dilluns, 26 d’octubre del 2009

Llibres: El millor de la vida

Google


Bona part del que Rona Jaffe va explicar en aquesta novel·la té a veure amb la seva vida: nascuda el 1931, als dinou anys es va llicenciar a la Universitat de Radcliffe i ben aviat va entrar a treballar a l’editorial Fawcett, on, de simple secretària, de seguida va passar a editora. Després de quatre anys a Fawcett, la jove va decidir dedicar-se en exclusiva a l’escriptura, i una afortunada trobada amb un productor de Hollywood la va estimular fins al punt que en cinc mesos i cinc dies va acabar el primer esborrany d’El millor de la vida. Jaffe tenia en aquell moment vint-i-set anys i abans de donar per acabada la novel·la va entrevistar centenars de noies per certificar que la seva experiència en el món laboral era compartida per la majoria de les joves del seu temps.

Publicada el 1958, la novel·la es va convertir ràpidament en un èxit de vendes extraordinari, ja que era la primera vegada que temes tan delicats com el sexe i els abusos de què eren víctimes les dones a la feina es tractaven obertament en una obra de ficció destinada al gran públic. L’any següent, la novel·la fou portada a la gran pantalla en una pel·lícula protagonitzada per Joan Crawford i, en l’actualitat, els creadors de la sèrie televisiva Mad Men fan servir el llibre com a font d’inspiració dels guions.

L’èxit d’aquest títol la va animar a continuar escrivint, i l’autora va publicar quatre novel·les més. Abans de morir, el desembre de 2005, Rona Jaffe va crear una fundació que es dedica a promoure el treball de joves escriptores.


Fa uns dies, en un post en el que recomanava un llibre, el XeXu preguntava si era un llibre per a dones i la Carme i jo ens hi vam tirar a sobre, però m’he adonat que no es pot dir mai res. Llegint aquest, m’he fet farts de pensar en ell, perquè en aquest cas sí que crec que és un llibre per a dones. Naturalment que els homes el poden llegir, però penso que les dones ens hi podem sentir molt identificades tant amb elles, com pels homes que hem pogut conèixer al llarg de la nostra vida.

Un llibre publicat el 1958 als Estats Units, editat recentment aquí per primer cop, que parla de la societat americana d’aquella època, però que és totalment vigent en la majoria d’aspectes.

La història és molt senzilla, una jove, acabada de sortir de la universitat, entra a treballar en una editorial, a Manhattan, i explica la seva història i la de les amigues més properes que hi fa.

La feina, les relacions entre elles, la relació amb els homes: els caps, les parelles, els pretendents, els companys de feina. La importància que unes donen a la parella i a casar-se, la lluita d’una que n’hi dona més a la feina, però que no renuncia a l’amor tampoc. El sexe, tocat molt de puntetes, però deixant clar que hi és, que n’hi ha. La dependència que algunes dones es creen dels homes. A mesura que anava llegint, m’he vist a mi, he vist amigues meves, he vist homes que he conegut, i actituds d’homes que m’han explicat.

Per haver estat escrit fa 50 anys, tret de la roba que vesteixen, no hi ha cap diferència, podria haver estat escrit ara perfectament.

Poc més de 600 pàgines que passen de pressa, perquè vols saber què li passa a cadascuna d’elles i a ella, la Caroline, la protagonista, però també per conèixer de prop la societat d’una època, impensable aquí en aquells anys, però molt semblant a la nostra d’ara.

Un llibre que a més d’agradar-me m’ha semblat molt interessant perquè constata sobretot que en la majoria d’aspectes les relacions entre els homes i les dones han canviat ben poc, tant pel que fa a l’aspecte laboral com al més personal i a l’íntim.

Un llibre molt recomanable, especialment, aquest sí, per a les dones.

divendres, 23 d’octubre del 2009

El forner

Google



Com cada matí, a aquesta hora, puntual, baixa de la furgoneta.

Com cada matí, un home amb els pocs cabells que li queden, blancs, surt de dintre, amb la seva bata blanca curta.

Com cada matí, porta un sac en una mà i una gran safata en l’altra.

Com cada matí, endevino, perquè des d’aquí no ho veig prou bé, porta barres de pa en el sac i pastes en la gran safata.

Com cada matí, entra en el bar i, de seguida, torna a sortir amb el sac i la gran safata, penjant de la mateixa mà.

Com cada matí, torna a la furgoneta i marxa.


diumenge, 18 d’octubre del 2009

Una explicació



Divendres, pensant en el bloc, observava que des de després de les vacances el meu ritme havia baixat molt, que escrivia molt menys que temps enrere i que tenia la sensació com si em faltés la inspiració.

Intentant analitzar una mica què passava o, més ben dit, què podia estar-me passant, curiosament m’adonava que aquesta mena de falta d’inspiració coincidia amb un estat anímicament alt, fort, que em feia sentir molt bé amb la gent, però sobretot amb mi mateixa, i que això tenia a veure amb alguns petits canvis que havia sofert el meu entorn, la meva vida, des de començaments d’estiu, no molt importants tampoc, però que sumats tenien un cert pes, i que feien que tingués una gran sensació de pau interior, de tranquil·litat, i potser això feia que no tingués tanta necessitat d’escriure.

No, no ho penso deixar, però no us sorprengui que no actualitzi tant, tampoc que no us visiti tant, perquè també m’han entrat unes tremendes ganes de llegir més i hi dedico molt més temps i això me’n treu d’escriure i de visitar-vos. Suposo que tot són èpoques i etapes i bé, ara toca aquesta.

No obstant això, aquest món –i vosaltres, lògicament– m’ha donat tant i m’ha satisfet tant que crec que mai me’n podria desvincular o, si més no, ara com ara, només és un no tan sovint, que espero que sabreu entendre i que m’agradaria que acceptéssiu.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Visc(a) Barcelona: un nyap!

Fa força anys ja, a l’esplanada del davant de la catedral de Barcelona s’hi va fer una rehabilitació integral, molt ben resolta per cert, on es va aprofitar per fer-hi un gran pàrquing. Va quedar un espai ampli, net, amb els accessos a l’aparcament ben situats en un costat, que pràcticament no hi fan cap nosa.

Per resoldre el desnivell que hi havia, per la part que queda a prop del carrer del Bisbe, aquesta esplanada s’acaba amb un esglaó, no molt alt.

La vigília de la Mercè, el 23 de setembre, vaig passar per allà i, per sorpresa meva, vaig veure que aquell esglaó l’havien convertit en una petita rampa, feta amb asfalt! Suposo que ho acabaven de fer, perquè hi havia tot de tanques que protegien l’”obra”. La visió era d’autèntic nyap.






La meva pensada va ser que potser hi havia hagut queixes de persones que s’hi havien entrebancat i que ho havien resolt, però amb molt mal gust. Fins i tot vaig pensar que, com que l’Ajuntament havia de pagar la germaneta de la princesa, anaven malament de tresoreria i ho havien fet de la manera més econòmica possible, encara que esguerrant un espai com ja he dit, molt ben resolt per al meu gust.

L’endemà de la Mercè, divendres 25 de setembre, hi vaig tornar a passar i ja havien tret les tanques i el resultat era espantós!

Ho vaig comentar amb alguna persona, que em va dir que, efectivament, hi havia hagut queixes perquè la gent s’hi entrebancava.

La meva sorpresa va ser, però, que, passades les festes de la Mercè, havia desaparegut l’asfaltat i que ara, la vora que hi havia, havia quedat tota trencada, suposo que de picar-la per treure-hi l’asfalt. He seguit passant i fixant-m’hi i fins avui, cap novetat.







M’han sorgit tot de preguntes: es va fer per protegir les persones que anaven a les Festes de la Mercè? I la resta? No podien haver fet una cosa més ben feta i deixar-la permanentment? Quedarà per sempre allò trencat ara? Quin cost deuria tenir aquell nyap que només va durar 5 dies?





En fi, visc(a) Barcelona!


diumenge, 4 d’octubre del 2009

La fada

Google


Mentre vaig ser una nena, sempre vaig estar impressionada amb la fada de la Ventafocs, però em vaig fer gran i vaig descobrir que les fades no existien, que només apareixien als contes.

Però vet aquí que la blogosfera m’ha permès tornar-hi a creure.

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de conèixer una fada, la fada, en persona!

No, no va convertir cap carabassa en carrossa, ni cap ratolí en res, però em va fer passar una tarda fantàstica, em va encomanar molt bon rotllo i em va confirmar que a la blogosfera hi ha gent encantadora.

Gràcies fada!


dijous, 1 d’octubre del 2009

Un comentari

Carles Gran



Un comentari pot fer despertar sensacions adormides, un sms, només amb un somriure, pot ser un... –hi sóc! I una trucada pot obrir una porta, en realitat mai tancada, només ajustada, al desig.

Quan les relacions són lliures, d’amistat i complicitat, sempre queda un lligam, un vincle, que fa que la distància, física o mental, no ens acabi mai de separar del tot.