seus amics, perquè és una persona extremadament gelosa.

A més dels seus amics “nacionals” en té un d’àrab, un immigrant, al que l’Unai respecta profundament perquè és treballador, té un gran afany de superació i es preocupa per l’educació dels seus fills.

Però l’Unai cada dia més va veient com la seva relació de parella ha emmalaltit, sap que hauria de fer alguna cosa, però no s’hi veu amb cor perquè n’està molt enamorat i per això va trampejant la situació com pot sense veure, o sense voler veure potser, que allò no pot acabar bé i que ell cada vegada perd més la seva autoestima, suportant el mal tracte que rep de l’Enrique.

Una frase del llibre, que crec que tots hauríem de tenir sempre ben present: “No te engañes, el amor sólo duele cuando se pierde, hasta entonces, que lo único que te produzca sea felicidad, porque de lo contrario, no es amor.”

Aquesta és la història que ens planteja Frederic Mayol Ibáñez, en El mundo en una botella, una història senzilla, tremendament emotiva, on toca molts temes, que fa pensar, que enganxa, que no pots parar de llegir i que molt probablement ha passat, passa i passarà en moltes cases.

Un llibre, el primer per a adults, escrit en castellà, perquè el va presentar a un premi literari espanyol, que va quedar finalista i que, tot i que no estava previst en les bases, li van publicar de tant que els va agradar, que us recomano amb tot el meu entusiasme.

Crec que hem d’estar amatents amb en Frederic Mayol Ibáñez, perquè aquest primer llibre, insisteixo per a adults, perquè per a adolescents ja en té dos circulant i amb èxit, L’aniversari robat (2006) i Selva de tenebres (2009) és només el començament d’una carrera literària que ens pot oferir molt bones lectures.

Segurament molts ja haureu pensat que us sonen aquests llibres i els haureu associat a un blocaire, però per als que encara no hi heu caigut, us recordaré que l’autor és en Deric, que ens explica coses des d’ Un Salt al món.

“Capde” blocaire a Berlín

2010-06-25T10:47:00.006+02:00

Google

Com que no ens estem de res en aquest món blocaire, en Ferran i en Sànset s’han engrescat i ens fan una proposta difícil de rebutjar.

¿Us imagineu un cap de setmana a Berlín, més concretament el darrer del mes de novembre, amb la fira nadalenca en marxa, amb la companyia i complicitat d’altres blocaires i amb un guia d’excepció com és en Ferran?

Si us atrau la idea, passeu-vos pel bloc d’en Ferran, l’In varietate concordia, on hi trobareu tota la informació i us hi podeu apuntar.

Santa Rita

2010-06-16T22:27:00.007+02:00

Com ja he dit en alguna ocasió, m’agraden les tradicions i, tot i que moltes estan relacionades amb l’església, no deixo de seguir-les tot i no ser creient, m’ho plantejo més des del punt de vista de costumari. Així, per Santa Rita havíem quedat amb l’mk per anar a comprar rosetes i portar-les a la Santa. A més, dúiem algun encàrrec d’amics que no havien pogut venir.

La devoció a Santa Rita va arribar a la ciutat de Barcelona amb els agustins, que s'instal·laren al barri de la Ribera, en un convent que ja no existeix. Posteriorment, el agustins es traslladaren a l'església de Sant Agustí del Raval.

El dia 22 de maig al matí, la plaça de Sant Agustí del barri del Raval s'omple de gom a gom amb parades de roses, estampes i llantiols que fan d'aquesta la diada més concorreguda i important en la religiositat popular del barri. Milers de dones fan cua per venerar les relíquies de la santa que hi ha a l'interior de l'església, dipositant un llantiol i besant-les. Les relíquies de la santa són dins una caixa de vidre i just davant la imatge de la santa, que aquell dia per la tarda acaba literalment coberta amb les roses que li llancen les devotes.

Paral·lelament, cada mitja hora el rector beneeix a l'interior de l'església els rams de roses que les fidels, dones vingudes d'arreu del país, aixequen amb els braços. Al migdia, després de la missa, es fa la benedicció més multitudinària que congrega a milers de fidels tant a l'interior com a l'exterior de la plaça. Després de la benedicció de la rosa és costum anar a prendre un suís i guardar dins una caixeta els pètals de la rosa en espera de sort i diners.

Com que la cua era llarguíssima, després de fer un volt per dintre de l’església, vàrem decidir anar a la Santa Rita que hi ha al claustre de la Catedral, on suposàvem que hi hauria menys gent, com així va ser.

Ja que érem per la zona, sortint de la Catedral, vam aprofitar per visitar les columnes del Temple d’August i esmorzar al pati del Museu Marés, llocs que m’encanten, que ja us n’he parlat i que no em canso de visitar.

Poc abans d’acomiadar-nos, i passant a prop de l’església de Santa Anna, vam poder accedir al seu claustre –amb pou i tot– , que diria que no sempre és obert, i que tot i saber-ne la seva existència no havia pogut veure mai.

Va ser un matí molt agradable, amb una companyia fantàstica, tota una descoberta l’mk, una persona de les que t’arriben al cor i se t’hi queden.

Fa poc em va preguntar per les meves rosetes, perquè les havíem d’assecar, i li vaig explicar que en vaig assecar 3 sense premsa, però unes altres les vaig posar dintre d’un Collings gran que tinc i aquest cap de setmana les vaig treure. Han quedat primetes i planxadetes.

Jesús Moncada, cinc anys

2010-06-13T09:58:00.005+02:00

Google

Deu fer a la vora de 20 anys, anàvem caminant Passeig de Gràcia avall amb una amiga, una amiga més gran que jo i de la que he après i encara aprenc moltes coses, i tot d’una vaig veure que de cara venia en Jesús Moncada. Mentre s'acostava, com sempre que veig un personatge d’aquestes característiques, me’l mirava amb una certa sensació de –com m’agradaria conèixer-lo!

Quan el vam tenir al davant, es va aturar i vaig veure com amb tota naturalitat s’adreçava a la meva amiga. Es van saludar, es van demanar com estaven, com els anava tot –va ser una salutació breu– i es van acomiadar.

Un cop soles, i tota emocionada, li vaig demanar com era que el coneixia i em va explicar que el pare dels seus fills –a qui jo vaig conèixer quan ja no era el seu marit, i amb qui pel bé dels seus fills sempre han mantingut una relació modèlica– havia treballat amb ell a l’Editorial Montaner i Simón, eren amics i havien fet algunes sortides junts. Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista –bon pintor i fotògraf també– els va fer el reportatge fotogràfic del casament.

Després em va fer cinc cèntims d'aquell equip de la Montaner i Simón, les persones que el formaven, el món que vivien i fins i tot l’intent d’aparellar en Moncada amb una amiga d’ella, que lamentablement no va prosperar, però això ja és una altra història.

A vegades, no ens entenc

2010-06-06T10:56:00.004+02:00

Google

Es crema una bandera espanyola, es crema la foto dels reis, surt un pallasso –amb tots els meus respectes per als pallassos– amb barretina enmig del Festival d’Eurovisió i molta gent ho troba bé, s’engresca, se’n parla a tot arreu i tots som més nacionalistes i independentistes que mai.

Dic pallasso al Jimmy jump aquest perquè així ho havia cregut sempre, però ara ja ho he pogut comprovar perquè després de justificar la seva acció al festival d’Eurovisió en nom de Catalunya, divendres al vespre va sortir –i sense barretina– a un dels programes més casposos que hi ha a televisió, Sálvame de Luxe, a T5, i on es cobren bons calerons, per dir que aquesta acció havia estat perquè se sent artista de tota la vida i, sembla ser, perquè només vaig veure un trosset, però ho deia un dels cartellets que surten a sota la imatge, per retre homenatge a la Karmele perquè no l’havien deixada anar al festival.

Crec que no cal cap més comentari i només li demano que no utilitzi el nom de Catalunya en les seves pallassades, que Catalunya és mot més seriosa que tot això, i que a mi –com a catalana– no em representi més enlloc.

Però es fa un reportatge seriós, rigorós, amb el que hi podem estar més d’acord o menys, però que no es pot negar que és un bon document, i gairebé no se’n parla.

La meva primera sorpresa va ser quan l’endemà, a RAC1, esperant en Jordi Basté amb candeletes, pensant que el faria el tema del dia, no en va dir res, si més no fins gairebé les 9, que és fins quan jo puc escoltar el seu programa.

Des del meu punt de vista, Catalunya i la seva independència s’ha de reivindicar d’una manera seriosa, rigorosa, documentada i sobretot sense bel·ligerància, i aquest reportatge era un bon començament per encetar-ne el debat i moure, sacsejar, sensibilitzar la gent una mica, però suposo que altres interessos ho han deixat passar per alt.

Crec que ha estat una bona oportunitat perduda. I és que a vegades no ens entenc.

Adéu, Espanya?

2010-06-04T19:14:00.005+02:00

Google

L’emissió ahir per TV3 del document Adéu, Espanya? , així com la breu entrevista posterior amb la seva directora, Dolors Genovès, va ser molt interessant així com importantíssima i crec que seria bo que tothom el veiés.

Una exposició excel·lent, feta amb rigor, amb arguments històrics, jurídics, econòmics i polítics.

Amb serenitat, amb respecte vers totes les opinions i, sobretot, sense cap ànim bel·ligerant, però amb rotunditat, fermesa i convenciment, es demostra, argumenta i justifica que tard o d’hora acabarà sent.

Insisteixo en que crec que cal que es vegi i es difongui aquest reportatge.

Al final, amb unes imatges d’uns castellers fent pinya, la veu en off va dir:

El 1906, el científic Santiago Ramón y Cajal va rebre el Premi Nobel de Medicina a Estocolm. Només feia un any que Noruega s’havia independitzat de Suècia, i Cajal va preguntar: com és possible això? I els suecs van respondre: perquè els noruecs així ho volien.

A mi em va emocionar i omplir d’optimisme.

A la primera ratlla, on hi ha el títol del reportatge subratllat, el teniu linkat.

Pel·lícula: "Cerezos en flor"

2010-06-01T01:41:00.005+02:00

Google

Feia temps que la volia veure. Intuïa que havia de ser una pel·lícula especial i que m’agradaria.

Els metges comuniquen a una dona que el seu marit té càncer i que no li queda massa temps de vida. Ella decideix quedar-s’ho per ella, no dir-li res i li proposa d'anar a veure els fills que viuen a Berlín o a l'altre que viu al Japó.

Van a Berlín on hi viu un fill casat i amb fills i una filla aparellada també. De seguida, però, s’adona que fan més nosa que servei, els fills estan massa enfeinats i no poden estar per ells. Fins i tot la néta vol tornar a la seva habitació que ara ocupen els avis.

La filla també se sent incòmoda amb la presència dels pares i, tot i que els convida a fer cafè un dia a casa seva, aviat els suggereix que deuen estar cansats i que potser volen marxar.

Com en moltes famílies, aquesta és la típica en que la mare s’ha dedicat tota la vida al marit i als fills, deixant les seves afeccions i desitjos de banda. Servicial amb tots ells, mai ha pogut complir cap dels seus somnis.

Quan es retroba amb els fills, en certa manera els desconeix, perquè ja no són aquells nens petits als que ella feia de marassa i tampoc coneix als néts pràcticament, amb els que no comparteixen cap complicitat. Perquè la néta li faci una mena de massatge a l’avi, d’amagat d’ell, l’àvia li dona unes monedes.

Veient això, li proposa al marit de marxar al Bàltic a veure el mar. Mentre són allà, una nit que senten música i que ell es queixa que no podran dormir, ella comença a ballar, sempre li ha agradat el Butoh, ball japonès que de jove havia practicat i que el marit li va fer deixar.

A Berlín ha tingut ocasió de veure’n un espectacle, acompanyada per la parella de la seva filla, mentre el marit les espera fora. No ha pogut ni entrar i compartir-ho amb la seva dona, quan ella ha renunciat, per ell i els fills, a aquest ball, a visitar el Japó, com ella sempre ha desitjat, i a veure el mont Fuji, un dels seus somnis.

Mentre ell tot sorprès de veure-la ballar li diu que què li passa, que la desconeix, ella es deixa portar per la música i balla i el fa ballar amb ella. L’endemà, quan ell es desperta, ella dorm i ja no es despertarà mai més.

A partir d’aquí, de la seva absència, trobant-la a faltar molt, s’adona de totes les renúncies d’ella i decideix anar al Japó, a casa del fill, amb la idea de mostrar-li –d’una manera molt particular– a la seva dona el país somiat, els cirerers en flor, el Fuji.

Allà toparà novament amb un fill enfeinat, amb el que compartirà un apartament minúscul, i amb la dificultat de la llengua i de la grafia. Sortir sol a passejar se li fa complicadíssim tot i que ho fa per no quedar-se tot el dia sol, tancat en aquella capsa que el fill té per pis.

En una d’aquelles passejades coneix una adolescent, que balla Butoh en un parc, i amb la que compartirà complicitats perquè també ha sofert la mort d’un ésser estimat: la mare. Ella li ensenyarà, li descobrirà, una nova manera d’expressar-se.

És una pel·lícula plena de sentiment, d’amor, de renúncies, d’estimació de pares a fills, de fills a pares –encara que a la seva manera–, també entre els germans.

De contrastos, des dels neons atapeïts japonesos, que sembla que puguin arribar-se’t a menjar, fins als cirerers florits, pleníssims de flors, que recorden la fragilitat de la vida, de la felicitat.

De silencis, de la dona al marit, de la filla vers els pares, del fill que viu al Japó que no ha mostrat mai els seus sentiments.

De detalls, mentre la dona planxa un mocador del marit, només és veu una gota que cau i el mulla –deu plorar– i ella l’eixuga passant-li la planxa per sobre. Del mocador que l’home lliga a una barana, com en el conte amb les molletes de pa que ho fan per saber el camí de tornada, per saber tornar “a casa” també.

Una pel·lícula amb massa rutines, tant per part del marit –que ha triat–, com per part de la dona –que ha acceptat. Ha hagut d’ofegar totes les seves inquietuds, perquè sense compartir-les amb ell, tampoc li feia goig de dur-les a terme.

Ell no és mala persona, ni la tracta malament, només fa el que sap fer i molt probablement el que creu que s’ha de fer i, només quan la perd, quan ja no la té, s’adona de tot el que ella s’ha perdut, ha deixat de fer per ell, i ho vol reparar de la millor manera que se li acut.

Efectivament, tal com havia intuït, em va agradar molt. Una pel·lícula deliciosa, tot i un regust trist, i molt recomanable.

Dia del blocaire en crisi 2010

2010-05-31T06:44:00.003+02:00

Jo també m'uneixo a la proposta.

Retrobada

2010-05-23T17:57:00.005+02:00

Hi ha retrobades que no signifiquen res, o que confirmen que ja estan bé les coses com estaven, però n’hi ha que et poden fer sentir com en una bombolla per unes hores i flotar com havies flotat abans.

Un any sense Benedetti

2010-05-17T19:22:00.006+02:00

Google

Todavía

No lo creo todavía
estás llegando a mi lado
y la noche es un puñado
de estrellas y de alegría
palpo gusto escucho y veo
tu rostro tu paso largo
tus manos y sin embargo
todavía no lo creo
tu regreso tiene tanto
que ver contigo y conmigo
que por cábala lo digo
y por las dudas lo canto
nadie nunca te reemplaza
y las cosas más triviales
se vuelven fundamentales
porque estás llegando a casa
sin embargo todavía dudo
de esta buena suerte
porque el cielo de tenerte
me parece fantasía
pero venís y es seguro
y venís con tu mirada
y por eso tu llegada
hace mágico el futuro
y aunque no siempre he entendido
mis culpas y mis fracasos
en cambio sé que en tus brazos
el mundo tiene sentido
y si beso la osadía
y el misterio de tus labios
no habrá dudas ni resabios
te querré más
todavía.

Diumenge

2010-05-16T21:45:00.003+02:00

Escolto el partit per la ràdio –no tinc canals d’aquests de pagament–, he posat la rentadora, he buidat el rentavaixella, he posat una orquídia a l’aigua, després hi anirà l’altra, i em poso a escriure.

N’estic molt contenta d’aquestes orquídies. Les vaig comprar a finals de febrer, eren plenes de flors, mica en mica van anar caient fins quedar pelades. Al cap de poc, però, una va començar a treure dues vares noves i ara està tota florida de nou. L’altra, més mandrosa, no feia res, i ara, des de fa uns dies, li està sortint una de sola, però pinta bé també.

Vaig pensant en coses que em volten pel cap: En una història que un amic em va explicar ahir d’un individu i dedueixo que hi ha gent malalta, molt malalta, per poder-se arribar a inventar històries atribuïdes a altres persones i explicar-les. En fi...

En l’apunt d’avui del Ferran, m’agradaria parlar-ne més d’això amb ell, perquè em sorprèn que demani un gest al Pujol, quan hi ha d’altra gent a la primera línia. Penso en els meus companys de feina, la majoria són del Barça, per exemple, però dels 10 que som, em sembla que sóc la única que voldria la independència, potser un altre, però cap més.

Penso en l’apunt d’avui de la Francesca, en el meu comentari i en la seva resposta, que conclou dient que felicitat i solitud no lliguen i també em sorprèn.

Porto tot el dia sola i estic la mar de bé. Potser perquè ho he triat, potser perquè he estat dos dies amb gent i necessito el meu espai: he anat al cinema –a les 11:45 que en cap de setmana va molt bé perquè hi ha poca gent–, al sortir he tornat a peu a casa tot passejant pel mar, he dinat, he llegit, he fet migdiada.

He vist una pel·lícula que m’ha agradat, però no l’he trobada tan i tan bona com deia el suplement Què fem? de La Vanguardia, Two lovers del James Gray.

Després planxaré una estona –això no que no m’agrada gens fer-ho, però s’ha de fer–, mentre miro per la tele la festa del Barça, llegiré alguns blogs més, espero, i aniré cap al llit amb el llibre, que l’estic acabant ja, Van venir com orenetes de William Maxwell, que vaig descobrir gràcies a la kweilan.

He tingut una interrupció telefònica i hores d’ara el Barça ja ha acabat, ara comencen els sms, Visca el Barça i visca Catalunya!!!!!!!!!!

Sant Ponç

2010-05-13T01:26:00.007+02:00

En Carquinyol ens explicava que el dia 11 era Sant Anastasi, festa major de Lleida i de Badalona, però l'11 de maig se celebra, també, la festa del patró dels herbolaris i dels apicultors: Sant Ponç.

La celebració coincideix amb la floració i màxim esplendor de moltes herbes remeieres, i per això, diferents ciutats, pobles i barris de Catalunya celebren aquest dia un esdeveniment únic en honor a aquest sant, protagonitzat per l’univers màgic de les plantes, les confitures, la mel i altres dolços artesanals, així com tot tipus de productes naturals amb propietats guaridores. Una de les fires més conegudes és la que es fa al carrer Hospital de Barcelona, però en els darrers anys s’han estès arreu en part gràcies a la revalorització de la saviesa popular referent a la utilització de plantes en les teràpies de sanació. Per aquest motiu, en l’actualitat també es celebren fires d’herbes remeieres en diferents indrets de la geografia catalana.

Dimarts vaig poder plegar d’hora i vaig anar a fer una passejada pel carrer Hospital. Vaig recordar quan hi anava amb la mare i vaig pensar en com ens poden marcar les tradicions que sense pretendre-ho ens inculquen els pares, senzillament t’hi porten, any rere any, fins que assumeixes que s’hi ha d’anar i em vaig adonar que jo no ho estava traspassant a ningú això i vaig deidir que l’any que ve hi hauré de dur la princeseta. I a veure l’ou com balla, per Corpus, i a Santa Rita, el 22 de maig, i a tots els llocs que a mi em va dur la mare, sense més, sense explicacions, només anant-hi.

Pensar-te

2010-05-10T23:27:00.004+02:00

Google

M’agrada pensar en tu, en la teva rialla, en la teva veu, en la teva manera de parlar-me, en la teva tendresa, en la teva olor...

També m’agraden els teus petons, les teves carícies, les coses que em dius...

I és que m’agrada tant pensar-te...

Temps de flors 2010

2010-05-09T09:17:00.016+02:00

Un any més, Girona es lleva amb les portes obertes i ben plena de flors. I com ja comença a ser tradició, un cop més, ahir vaig anar a Girona, al Temps de flors.

Una jornada molt agradable i blocaire! Un plaer Mercè Estruç, Fra Miquel i Joana.

Tercera nit plovent

2010-05-05T00:30:00.006+02:00

A vegades, no es pot millorar el silenci...

Sevilla: "La Feria"

2010-04-28T00:50:00.017+02:00

Coneixia Sevilla, la darrera vegada que la vaig visitar va ser per l’Expo, però no havia estat mai a "La Feria”.

"La Feria” és molt viscuda per tothom. Pel carrer, al metro, a les parades de bus hi veus les dones vestides de sevillana camí de "La Feria”. En tenen més d’un i cada any miren d’estrenar-ne un que afegeixen als que ja tenen i van canviant durant els dies que dura.

Les nenes també, algunes van en cotxet, no caminen, però ja les porten amb el vestit típic. Els nens també van vestits, tot i que no tant, amb pantalons cenyits, jaqueta curta i camperes i els homes van amb vestit i corbata, molt ben arreglats.

El recinte és enorme, ple de carrers, molt més gran del que em pensava, i hi ha “casetas” de mides diverses. La majoria són privades, on no hi pots accedir si no t’hi conviden els coneguts, moltes tenen vigilant de seguretat, però n’hi ha algunes de públiques també.

Durant el dia hi ha gent que hi va a cavall i amb carros. La gent d’alt nivell els porten en carros i els deixen a la “caseta”, però a les 8 de la tarda cavalls i carros han de deixar el recinte. Alguns marxen buits perquè els senyors s’hi queden.

Bàsicament s’hi menja, s’hi beu, s’hi canta i s’hi balla i sobretot és un lloc de trobada d’amics i familiars. Antigament bevien Manzanilla, però ara es beu molt el “rebujillo”, que és Manzanilla amb Sprite o 7up amb força gel. El cap de setmana s’hi passen tot el dia i la nit, però durant la setmana hi van a la sortida de la feina. Un amic que treballa en un hospital ens explicava que algunes dones al plegar, quan es canvien, ja es posen els “faralaes” i se n'hi van.

Sant Jordi 2010

2010-04-22T00:55:00.004+02:00

Google

Aquest any, per primera vegada a la meva vida, passaré la diada de Sant Jordi fora de Catalunya. Marxo demà de cap de setmana, però no volia fer-ho sense desitjar-vos el millor, plens de roses i llibres.

Pel que fa a mi, divendres em vaig avançar i vaig celebrar el meu Sant Jordi particular, comprant-me uns llibres que em venien molt de gust.

I ja que aquest mes d’abril es commemora el centenari del naixement de la Rosa Leveroni, poeta i narradora, deixeble de Carles Riba, i, gosaria dir, que força oblidada, aprofito per retre-li el meu homenatge, en una diada tan i tan especial.

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Rosa Leveroni, Epigrames i cançons (1938)

Que passeu un molt bon Sant Jordi!

Relats conjunts: Drac del Parc Güell

2010-04-20T22:00:00.004+02:00

Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí (1922)

La setmana que ve és Sant Jordi –diu la senyoreta. I com sabeu –continua– Sant Jordi mata el drac per salvar la princesa. I aquesta setmana pintarem un dia el drac, un altre Sant Jordi i un altre la princesa i després els penjarem per l’escola. Aquest any ha tocat a la classe dels dofins la decoració de l’escola per Sant Jordi.

Avui pintarem el drac –diu– i reparteix els dibuixos per les taules. Seuen en taules rodones i al mig hi ha pots amb llapis de colors, retoladors i ceres.

La senyoreta no té molt bon dia, ahir va sortir fins tard, ha dormit poc i està cansada. Pensa que amb aquesta activitat els tindrà entretinguts una bona estona i ella es relaxarà una mica llegint. En pocs minuts, la canalla està entretinguda pintant i ella llegint i amb força calma.

No passa gaire estona que la Berta crida –senyoreta ja estic! La senyoreta, bufant perquè li ha durat ben poc la calma, va cap a la taula on seu la Berta, mira el dibuix i diu: –Els gomets no són per a això Berta! I la Berta li contesta –Com que no! Un dia vam anar amb els papes a un parc on hi havia un drac pintat així!

Una nova proposta de Relats conjunts.

Llibres: "Nieve"

2010-04-03T14:34:00.005+02:00

Imatge de l’espectacle Nieve de María Godoy basat en la novel·la de Maxence Fermine

(Mendoza. República Argentina. 2005)

Una de les moltes coses bones que té això de llegir blocs és que molts, tot i no tenir-ho com a temàtica principal o exclusiva, recomanen llibres. Com que a mesura d’anar-ne llegint de seguida detectes si hi ha coincidència en els gustos per les lectures, quan un bloc amb el que hi coincideixes en recomana una, sense rumiar-t’ho gaire la busques.

Fa unes setmanes em va passar amb El club de los domingos. La Francesca recomanava un llibre, Nieve, de Maxence Fermine, i em va faltar temps per anar-lo a buscar.

A finales del siglo XIX, el joven poeta japonés Yuko se ejercita en el arte del haiku. Para perfeccionarse, decide viajar al sur del país al encuentro de Soseki, un anciano pintor que se ha quedado ciego. En esta relación hecha de respeto, de silencio y de signos, la imagen obsesiva de una mujer desaparecida entre las nieves reunirá a los dos hombres. Una fábula intemporal, que habla al lector de vida y de poesía, de amor y de muerte.

En una lengua concisa y blanca, Maxence cincela una historia en la que la belleza y el amor tienen el mismo fulgor del haiku. También encontramos aquí el retrato de un Japón refinado, en el que, entre violencia y dulzura, la tradición es enfrentarse a las fuerzas de la vida.

No en diré gran cosa, prefereixo que us llegiu la seva ressenya, està molt bé i de fet és la que a mi em va fer buscar-lo. Només puc confirmar que es llegeix en una tarda, que mentre el llegeixes et sents com si s’hagués aturat el temps, que se’t posa molt bé aquesta lectura i que et fa obrir els ulls, però els de dintre, perquè sovint mirem només amb els de fora...

Coses que em fan feliç

2010-03-27T09:47:00.004+01:00

Google

Quedar amb una amiga que fa molt temps que no veus, posar-te i posar-la al dia de les teves i seves coses, notar que aquella complicitat, confiança, estima, que sempre hi ha hagut segueix sent la mateixa...

Trobar-te per casualitat amb una persona que fa molt que no veus, que ni sabies que ja no viu a la ciutat, i abraçar-la i sentir la seva abraçada forta, intensa i sentir com tu també apretes...

Anar a la biblioteca i trobar un llibre que a la teva llibreria t’han dit que l’editorial diu que està exhaurit...

Rebre un correu del capità, que ja torna a ser a alta mar, dient-te que pensa en tu...

Acabar la lectura d’un llibre que t’ha agradat molt i anar-lo recordant per anar-te’n allunyant mica en mica...

Haver de matinar, tot i que no m’agradi gaire fer-ho en cap de setmana, per anar a comprar un vestidet, perquè vas a veure la Jael, que porta 5 dies en aquest món, i és filla de la filla d’una amiga...

Totes aquestes coses a mi em fan feliç, perquè la felicitat crec que és en moltes coses, que potser per petites moltes vegades no s’hi para prou atenció, però que amb els anys t’adones que acaben sent vitals.

Expressions intolerables

2010-03-20T14:40:00.009+01:00

Google

Aquesta setmana hem viscut un episodi molt desagradable, en la meva opinió, com a conseqüència de l’entrevista que li va fer la periodista i directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, al president de la Generalitat.

Vaig tenir ocasió de veure-la i seguir-la amb atenció i crec que ella va estar molt bé, com sempre ha estat i amb tothom. Ella fa entrevistes, que es prepara i documenta, i l’èxit de les mateixes depèn de si l’entrevistat sap estar a l’alçada o no.

Si alguna cosa ha caracteritzat sempre la periodista és el seu estil punyent vers l’entrevistat, sigui del color que sigui, a fi de que contesti el que en definitiva interessa als ciutadans. És cert que sovint és incisiva, però és que d’alguna manera intenta evitar que l’entrevistat entri en circumloquis i acabi sense contestar allò que se li ha demanat.

El cas és que els socialistes, acostumats com estan a controlar tota la premsa catalana, segurament no s’esperaven que ella actués com la bona professional que és –com enyoro La nit al dia!– i van posar el crit al cel, esgarrifats pel tracte dispensat –així ho veuen ells– al president. Quan més aviat el que hauria d’esgarrifar-los és la constatació un cop més del nivell del president de Catalunya.

Malgrat aquesta introducció, però, sobre la ja famosa entrevista, que ha desencadenat un efecte contrari, també segons la meva opinió, perquè mentre la veia anava pensant que a la Terribas cada vegada li quedaven menys telediaris, però precisament després dels fets i de les terribles i grolleres crítiques ara penso que l’han ben blindada, a mi m’agradaria aprofitar aquest episodi, insisteixo que molt desagradable, per parlar d’una mena d’homes, que malauradament encara queden, i, lamentablement, penso que no són pocs, que només saben insultar les dones fent esment a qüestions sexuals i per tant atacant la dignitat de la persona.

Desconec què els porta a pensar i actuar així. Si tenen problemes de relació amb les dones o sexuals o si només és un ressentiment ocasionat com a conseqüència d’una mala experiència, però el cert és que no tenen arguments i sempre empren el mateix repertori, sigui quin sigui el conflicte, problema o motiu de desacord, quan el tenen amb una dona, que tractar-la de mal follada o bé de puta –i ho dic amb aquestes paraules, perquè són les que ells empren– si es troben davant d’una dona que tria i decideix i, normalment, no a homes com ells precisament.

I és així com un senyor, per dir-li d’alguna manera, ha gosat dir el que ha dit de la senyora Terribas, perquè no li va agradar com va anar l’entrevista amb el president de la Generalitat, sense fer cap més valoració, sense més arguments, només que el de veure –des del seu punt de vista– que una dona “es menjava” el seu líder i home a més.

O com ahir, que vaig llegir en un bloc –que no penso citar– el començament d’un apunt que, sense saber de què anava el tema, ni tan sols si podria tenir raó en la postura que defensava l’autor, però que és el de menys, perquè fins i tot amb tota la raó del món per a mi queda automàticament desautoritzat, per la manera de defensar-la, deia textualment, fent referència a una dona, “que li aniria bé que un negre del top manta li endinyés ben endinyada.“

Expressions així haurien de ser intolerables i censurades per tothom. Ningú, ni homes ni dones, hauríem de permetre que una persona es manifestés així davant nostre i fer-los evident el nostre enuig per aquestes maneres. Només així podrem fer-los fixar-s’hi més a l’hora de parlar o escriure i tant de bo si a més aconseguíssim fer-los canviar. No cal dir, i en això sóc dràstica, que una persona que s’expressi així, no ha de permetre-se-li i ostentar cap càrrec públic, perquè una persona que diu aquestes coses és impossible que sigui objectiva, respectuosa i equànime davant de qualsevol situació de conflicte que es pugui donar en el seu àmbit, sobretot si hi ha dones pel mig, per més disculpes que posteriorment demani i encara que ho faci públicament.

Val a dir que, per sort, ahir també, i en faig esment en honor a un altre mena d’homes, molt més interessants per a nosaltres, les dones, vaig llegir un apunt d’un home, Salvador Macip, aquest sí que el cito, i que en recomano la seva lectura, que em va encantar. Un home que demostra intel·ligència, cosa que ja sabem des de fa temps, i molta tendresa, cosa que als meus ulls l’honora, i que demostra que una cosa no està renyida amb l’altra.

Visita

2010-03-14T04:47:00.003+01:00

Google

Tal com m’havies demanat, t’esperava amb el barnús, però encara que em vas dir que no portés res a sota, m’havia posat roba interior: un conjunt que estrenava de color marfil de Lejaby, amb dos brillantets petits als sostenidors i dos més a les calcetes, que m’havia comprat pensant en tu.

Va durar poc posat i encara menys el barnús, perquè les ganes, el desfici per tocar-me, per tocar-nos, ens va fer despullar-nos de pressa i, de seguida, el meu cos només es vestia dels petits brillants a les orelles.

Sentir les teves mans, els teus dits, la teva boca, la teva llengua, el teu alè, el teu respirar, la teva energia, m’excita i la meva excitació em fa lliurar-me tota, en cos i ànima, a tu. La teva dedicació és total i generosa i no et mereixes menys de mi que el mateix o més. Quanta excitació, quanta emoció i quanta tendresa, com m’agrada estar amb tu i que tu estiguis amb mi, capità!

Sóc massa impulsiva

2010-03-09T21:53:00.004+01:00

Nevada a Barcelona, març 1993 (La Vanguardia)

Tinc una manera de ser que m’agrada compartir les coses que m'agraden. Si he menjat bé en un restaurant, en parlo, i el mateix faig amb els llibres, amb les pel·lícules i amb tot el que descobreixo i em satisfà.

De la mateixa manera que procuro no parlar del que no m’agrada, perquè tampoc vull predisposar ningú amb les meves opinions poc favorables.

Quan faig fotos, m’agrada compartir-les. En aquest món hi ha persones de tots els indrets i així com a mi m’encanta veure fotos de Berlín, per exemple, i d'arreu, penso que als de fora de la ciutat i als de lluny els agradarà veure les d’aquí.

A vegades, però, aquesta il·lusió em fa ser impulsiva i penjar fotos que potser no són bones, però tampoc vaig de professional, sempre ho he dit, ni tampoc faig cap competició, només penjo imatges que m’agraden, sense cap més pretensió.

Sempre he tingut molta cura en no posar imatges de persones, perquè això d’internet em fa molt respecte i no vull que cap imatge meva ni de ningú proper circuli per la xarxa, no em fa gràcia.

Ahir, però, sense pensar-hi massa, o gens, només amb la il·lusió que poso a les coses i per tal d’ensenyar-vos el que vaig poder fotografiar a l’hora de dinar de la nevada, vaig penjar unes fotos que avui m’han fet veure que podien perjudicar terceres persones. Persones que precisament tenen tota la meva estima i és per això que he retirat l’apunt penjat ahir. Em sabria molt de greu que una acció totalment innocent, feta només amb il·lusió, causés problemes a ningú.

Em vaig equivocar, és evident, i això em recorda que encara haig de ser més curosa del que procuro ser a internet.

Relats conjunts: La nit estelada

2010-02-28T21:19:00.002+01:00

La nit estelada, Vincent Van Gogh (1889)

Feia molt que no recordava aquella nit d’agost, estirada a la sorra de la platja de Zahara, veient caure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Aquella primavera s’havia enamorat, era un amor impossible i per això passava les vacances amb una amiga. Però aquella nit, sota els estels que no paraven de caure i amb la sensibilitat a flor de pell, es va imaginar que no era l’amiga la que s’estava amb ella al seu costat sinó ell i va tancar els ulls, el va imaginar acaronant-la, fent-li petons, parlant-li a cau d’orella del seu amor que li corresponia més que augmentat i que li demostrava fent-li amb tota delicadesa, però a l’hora intensament.

Ella es va deixar anar i el sentia, sentia el seu alè, les seves mans recorrent-li tot el cos, la seva llengua, els seus dits, sentia com no es deixava cap racó, cap part d’aquell cos que es movia lentament i compassada, aquell cos que sentia esgarrifances a cada pas dels seus dits i que es lliurava al plaer que ell li donava.

Va fer un lleu gemec i un breu sospir, l’amiga li va demanar que què li passava i ella va obrir els ulls i va contestar res, és que s’està tan bé aquí...

Avui, 20 anys després i de visita al Museu d’Art Modern de Nova York, davant de l’oli de Van Gogh l’ha recordada.

Una nova proposta de Relats conjunts.

Un dia de sol

2010-02-21T21:35:00.009+01:00

Després de tanta pluja, i amenaçant en tornar de nou avui, ahir, amb el dia preciós que feia, no podia deixar d’anar a passejar pel mar. Aquest mar que m’ha donat i em dóna tanta felicitat.

A l’horitzó es veien unes barquetes, petites, i vaig pensar en el meu capità, que aviat serà per aquí...

És curiós com aquest món de la blogosfera pot influenciar-nos tant. A la sorra hi havia una noia amb un gos i no vaig poder evitar pensar en l’Emily. Podria haver estat perfectament ella si no fos que viu lluny d’aquí i que el seu gos no és com aquest...

De tornada, i ja no arran de mar, hi havia unes plantes, semblaven pins, però eren tipus arbust i tenien unes floretes petites vermelles, i vaig pensar en el Fra Miquel, segur que ell hagués sabut de quina planta es tractava...

Mirant-me uns blocs de pisos, que personalment trobo espantosos, de lluny sembla que hi hagi hagut un terratrèmol, de més a prop són més passables, vaig pensar en el Viatger, que qualsevol dia en els pot posar al seu bloc...

També vaig pensar en la crisi: a l’Hotel Hilton de Diagonal Mar, en el breu temps de creuar el semàfor i fer algunes fotos, hi vaig veure entrar i sortir gent, amb aspecte de clients i amb bosses de botigues; la Terrassa de Diagonal Mar, on hi ha Bars i Restaurants era plena de gent; als cinemes hi havia cua, i a l’hora vaig veure molts cartells de pisos i locals en venda, lloguer i traspàs... És innegable que hi ha crisi, però curiosa també.

Llibres: Una lletra femenina de color blau pàl·lid

2010-02-14T22:20:00.004+01:00

Google

Franz Werfel (Praga, 1890 – Beverly Hills, 1945) és, junt amb Franz Kafka, Martin Buber i Max Brod, un dels grans artistes de la Viena jueva dels anys vint. El 1921 va rebre el premi Schiller i el 1925 el Grillparzer. L’any 1929 es va casar amb Alma Maler. En entrar les tropes de Hitler a Àustria el 1938, van fugir cap a França i van creuar secretament els Pirineus. L’octubre de 1940 arribaven a Nova York i finalment s’establien a Beverly Hills, on Werfel va morir mentre corregia les galerades dels poemes escrits entre 1908 i 1945. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, és l’autor d’una obra extensíssima.

Un alt funcionari, respectable i casat, rep una carta escrita amb tinta blau pàl·lid. La lletra és femenina. Demana ajut per un noi. Sota la petició dirigida a l’home acomodat, revifen els records d’un amor antic que el trasbalsa amb la possibilitat d’un fill.
Precisa i perfecta, aquesta obra mestra de Werfel és la història d’un trasbals i d'una traïció –a Viena, el 1936.

Un llibre petit, amb una gran història. Una història que passa en només un dia. Un home benestant rep una carta amb lletra femenina que el neguiteja, que intueix que li pot portar problemes a la seva vida segura, acomodada, tranquil·la, i que l’hi pot canviar de cop, ara que acaba de fer els 50.

És la història d’una persona ambiciosa, egoista, covarda, casada amb una dona rica, que li proporciona moltes facilitats, contactes i una posició social, però que pensant que té un fill es planteja confessar-ho tot i assumir-ne les conseqüències.

Una història molt ben explicada i ben resolta, que t’atrapa, que manté l’interès fins al final, que es pot llegir en una tarda i molt recomanable.

10 de febrer

2010-02-11T23:57:00.004+01:00

Temperatura molt càlida
Aroma a fragàncies naturals
Llum molt suau
Diferents temperatures d'aigua
Vapor al hamman
Bany de mil dolls
Bany de sal
Espelmes
Música relaxant
Silenci
Te

Google

Ahir vaig fer anys i la celebració va començar en uns banys àrabs...

Fent de turista

2010-02-07T01:31:00.009+01:00

Fer de turista a la teva pròpia ciutat de tant en tant té el seu encant, passejar-hi amb aquesta mentalitat fa que te la miris d’una altra manera. Divendres feia un dia preciós, tenia festa per la tarda i vaig anar a fer un tomb.

A més, em venia de gust fer-ho sola, per pensar, badar, escoltar i escoltar-me. Només amb una atmosfera així se’t fa fàcil mirar-te per dintre, escoltar-te i veure com va tot.

Vaig tancar el telèfon i vaig començar pel carrer Ferran, camí de les Rambles. Arribant a un dels accessos a la plaça Reial, vaig visualitzar una imatge: un fanal dels del carrer Ferran semblava que s’arrepengés a l’edifici de la part nova del Liceu.

Vaig entrar a la plaça Reial i vaig sortir-ne per l’accés que dóna a les Rambles. Baixant-les, em mirava les terrasses dels restaurants on els pobres turistes paguen fortunes per sangries i paelles d’aquestes precuinades, de les que tinc els meus dubtes de la seva qualitat. Vénen ganes d’anar i dir-los que vagin a altres llocs que menjaran millor i probablement pagaran menys.

Un cop vaig arribar al final de les Rambles vaig creuar i vaig anar cap a la passarel·la que porta al Maremàgnum. Hi havia força gent tant asseguda –per terra i als bancs– com caminant. A mig creuar, ens van aturar perquè havien d’obrir-la per deixar passar uns velers. Mentre esperàvem, vaig sentir una veu que oferia entrepans. –“Bocadillos recien hechos al estilo canario”–deia–. Vaig buscar amb la mirada i vaig veure dos joves, amb una bossa d’aquestes de supermercat cadascun. Mentre eren aturats parlaven i un li deia a l’altre –amb accent mexicà– que haurien de dir estil canari-mexicà i reien. Deien que a veure si ho venien tot i se’n podien anar de festa.

Quan van tornat a tancar la passarel·la i obrir el pas als vianants, em vaig fixar en dos jovenets, nord-africans, disfressats de turistes –amb motxilles, gorra, etc.– que en realitat es dediquen a la caça del turista despistat, per estirar-li la bossa. Van estar una estona pendents d’un grupet, però més endavant hi havia uns policies del port i suposo que ho van desestimar. Per sort, em van desaparèixer ràpid del camp de visió, em posa molt nerviosa veure’ls. Els he vist actuar alguna vegada i la sensació d’impotència que et queda és molt desagradable.

El Maremàgnum va tenir molt d’èxit quan el van inaugurar. Hi havia botigues, restaurants, bars de copes i discoteques i es va posar molt de moda. Com també va passar amb la Vil·la Olímpica, després dels Jocs, inicialment hi havia bon ambient, però aviat va canviar i va decaure molt. Va ser en aquella època que hi va haver molts embolics a les discoteques, més d’un mort, i com a conseqüència d’això van tancar tots els locals d’oci i ara només hi ha botigues i alguns restaurants i cafeteries. Naturalment, l’han netejat, però ara és trist i no sé si les botigues tenen gaire vendes, perquè tota aquella gent que hi havia a la passarel·la no sé on es va posar, però un cop allà no es veia.

Sortint de l’edifici, em vaig acostar a l’aigua, pel cantó on no hi ha velers, per fer una foto de la torre del rellotge. Era ple de gavines, fins i tot una, enfilada en un norai, no es va ni immutar amb la meva presència, suposo que considerant-se al seu feu.

El cel era completament blau, però arran dels edificis era ple de núvols, com si caiguessin mica en mica.

Quan m’acostava als cavallets permanents que hi ha entre l’Aquari i l’Imax, vaig veure que eren buits. Quina sensació més estranya. Quina tristor! Mai abans havia vist uns cavallets voltar buits, sense criatures, sense els seus crits, sense cua de pares esperant per recollir-los.

Vaig sortir pel costat del Palau de Mar, contenta, després d’escoltar-me vaig veure que tot anava bé.

Reagrupament

2010-02-04T23:46:00.003+01:00

Google

Des de diumenge que estic seguint amb atenció l’afer Reagrupament que va esclatar dissabte a la nit. He llegit la premsa, vaig escoltar les declaracions del Joan Carretero dilluns a RAC1 i dimarts les de la Rut Carandell a la mateixa emissora i he llegit blocs, alguns de persones vinculades a l’organització, simpatitzants i fins i tot el d’un dels 4 membres que primer es van plantar, però que després van presentar la dimissió.

Encara ara no tinc clar què va passar –malgrat haver llegit també el bloc del Salvador Sostres, que sí que sembla saber-ho–, però el que sí que he vist, i amb tristesa, és que en aquesta bugada també hi hem tornat a perdre un llençol.

Quina llàstima que els catalans cada vegada estiguem més dividits. Al final creuré que tenim el que ens mereixem. ¿Com és possible que mentre PP i PSOE, que en teoria no tenen res en comú, siguin capaços de posar-se d’acord i anar a una quan es tracta d’anar contra els nacionalismes català i basc i en canvi nosaltres, els catalans, anem fent divisions i subdivisions que no fan més que minvar qualsevol possibilitat de força i unitat?

Haig de confessar que, personalment, i des de que vaig anar a una xerrada que va fer al meu barri, no hi posava massa expectatives en en Carretero, el vaig trobar molt fluix, la veritat, excessivament verd, fins i tot em va sobtar d’una persona que havia estat alcalde i conseller, però, com que també tenia clar que tampoc guanyaria les eleccions, em semblava que l’entrada al Parlament de Reagrupament podia ser positiva per al país i de passada útil per fer-los fer un bon rodatge.

També, que qui amb més il·lusió, entusiasme i ganes em va parlar de Reagrupament i d’en Carretero, des d’un bon començament va ser un dels 4 dimissionaris, en Francesc Abad. Fins al punt que em sabia greu que després de la xerrada a la que vaig assistir em demanés l’opinió, perquè sabia que el decebria, que li doldria. L’entusiasme que posava en ell i Reagrupament i la fe que els tenia eren enormes.

Aquests dies, llegint blocs de gent vinculada a l’organització he sentit molta tristesa. Hi ha adhesions als 4, n’hi ha de fetes individualment, però també hi he vist linxament així com que gent que es diuen amics han quedat dividits entre els dos bàndols i s’està barallant. Quina llàstima! Tinc la sensació que hi havia un gran potencial humà, gent que s’ho creia, que hi apostava fort i que s’hi havia posat amb il·lusió.

No sóc partidària de treure draps bruts, però creia que calia una explicació, però la que ha donat avui en Joan Carretero a Catalunya Ràdio, se l’hagués poguda estalviar.

És possible que Reagrupament sigui en Joan Carretero, com diuen alguns, i que per tant sense ell no pugui ser, però no és menys cert, si més no per a mi, que Reagrupament ja ha fet sostre. No crec que vagi molt més lluny.

Sigui el que sigui que hagi passat, les maneres, que en definitiva són el que compta, no han estat les més correctes, així com tampoc gens clares i això és d’una gran irresponsabilitat quan no s’està sol, quan hi ha una sèrie de persones de bona fe al darrera que han dipositat la seva confiança i la seva il·lusió en l’única empresa realment engrescadora que hi havia ara mateix.

2 anys

2010-01-28T00:53:00.004+01:00

Google

Un 28 de gener aquest bloc va aparèixer a la xarxa i d’això avui fa 2 anys.

Gràcies a totes i a tots per acompanyar-me en aquesta singladura,

per llegir-me i per comentar-me o no.

Una recomanació: HD Riudebitlles

2010-01-24T00:35:00.011+01:00

Aquestes vacances de Nadal vaig assistir a la presentació d’un mini-hotelet –només té 3 habitacions–, que obriran al públic, aviat, uns bons i estimats amics, a Sant Pere de Riudebitlles, a l'Alt Penedès.

Fa dos estius, vaig fer un apunt parlant-vos d’un sopar improvisat fantàstic, i bé, ara, aquests amics, els del sopar, han decidit convertir una part de la casa, una casa antiga, documentada des del s. XVII, però que pensen que encara en pot ser més, en un lloc on poder-s’hi allotjar, tot gaudint de l’oferta què ofereix el territori així com de l’hospitalitat d’aquesta parella, que el que més els agrada és rebre gent a casa.

La Pilar Esteve és una bona amiga des de fa més de 30 anys, d’aquelles que es compten amb els dits d’una mà, una persona que m’estimo molt. Culta, amb una bona i extensa formació, molt ben preparada que en deien abans, extremadament discreta, generosa, que m’ha ensenyat molt tant professionalment com personalment, i que sempre que m’ha calgut hi ha estat, ajudant-me en els moments difícils i compartint-ne els bons.

El David Ribas, que pel sol fet d’estimar-se la Pilar i fer-la feliç ja tindria tot el meu afecte, però que també el té per ell mateix, és una persona generosa, amiga dels seus amics –en té molts i de tot tipus de cultures, i sobretot pintors i pintores–, hospitalària, que valora les persones per com són, que gaudeix de la pintura, la seva professió –no faré de crítica d’art perquè no en sé, però sí diré que m’agrada molt la seva obra, el que fa–, però també de la lectura, de la cuina, dels bons vins, de la música. De fet un bon adjectiu per al David seria que és multidisciplinar, a més d’agradar-li la gent i la vida, viure-la i xuclar vida de tot i de tothom.

I bé, amb totes aquestes qualitats que reuneixen entre tots dos, s’han proposat que HD Riudebitlles sigui no només un hotel, sinó un lloc de trobada, de conversa, d’activitats culturals, d’exposicions d’artistes, a més de facilitar visites a vinyes i caves, algunes potser no molt conegudes i més petites, però potser tractades amb més cura pels mateixos propietaris que són els seus amics, de conèixer l’elaboració de paper artesanal, com es feia antigament, perquè a tocar hi tenen un molí paperer, que ja no funciona a nivell industrial, però sí sentimental, i un amic –segurament “tocat”, el pare de la Pilar diu que allà estan “tocats pel paper”– hi fa paper per plaer, de conèixer de prop el taller d’un pintor, el del David, en definitiva de conèixer algunes particularitats de la zona.

A més de les 3 habitacions, àmplies, còmodes, cadascuna amb el seu bany, i amb un bon llum per llegir al llit –una de les coses que diuen que a vegades han trobat a faltar en alguns hotels–, hi ha una biblioteca. Una biblioteca que s’anirà fent mica en mica, a la qual els amics col·laborem amb llibres nostres –no en compris cap em van dir, llibres teus que pensis que no tornaràs a llegir, però que t’hagin agradat–, diuen que potser hi ha qui comença un llibre i com que li agrada després se’l comprarà o també se’l poden emportar i deixar-ne un altre. Un costum que aquí no tenim gaire, però que en altres països és habitual. La meva aportació de moment ha estat de biografies de dues artistes: Frida Kahlo i Tamara de Lempicka, d’una fotògrafa, Tina Modotti i de la Victoria Ocampo, una important promotora cultural argentina (1890-1979).

Martí Ribas

Com que no tenen la pretensió de fer-se rics amb això sinó de treure’n un mínim rendiment només, perquè la idea és més de rebre gent i compartir, no tenen pensat donar ni dinars ni sopars –tot i que coneixent-los tinc la sensació que algun n’acabaran fent amb algun client–, només esmorzar i l’esmorzar es farà a la cuina, la cuina original de la casa, que hi té la llar de foc, que amb les obres només han fet pujar una mica, perquè era al terra, on realment s’hi cuinava antigament, hi han posat una taula llarga, amb un banc antic al cantó de la paret, amb uns llums que són unes bombetes, moderns, i amb un quadre –que és un tríptic– d’una pintora amiga, la Conxita Boncompte, que pinta receptes de cuina i en aquest cas la recepta és de pomes al forn, en versió italiana, on hi posen fruits secs, em sembla recordar.

Els artistes amics han col·laborat amb obres: pintures, escultures, muntatges que fan una decoració molt especial al lloc. A la biblioteca hi ha una instal·lació, Contenidors de somnis, feta amb un caixó i uns pots de cuina, amb llum, d’un altre artista amic, el Jaume Amigó, del que hi ha més obra també repartida per la casa. No és un hotel de luxe, sinó més aviat senzill, però sí molt agradable i confortable.

Martí Ribas

En definitiva, un lloc i unes persones que us recomano molt.

Relats conjunts: Demanant un taxi

2010-01-16T13:27:00.005+01:00

Demanant un taxi, Lisbeth Firmin (2004)

Per feina, volava un cop per setmana a Londres i sempre encarregava un taxi perquè l’endemà a primeríssima hora la dugués a l’aeroport.

Des de feia temps, el taxista acostumava a ser el mateix. Un home d’una edat similar a la seva, ben vestit, fent bona olor –es notava que venia de la dutxa–, amb el taxi impecable, que acostumava a dur un canal de ràdio de música clàssica posat i amb el que sempre acabava tenint converses molt agradables.

La veritat és que ella s’hi trobava tan bé que quan al vespre encarregava el taxi per a l’endemà, ja pensava en si seria ell, en com es vestiria perquè la trobés maca i s’aixecava tota contenta, i neguitosa a l’hora, fins que en sortir de casa veia el cotxe i la seva cara que des de dintre se la mirava somrient tot fent-li un –bon día!

En una ocasió, com aquell que res, ella li va demanar que com era que sempre venia ell i també, com aquell que res, ell li va dir que era casualitat, que quan demanava si hi havia res per a l’endemà a l’emissora li donaven el seu encàrrec.

Un dia, que precisament estrenava un abric preciós, i que li que li quedava molt bé, quan tota contenta va sortir de casa, en veure el cotxe li va canviar la cara, no era ell! Naturalment no va fer cap comentari i es va posar a treballar amb l’ordinador, però sense poder deixar de pensar en ell...

Quan ja portaven uns minuts circulant, el taxista li va dir que ja tenia ganes de conèixer-la i ella tota sorpresa, i més aviat distant, li va dir que no entenia i el taxista li va explicar que l’altre company sempre feia mans i mànigues per dur-la, que s’havia canviat serveis més bons, carreres més llargues, per fer aquell servei i que quan els companys li demanaven per què ell sempre fugia d’estudi, que era molt discret, però que tots tenien clar que faria el que fos per poder-la dur.

Ella, tota contenta per dintre, però sense demostrar-ho, li va demanar què havia passat doncs aquell dia que no havia vingut i li va explicar que havia tingut un accident i que estava a l’hospital. Que no era res greu, però que havien hagut d’operar-lo d’una mala fractura i que en tenia per un temps.

L’endemà, quan ja tornava a ser a la ciutat, va trucar a la companyia de taxis, es va interessar per ell, atès que n’era clienta i sempre havia estat tan amable amb ella, i va demanar-los si podien dir-li a quin hospital s’estava i el seu nom, que li enviaria una nota.

Aquella tarda, quan va plegar, va anar a comprar unes flors i se’n va anar cap a l’hospital. Va picar la porta, va entrar i, quan el va veure, amb tota la cama enguixada, damunt del llençol, va veure aquella cara del bon dia!, no sense un alt grau de sorpresa, però amb uns ullets que parlaven sols.

Una nova proposta de Relats conjunts.

Passejant arran de mar

2010-01-09T21:34:00.013+01:00

Feia fred avui i hi havia poc sol, però amb bones prendres d'abric hem sortit a passejar. Vila Olímpica, Passeig Marítim, Hotel W o més popularment Vela, un dinaret al Segons mercat, tornada a la Vila Olímpica per la Ronda del Litoral, edifici Gas Natural i cinema.

Un cop de mà a la nimue sobre Sintra

2010-01-07T21:09:00.005+01:00

nimue

La nimue, de les llunes de Miranda, està interessada en localitzar una foto de la font morisca de Sintra, que va fer un noi, que anava sol, que duia un barret de llana de colors, una guia de viatges i un paraigües, de dia, el dia 29 de desembre, que ella va fer de nit i que encapçala aquesta entrada.

Demana la nostra col·laboració a veure si entre tots aconseguim que aquest noi, per casualitat i/o buscant alguna cosa de Sintra, trobi la crida per internet. Aquí trobareu l'apunt d'aquesta crida..

Estaria bé que aquest noi la trobés, oi? Aisss...

Blocaire invisible 2009

2010-01-06T01:37:00.008+01:00

Hi havia una vegada una jove molt eixerida, amb inquietuds, viatgera, combativa, que vivia en un piset, bé, una habitacioneta (28 m2).

Professionalment es dedicava a la llengua, era traductora, i personalment n’era una malalta, de tant que l’hi apassionava. Tenia la casa plena de diccionaris!

Google

Havia viscut a la Xina, havia estat a Toronto, també a la Toscana, a Berlín i a bona part del territori català.

També li agradaven molt els treballs manuals i feia unes coses molt maques, però això la feia tenir més coses encara... Que si la capsa de cosir, que si els fils, que si les teles...

Google

Aquella habitacioneta es va convertir en l’habitació de mals endreços de tantes coses que hi tenia...

Google

Però vet aquí que va aparèixer Cupido i es va enamorar, però ell ja no hi cabia en aquella habitacioneta i van haver de buscar un pis, on després de fer-hi unes reformes: neteja, canvi de mobles i algun reciclatge hi van ser feliços i van menjar molt anissos.

Amb l’arribada d’ell, va tenir una nova família, on hi va haver intercanvis culturals: ara ella celebra el sopar de la nit de Nadal i la nova família fa cagar el Tió. Una excel·lent manera d’enriquir-se mútuament.

I ara tot sovint recorda aquella pel·lícula que li agrada tant, Dirty Dancing, i s’imagina que aquell ball el fan ella i ell.

Molt bons Reis, Núr!

Aquest és el regal que m'ha fet el tomàtec...

Blocaire invisible: darreres pistes

2010-01-04T02:48:00.003+01:00

Google

Aquesta persona és una dona.

A aquesta dona li agraden les manualitats.

És una dona molt llesta.

Començant l'any...

2010-01-02T14:14:00.007+01:00

El primer dia de l’any a casa ens despertàvem al so del concert de Viena i amb l’oloreta de la xocolata desfeta que la mare –sempre tan complaent– preparava molts diumenges i festius especials i, per descomptat, l’1 de gener.

Una tradició més de les que, sense gairebé ni pensar-hi, segueixo sempre que puc: escoltar el concert d’Any nou des de Viena. No la de la xocolata, perquè no acabo de trobar el cuiner que fa temps que busco i jo per la cuina només hi passo de puntetes.

Em vaig llevar relativament d’hora, havent dormit poc, després d’una nit de ballaruga com feia temps que no feia, vaig preparar l’esmorzar i em vaig posar a veure el concert.

Quina meravella! Vaig quedar embadalida amb el director, George Prêtre, un senyor –amb tot el que vol dir senyor– de 85 anys, a qui no coneixia –els meus coneixements en música clàssica són ben minsos–, però que en pocs minuts em va captivar. Les seves mans eren delicades com les de la millor ballarina, donant pas a cada instrument o grup d’ells. El seu cos, com si fos en un xotis, sense moure’s de la petita tarima, es movia com si només un ventet el fes bellugar, els seus ulls, vius, expressius, també donaven ordres, però sempre amb el somriure a la cara, com si fos un nen fent malifetes. Traspuava seguretat, coneixement del que tenia entre mans, però dirigia amb senzillesa i gosaria dir que humilitat. Se’m va fer entranyable aquest home, quina delícia!

A la mitja part del concert, TV1, coincidint amb que des d’ahir no hi ha publicitat, va passar un reportatge del making off: els assajos de la Filharmònica amb el director; dels ballarins –els solistes de l’òpera de París i el Ballet de l’Òpera de Viena–, dirigits pel coreògraf Renato Zanella, que enguany ballaven des del Museu d’Història de l’Art de Viena, dansant per les seves sales –fantàstic–, amb visita del dissenyador del vestuari, Valentino, amb imatges del taller per veure’n primer el disseny i després la confecció dels vestits –preciosos– i l’arribada des de San Remo (Itàlia) del camió amb les 30.000 flors –dominant el color taronja– que decoraven la Sala Daurada del Musikverein, Club de música vienès, que se situa entre les tres millors sales del món, pel que fa a musicalitat.

Durant el concert van passar imatges de l’elaboració artesana de dolços, mostrant la xocolata lliscant en uns motlles, que després d’uns minuts buidaven i sortien uns bombons de formes diverses, embolicant pastissos amb làmines de xocolata, tires que passaven per uns rodets d’on sortien caramels...

Mentre tocaven la peça més famosa que mai s’ha dedicat a un riu, el Danubi blau, van passar un reportatge de tot el seu curs des del seu naixement, a la Selva Negra (Alemana) fins la seva desembocadura a la mar Negra formant el Delta del Danubi entre Romania i Ucraïna, paratge natural considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, passant per Àustria, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Romania, Bulgària i Moldàvia...

Com sempre diu un amic quan defineix alguna cosa que li ha agradat molt, brutal!!!

Va ser un d’aquells instants –una mica més llarg– de felicitat que a vegades diem, que recordaré durant temps. Un començament d’any fantàstic!

Us poso el vídeo de la popular marxa Radetzky, amb la que cada any acaba el concert, i us recomano que us fixeu amb el director. A mi se m’ha fet entranyable aquest senyor.

Bon any 2010!

2009-12-31T03:20:00.005+01:00

Google

Dia de balanç avui i, encara que no us relataré el meu, un en diré el resultat: positiu, molt positiu.

Que tingueu una bona sortida d'any i una millor entrada al 2010!!!

Celebració: 300 apunts

2009-12-29T09:57:00.009+01:00

Google

Si mai m’hagués imaginat tenint un bloc, menys encara tenir-lo i arribar a les 300 entrades, però és evident que com a profeta no serveixo perquè no només el tinc sinó que hi he arribat i sense cap intenció de parar de moment: aquest és l'apunt número 300.

No puc dir més que n’estic molt contenta, que m’ha obert un nou món, que m’ha permès conèixer gent fantàstica, que em sento satisfeta i que ho recomanaria a tothom això de tenir un bloc.

Gràcies a tots els que em visiteu i als que em comenteu, perquè sense vosaltres no seria el mateix i perquè les vostres aportacions sempre són benvingudes enriquint i arrodonint cadascun dels apunts.

De nou gràcies per acompanyar-me en aquest viatge tan fantàstic per la blogosfera!

Una copeta de cava per brindar?

Google

Regal de Nadal

2009-12-24T12:58:00.003+01:00

Google

M’agraden les bones persones i cada dia més són les que vull a prop meu, perquè les bones persones tenen sensibilitat i capacitat d’estimar i qui estima difícilment farà mal.

Procuro ser bona persona, i me’n considero, i per això estimo i ho faig tant com puc i de totes les maneres possibles.

Aquest dies especialment, però també per a tots els dies de l’any, el meu regal per a vosaltres és aquest:

Piles de petons,
muntanyes d’abraçades
i desitjos de felicitat infinita.

Que tingueu molt bon Nadal!!!

Blocaire invisible: pistes

2009-12-22T23:09:00.004+01:00

Google

Aquesta persona i jo tenim una cosa en comú: la llengua, tot i que a mi no m’afecta tant.

No fa molt temps que em comenta.

Té dos blocs i participa en un de comunitari.

Nadal (aclariment)

2009-12-21T23:19:00.005+01:00

Google

Com en altres ocasions que he participat en el Relats Conjunts, en aquest darrer vaig inventar una història, un personatge i una situació. Fins i tot, i pretesament, no vaig posar-li sexe al personatge, però, potser per haver emprat la primera persona, sembla que tots heu pensat que era jo el personatge, que era a mi a qui em passava.

En altres relats he fet servir coses meves, fins i tot en un hi vaig fer sortir el caràcter d’una persona molt propera de la família, suposo que és lògic per poder explicar bé una situació, un personatge, pensar en alguna cosa viscuda o en una persona propera i en aquest cas vaig pensar en una situació meva i en dramatitzar-la, portar-la al límit.

Els que fa temps que em seguiu haureu pogut comprovar que tot i que explico moltes coses meves, mai he explicat les meves coses, i sobretot mai cap de negativa, no perquè no en tingui, o no me’n passin, senzillament perquè no m’agrada explicar-les, ni aquí ni fora, perquè no m’agrada tenir la sensació que faig pena ni preocupar ningú. Només 3 persones molt properes ho saben tot de mi i per tant també les coses més negatives o més tristes meves.

Recordo un dia que tenia moltes ganes de plorar, per un tema que naturalment no explicaré i que a més, afortunadament, ja està superat, que me les vaig empescar per fer un apunt parlant de plorar, amb un text fantàstic d’en Cortázar, però precisament per no explicar res, tot i que un estimat amic blocaire ho va captar de seguida i em va telefonar per dir-me –què et passa?

No, el Relats Conjunts no era gens el meu cas. Sí que és cert que tinc moltes, massa, absències i per tant molt poca família, també ho és que aquesta poca família que tinc treballa per Nadal normalment i no el podem passar junts, però ens veiem altres dies, també és cert que tinc unes magnífiques amistats que compten amb mi des de fa anys perquè passi el Nadal amb elles, però també hi passo la resta d’aconteixements familiars durant l’any, i per això ni estic trista, ni sola, i sobretot no m’hi sento gens de sola perquè, com deia el XeXu en el seu comentari, és com si m’haguessin adoptat i ja formés part de les seves famílies.

De fet, i ho dic amb agraïment, tinc una agenda d’activitats per a aquests dies ben plena, que volgudament acabo el dia 1, que és sagrat, és meu i per a mi i les meves coses.

Gràcies pels vostres comentaris de suport, veure tan d’afecte en aquest món de la blogosfera és molt reconfortant, però estigueu tranquils: m’encanta el Nadal i el gaudeixo plenament envoltada de gent que estimo, que m’estima i em fa feliç.

Ah! El Tronc de Nadal de can Mauri també és veritat i us el recomano, és boníssim!

Relats conjunts: Bratislava Christmas market

2009-12-20T14:00:00.003+01:00

Bratislava Christmas market, -12ºC

Haig de fer l’escrit del Relats Conjunts i en tinc molt poques ganes. Una imatge maca, que s’adiu molt amb aquests dies de festes: llum, color, regals, família i germanor...

Quin relat puc fer jo quan només tinc ganes de que passin les festes i ben de pressa. Sense pràcticament família i sense fer-me amb els pocs em que queden...

Em comença a cansar anar a casa d’amics, i mira que em tracten bé i amb afecte, però em fan sentir encara més la meva solitud. Taules enormes plenes de pares, fills, germans, nebots i avis i jo, l’amistat aquella que, pobre, no té ningú. Però m’espanta no anar-hi, imaginar-me a casa el dia de Nadal en solitud em sembla que seria massa dur, que no ho podia suportar.

Un cop més, un any més, aniré a comprar el Tronc de Nadal a can Mauri i aniré a casa de la Marta i el Joan a passar el dia de Nadal amb ells i la seva família.

Una nova proposta de Relats conjunts.

Temporal

2009-12-18T01:05:00.005+01:00

marclaura

En Jesús M. Tibau m'ha fet un regal aquesta nit. M'ha enviat aquesta imatge -signada per marclaura- que ha trobat al 3cat24: l'Illa Roja en ple temporal.

Per als que no conegueu aquest paradís, penseu que entre la roca de l'esquerra -l'Illa Roja- i les de la dreta, a l'estiu hi ha platja i és on estirem les tovalloles.

Música: "Alma mía"

2009-12-16T00:09:00.004+01:00

Google

Quantes ànimes com la nostra ens hauran passat per davant, sense que ens n’haguem adonat... O se’ns hauran escapat de les mans... O senzillament no hem trobat...

Alma mia
sola siempre sola
sin que nadie comprenda
tu sufrimiento
tu horrible padecer.

Fingiendo una existencia
siempre llena
de dicha y de placer
de dicha y de placer.

Si yo encontrara un alma
como la mia
cuantas cosas secretas
le contaria.

Un alma que al mirarme
sin decir nada
me lo dijese todo
con su mirada.

Un alma que embriagase
con suave aliento
que al besarme sintiera
lo que yo siento.

A veces me pregunto
que pasaria
si yo encontrara un alma
como la mia.

Una versió preciosa de Pedro Guerra (que el You Tube no em deixa penjar) d’una cançó composta per Maria Grever.

Els llums de Nadal al centre de Barcelona

2009-12-10T00:28:00.010+01:00

Dimarts, el Ferran ens mostrava unes fotografies de la decoració nadalenca d'enguany a Berlín, una meravella, i em va fer pensar en la que dijous vaig veure i fotografiar, tot passejant per Barcelona.

No són bones imatges i no les pensava penjar, però després de l'apunt del Ferran m'he decidit perquè veieu la diferència entre una ciutat i l'altra.

La Rambla

L'avinguda Diagonal

La Rambla de Catalunya

El galet! Un dels molts que han repartit pel centre de la ciutat

El carrer Aragó

El Passeig de Gràcia

cap de setmana, sense pont

2009-12-09T02:03:00.005+01:00

Google

Cinc amigues, descansant, rient, amb complicitat, confidències, amb vida per darrera, però amb ganes de molta més encara per davant, plenes de somnis, però tocant de peus a terra, independents, agafant-se les coses amb optimisme, passant-ho bé.

Un cap de setmana, sense pont, però ben aprofitat, amb visita cultural inclosa, bombolletes i dolls de tot tipus.

Més iniciatives blocaires

2009-12-03T21:56:00.008+01:00

Aquests desembre també ve mogudeta la blogosfera. Feina per a qui en vulgui!

El veí de dalt -que no té aturador- ja torna a estar enredat, ara amb el Blocaire invisible. L’any passat va ser divertit i, finalment, emocionant i tot. Si voleu participar-hi, només cal que us passeu per casa seva i us hi apunteu.

En Mon de la Garrofa de Mon-Roig se n’ha pensat una de bona: el Pessebre 2.0, el primer Pessebre blocaire. Si us ve de gust ser “figureta”, passeu-vos per casa seva i apunteu-vos-hi.

Per acabar, us recordo que c@ts té penjada una enquesta al voltant dels premis, per qui vulgui dir-hi la seva.

Que a mi m’hagi arribat, no hi ha res més en dansa de moment, que en aquest món, mai se sap...