dissabte, 29 d’agost del 2009

Capità




Si hagués sabut que aquell dia era el darrer que passaríem junts, potser no hagués estat tan feliç com vaig ser.


Si ho hagués sabut, no hagués pogut gaudir d’aquell mar i de tu com ho vaig fer.


Sempre seràs aquell capità que un dia vas ser per a mi.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Mal humor

Google


Sovint creiem que ho tenim tot controlat, que farem el que ens hem proposat i anirem on volem anar, però a vegades les coses surten com elles volen i no com les havíem planejades.

Em quedaven 15 dies de vacances, ja a casa, però amb activitats diverses previstes, amb la poca gent que no era fora la primera quinzena d’agost, però vetaquí que un refredat d’estiu –sempre havia sentit a dir que eren empipadors i ara ja puc confirmar que efectivament ho són i molt– m’ha tingut els 15 dies tancada a casa, en algun moment enfebrada, i amb un grandíssim mal humor.

Tot just avui és el primer dia que em sento una mica bé –avui n’ha fet 20 que em va sortir, per culpa d’un aire condicionat–, però ja fa una setmana que he tornat a la feina.

Entre el malestar i el mar humor, no he tingut ganes de res, ni d’escriure ni de visitar-vos. Espero tornar a agafar el ritme ben aviat.

diumenge, 16 d’agost del 2009

Els ponts de Madison County

Ahir només vaig plorar gairebé al final: quan ell, en el seu cotxe, és davant d’ells, ella i el seu marit, en el seu. Quan ell penja la creu que ella li havia donat al retrovisor i ella, veient-ho, es trenca tota per dintre. Quan ell no arrenca, perquè encara li està donant una darrera oportunitat, quan ella prem la maneta del cotxe, com si encara s’hi repensés, i la mou, però a l’hora s’hi agafa fort, i quan el marit toca la botzina, perquè, aliè a tot, no entén que aquell cotxe trigui tant a arrencar.

Porto uns dies estranys: m’he allunyat de persones amb les que creia que hi havia coses en comú, camí per fer, arrossego un refredat fort que em molesta molt i que m’impedeix fer coses que tenia previstes per a aquests dies i, a sobre, ahir vaig acabar el tercer Milenium –que, com bé m’havien dit, et deixa una mica buida i enyorada.



Quan la van estrenar vaig plorar des del començament, amb les primeres lletres i la música.

Havia llegit el llibre coincidint amb un moment de desamor en la meva vida i em va agradar molt, però em va trinxar per dintre. Val a dir que no era difícil, jo ja no estava sencera, m’acabaven de fet trossets.



Anys més tard, l’havia vista per televisió i ja havia estat més fàcil: només plors en els moments més emotius.

Com era d’esperar, aquella història estava tancada i jo sencera de nou, malgrat algunes cicatrius, que amb el temps, però, es van barrejant amb altres marques del pas del temps i queden tan confoses que ja no es veuen i encara menys se senten.



Veure la pel·lícula, ahir, novament després de molt temps, i en les circumstàncies actuals –vaig decidir que mai més llegiria el llibre– era com un test, una prova, una avaluació i n’estic contenta: prova superada!



El so no és molt bo, però el que realment compta aquí són les imatges.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Una experiència positiva




Durant uns dies, pocs, he tingut una jove de 17 anys a casa. Una bona i estimada amiga del nord d’Europa em va dir que la seva filla venia a passar uns dies a Alacant, amb uns amics alemanys, i que havia pensat que, de tornada, podia aprofitar per passar per Barcelona i conèixer la ciutat.

La proposta que em feia la mare em va inquietar d’entrada, perquè, tot i que m’agrada que vingui gent a casa i ensenyar la ciutat, sempre s’havia donat amb persones de la meva edat o similar, però no sabia molt bé què tal podia anar amb una adolescent. Tot i així, i per l’afecte que tinc a aquella família, fantàstica i generosa, vaig dir que sí de seguida, que encantada, i vaig pensar que era una nova experiència que podia ser interessant i que faria pel que em trobés.

La veritat és que ha estat una experiència del tot positiva, gratificant i enriquidora. Val a dir que jo ja la coneixia la Martha, però la meva relació sempre ha estat molt intensa amb la mare mentre que el pare i ella havien quedat més secundaris. A més, com que ells en són conscients, sempre que jo he anat a veure’ls, expressament ens deixaven soles perquè poguéssim fer la nostra i sobretot parlar. Som terribles explicant-nos les nostres coses, sempre tenim temes per posar-nos al dia. Per aquesta raó, tot i conèixer-nos, no havíem parlat mai gaire, tret del que es parla convivint en la mateixa casa.

A més, l’estiu del 2005 vestia de negre, li agradava Metallica, les botes Dr. Martens i es comunicava poc amb la família; l’hivern del 2008, havia canviat, ja feia servir altres colors en la roba, tenia més cura del seu aspecte exterior i semblava que acceptava més els grans, i ara no sabia què podia tocar, la veritat, conscient que l’adolescència ja les té aquestes coses.

Doncs bé, l’estiu del 2009 puc dir que és una nena –la nena en qüestió fa 1,78 d’alçada– educada, moderna, madura, amb el cap molt ben moblat, que en algunes coses encara no sap prou el que vol, però té molt clar el que no vol, que li agrada vestir bé, que valora la feina feta pels seus, sobretot per la seva mare –una gran dona– i li reconeix els esforços per trampejar les coses fins a arribar a aquest punt de complicitat que té ara amb ella, interessada per les coses, informada, culta...

Un detall, que em va sorprendre positivament: en un local de Barcelona, una nit, va aparèixer l’Eduardo Mendoza. Li vaig explicar qui era, pensant que tot i no conèixer-lo, li podia fer gràcia pel fet de ser un escriptor conegut, i em va contestar tota contenta que li feia il·lusió haver-lo vist, que sí que sabia qui era, tot i no haver-li llegit mai res.

Vam parlar molt i de tot: de política, de la vida, de les relacions de parella en general, de les seves, de la família, de llibres, de cine, de viatges –ha viatjat força per l’edat que té– i vam visitar tot el que vam poder de Barcelona, ja sabeu el que jo tinc costum d’ensenyar. Va fer moltes fotografies, va fer compres i es va emportar pernil de jabugo, formatge manxego i fuets, que allà no en tenen i els agrada molt tot això.


De tornada, la seva mare m’ha escrit i entre d’altres coses m’ha dit que la Martha estava molt contenta, que li havia agradat molt Barcelona, i sorpresa d’haver pogut parlar de tot amb mi, malgrat la diferència d’edat. Jo li he contestat, també entre d’altres coses, que la felicitava per la bona feina feta amb ella.

divendres, 7 d’agost del 2009

Confessió




Així com Montgomery Clift, en el seu paper de capellà, tenia problemes de consciència en la pel·lícula Yo confieso, per no desvelar un secret de confessió, tot i que això el perjudicava, jo no en tinc cap per no estar-me’n de fer la meva pròpia confessió: he caigut! A més d’altres lectures, finalment m’he llegit el primer Milenium: Els homes que no estimaven les dones.

Durant les vacances, tot just acabar La solitud dels nombres primers, me’l van posar a les mans, vaig fullejar-lo i haig de dir que no el vaig poder deixar: el vaig engolir. Mai abans havia llegit novel·la policíaca, no em cridava gens l’atenció, tampoc sé si aquest es pot definir així, no hi entenc gens, com tampoc em veig amb cor de dir si és bo o no, insisteixo, no hi entenc, però sí que puc afirmar que em va enganxar i me’l vaig llegir en poquíssimes nits.

El que és cert és que m’he afillat la Salander, és fa estimar la noia! i m’he enamorat d’en Blomkvist.

I ara? Doncs ara vaig pel segon i tinc el tercer esperant-me. Haig de dir que ja m’agrada que un llibre m’atrapi, però és que aquests (el primer, segur i el segon, va en camí) t’absorbeixen i això ja no m’agrada tant, per la dependència que et creen, però prefereixo més llegir-me’ls d’una tirada i enllestir-los.


Al voltant d'aquesta trilogia, vaig trobar un article al Diari de Girona, que em va semblar interessant per l'anàlisi que en fa.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Cels (3)

Sempre m'han agradat els cels de l'Empordà. No acabes de saber mai què hi passa i molt menys què hi passarà. I les postes de sol són impressionants. Espero que gaudiu d'aquestes fotografies tant com jo quan les feia...















































dimarts, 4 d’agost del 2009

De tornada




Ja sóc aquí! Que poc que duren les coses bones...

Un any més, ja han passat els dies d’estada a l’Illa. Un any més, ha estat fantàstic, però massa curt.

Nedar, caminar, llegir, dormir, descansar, sopars amb amics, alguna excursioneta, banys de sol, onades, converses, alguna visita agradable, una passejada amb barca, una visita llampec al sud de França i ara: una mica de ciutat fins el dia de tornada a la feina.