dissabte, 27 de juny del 2009

Relats conjunts: El cafè de nit

El cafè de nit, Vincent Van Gogh (1888)


Portava hores esperant. Feia tant que s’esperava que s’havia aixecat i tot i es passejava al voltant del billar, un billar on ja hi havia vist jugar un munt de partides, però on ja no hi jugava ningú. De fet, eren a punt de tancar ja i gairebé no hi quedava ningú.

Es resistia a marxar, a creure que el podien haver enganyat, que el podien haver fet anar fins a París per a no res. No, no podia ser, havia d’esperar-se, segur que vindria.


S’havien conegut en un xat, ella era casada però el seu matrimoni era pura rutina i estava més que esgotat, segons que li deia, i ell li havia fet néixer una nova il·lusió. Havien parlat molt, a conèixer-se tant, que només tenien ganes de veure’s, d’estar junts. Només faltava fer el pas i portar al carrer, a la vida real, tot aquell desig contingut durant tan de temps.

Ella ho tenia complicat: casada i amb una feina que l’absorbia molt, li era difícil trobar una estona lliure i més encara justificar a casa una absència fora d’horari laboral, però un viatge de feina a París, una fira, on ella havia d’anar a veure uns proveïdors, els va obrir les portes a una trobada, a un poder passar una tarda junts, potser una nit, i qui sap si la resta de les seves vides.

Perquè havien parlat de futur, de deixar-ho tot ella si, tal com els semblava, eren fets l’un per l’altre. Aquesta trobada havia de ser el punt de partida d’una nova vida per a tots dos.

Ell, que no s’havia casat mai, que només havia tingut relacions més o menys llargues, ara feia temps que estava sol i havia dipositat tota la seva energia en ella i, des de que l’havia coneguda, que no veia cap dona que li fos tan atractiva com ella, que li despertés cap interès més enllà d’unes hores de sexe i, fins i tot això, cada cop menys. En ella ho veia tot: la companya, l’amiga, l’amor, la passió, el futur...


Havien quedat a un cafè de París, cap a les 6, quan ella creia que hauria enllestit la feina. Ell aniria tot vestit de blanc, ella tota de negre i, un cop junts, tot quedava per escriure, tot i que tots dos tenien clar que a partir d’allà la història podia ser nova i de dos, de dos persones que finalment s’havien trobat i començarien una nova vida l’un al costat de l’altre.

Mentre seguia pensant que no podia ser que ella no s’hagués presentat, però començant a sospitar si s’havia fet enrera, i començant a aflorar-li el desànim, el cambrer se li va adreçar, després de passar per les poques taules que encara quedaven ocupades, per dir-li que hauria d’anar marxant, que havien de tancar.

Va anar cap a la sortida, va obrir la porta, va sortir i, ensorrat com se sentia, decebut, va marxar, caminant carrer a munt.


Al cap d’una estona, mentre el cambrer ja havia tancat i baixava la persiana, va passar un veí, un veí tafanerot, amb el que sempre feien la xerrada i el posava al dia de les novetats del barri, que li va explicar que aquella tarda, a dos carrers d’allà, una dona, tota vestida de negre, havia caigut en rodó a terra i que se l’havia emportada una ambulància, però que no havia pogut esbrinar què li havia passat ni si era viva o morta.

Una altra proposta de Relats conjunts.

dijous, 25 de juny del 2009

Sopar informal

Un local no molt gran, amb pissarres i dibuixos als vidres, estil els bars de tapes antics, però amb gust. Una mica ensorrat, s’han de baixar escales, dues barres, 4 o 5 tauletes altes i tamborets còmodes. No reserven i s’ha de fer cua. Mentre hi vam ser, sempre n’hi va haver, però se’n passa via, la gent no s’hi queda més del compte tampoc.

De seguida vam tenir lloc, a la barra, ens vam mirar la carta i, tot i costar-nos, perquè tot feia molt bona pinta, ens vam decidir.

Unes sepietes, ben petites, servides totes arrenglerades, a la planxa. Unes gambes, no molt grans, també a la planxa. Uns ous estrellats al damunt de patates fregides, amb pernil, no sé si era ibèric, però ho podria ser de bo que estava. De moment, ens va semblar suficient. Acompanyat tot d’un vinet, fresquet, Vionta, un Albariño de les Ries Baixes que passa molt bé.

Se’m fa difícil dir què estava més bo, perquè tot n’estava molt. Quan ens vam acabar això, tot i sentir-nos prou bé, vam demanar un biquini, els havíem vist passar i feien molt bona pinta: un pa molt prim, pernil ibèric, mozzarella i trufa. Vam quedar més que bé, però dubtant si demanar una altra cosa o si passar a les postres.


Google



Amb seny, vam decidir-nos per un pa amb oli, sal i xocolata: tres boles de xocolata, freda, no gelada, de textura cremosa, amb una llesca prima de pa torrat clavada al damunt en una base d’oli d’oliva i sal, i maduixes amb modena i crema de iogurt.


Google



Una altra aposta –el tapaÇ24– del Carles Abellán, deixeble del Ferran Adrià, més senzilla i econòmica que el Comerç 24, que és on ell va començar a anar per lliure, ja fa uns anys, i on segueix triomfant.

Entre el lloc, el sopar i la bona companyia, una vetllada formidable.

dilluns, 22 de juny del 2009

Un tast de modernisme





Palau de la Música Catalana











Parc Güell


dimarts, 16 de juny del 2009

Un tipus de persona

Besalú (La Garrotxa)




A la vida et trobes amb persones de molts tipus. N’hi ha que són autèntics tsunamis: entren fent molt soroll, arrasant, però, després de la gran onada, queden en ben poca cosa i n’hi ha que actuen de manera ben diferent: amb prudència, discreció, paciència, constància i, mica en mica, sense que te n’adonis, es van fent un lloc.

Son persones que sembla que no hi siguin, perquè van de puntetes, però hi són i, passa a passa, van deixant petjada, i, amb aquesta manera d’actuar, van fent que s’hi compti amb elles, perquè fan sentir bé, perquè t’hi trobes còmode amb elles, perquè donen pau, a més de permetre’t ser i actuar tal com ets.

Aquests tipus de persones es van fent estimar.

diumenge, 14 de juny del 2009

Llibres: Hores prohibides

Google


La història d’una dona, explicada per dues persones: la néta, que explica la història oficial, i ella, la Caterina, que explica la part que l'oficial no conté, perquè la desconeix, perquè l’ha duta sempre dintre, com un malson que no l’ha deixada mai més tranquil·la.

Una història com moltes que hi deu haver hagut, però que sempre s’amaguen, de passió, d’amor, però a una banda, com moltes que també hi deu haver hagut, amb conseqüències terribles, per a l’època, i doloroses sempre.

L’autora, Núria Martí Constans (1966), llicenciada en Filologia Catalana, que es dedica a l’ensenyament des de l’any 1992 i que darrerament el compagina amb l’escriptura, va quedar finalista del premi Just M. Casero 2007 amb aquesta primera novel·la, que segur que només és el començament.


A principis del segle XX, una dona jove viu una passió prohibida, un enardiment que no havia sentit mai abans i que la trasbalsa tota. On la conduirà aquest amor? Quan la seva vida fa un gir inesperat, haurà de ser valenta per tirar endavant. Religió, sexe, sentiment i dolor marquen l’existència de la Caterina en una època en que les emocions es callaven i els pecats mataven.


Un llibre amb nivell, molt ben escrit, amb un llenguatge acurat, que atrapa, una història senzilla, d’una dona més senzilla encara, jove, que viu una passió, sense conèixer encara la vida ni les conseqüències, però que haurà d’assumir-les.


Una precisió mesurada, una elegància literària única i una tècnica narrativa sorprenent ens demostren que ens trobem davant d’una jove promesa en català.


Poc més de 100 pàgines, amb lletra còmode, que he engolit en molts pocs dies, perquè no el podia deixar, perquè mentre l’Anna, la néta, ens anava explicant una història agradable, d’una àvia, i de retruc d’una família, ella, la Caterina, ens anava explicant la història d’una dona, apassionada, enamorada, perillosa per a ella i prohibida per a l’època.

M’ha agradat, m’ha fet sentir, perquè hi ha passió, amor, però també em va fer caure les llàgrimes, en un moment donat, perquè hi ha dolor, mutilació, desprendre’s d’una part teva ha de ser terrible.

Un llibre del tot recomanable.

La setmana en fotos

Dimarts...



La princeseta ja porta la samarreta que li vaig portar de Nova York.



Dimecres...



Tot a punt per a l’ou com balla a la Casa de l'Ardiaca.



Dijous...



L'ou ballant.



Dissabte...



Festival de final de curs del nét d’una amiga molt estimada.

diumenge, 7 de juny del 2009

Endreçant correus

Google



Aquest cap de setmana volia fer unes coses de casa a fons, encara no m’hi he posat i no sé si ja ho deixaré per a un altre dia, però en canvi he fet neteja i endreça de correus.

Tinc per costum anar-los deixant a la safata d’entrada, sempre amb la idea que haig d’endreçar-los, però sense fer-ho, i avui quan he vist que ja n’eren 500, m’he decidit a posar-m’hi.

Quan tens tants correus i des de fa temps, és inevitable, en alguns casos, rellegir-los i pensar en cada persona que te’ls ha enviat i en el moment en què passava i és ben curiós, sobretot, quan es fa amb la distància que proporciona el temps.

Per exemple, fa uns mesos, vaig conèixer una persona al xat, agradable, educada, culta, em va demanar el correu, l’hi vaig donar i tot seguit, després d’haver-nos acomiadat vaig rebre un correu seu on deia:

De vegades, poques, tens la impressió que s'han posat en marxa aquelles "afinitats selectives" que deia en Goethe. I això m'ha passat avui.

N'estic content i te'n dono les gràcies.

P.

Li vaig contestar que jo també li’n donava les gràcies, perquè també m’hi havia trobat molt bé parlant amb ell.

Mai més n’he sabut res.


Una altra persona, que en temps hem coincidit dues vegades, també al xat, i durant les quals ens hem escrit. La primera, de cop i volta va desaparèixer. La segona, al cap de força temps, ens vam retrobar al xat i vam tornar-hi. Després de creuar-nos uns quants correus més, sense haver parlat mai, ni per telèfon, ni haver-nos vist mai tampoc, ha tornat a desaparèixer.

Sóc d’una manera que quan algú deixa de posar-se en contacte amb mi –parlo de persones conegudes al xat, amb els amics és diferent– mai faig res, no m’agrada molestar, i penso que igual que ho han fet lliurement, si ho han deixat de fer també és lliurement i per tant jo no sóc ningú per pertorbar la vida de ningú. Evidentment, no hi ha cap obligació de res, ni ho pretenc, però és curiosa la facilitat que tenen algunes persones per aparèixer i desaparèixer.


Un altre exemple, que també m’ha passat, és retrobar correus amb una persona amb qui s’havia creat un feeling molt especial i veure que en cosa d’un grapat de mesos només ha quedat fredor, més i tot, pràcticament indiferència... I em demano, com és possible que puguem sentir i deixar de sentir d’aquesta manera?


També n’he trobat que m’han fet somriure i recordar moments molt especials i de gent amb qui hi ha molt bona sintonia, molt bona amistat i amb feeling també, però aquests, ja em dispensareu, però me’ls quedo per mi...



Avís: Ahir, potinejant la meva llista d’enllaços, me la vaig carregar. L’he refeta, però tinc por d’haver-me deixat algun bloc. Comproveu si hi sou, i si no, feu-m’ho saber, però, sobretot, no penseu que us he eliminat, ha estat un accident. Ja us vaig dir com en sóc de desastre per a aquestes coses...


dijous, 4 de juny del 2009

Alegries blocaires



Ahir vaig tenir una alegria: en clint ha respirat!




Darrerament hi ha gent que plega, o que s’ho planteja o que amenaça amb i que en tornin sempre és bo, però si aquest és el meu estimat i mimat clint això ja és motiu... com era? “de honda satisfacción”?

Ben tornat, clint, clint!




A sobre va i el veí munta una revetlla (virtual) de Sant Joan al seu terrat. La veritat, coneixent-lo, no crec que sigui una festa qualsevol, segur que serà per recordar i durant força temps o sigui que... una altra alegria!





Jo ja m’hi he apuntat, us hi apunteu?


Aquí trobareu tota la info...

dilluns, 1 de juny del 2009

Ciutat vella

Google


M’encanta ensenyar la meva ciutat i més quan veig que la persona hi està realment interessada i gaudeix del que va descobrint.

Feia temps que havia promès una visita a una persona de fora de Barcelona, que havia mostrat molt d’interès per la Barcelona vella, arran de la lectura de l’Església del Mar.

Com que ens vam trobar al migdia, vam començar anant a dinar a la Barceloneta, al Suquet de l’Almirall. Cuina tradicional marinera, però amb petits tocs de modernitat que el fan diferent i on s’hi menja molt bé. Va coincidir que feien la festa dels Coros, una festa típica dels barcelonetins, que s’agrupen per colles, antigament només d’homes, des de fa uns anys també de dones, i per la Segona Pasqua, cada colla surt i durant tot el matí es passeja pel barri cantant i ballant, cap a migdia marxen, cap a un destí de platja normalment, hi passen el cap de setmana llarg i tornen dilluns per la tarda, fent una altra desfilada pel barri.

Després de dinar, passejada pel barri: la platja, la típica casa barcelonetina, explicant-li el quart de casa, visitant la Fraternitat, un edifici modernista que va ser una cooperativa i ara és la Biblioteca pública, i seguint cap al Born.



La Fraternitat


Al Born, el Fossar de les Moreres, Casa Gispert, al carrer dels Sombrerers, on tenen molts productes i especialitats, però que destaca molt especialment pels fruits secs, Vila Viniteca, al carrer Agullers, on hi ha múltiples especialitats de vins, caves, licors, aiguardents, etc., la botiga de delicadeses que també tenen al costat, el carrer Montcada amb els seus palauets i museus i com no, Santa Maria del Mar, on per sort, i gràcies a que hi havia un casament, estava tota il·luminada. No puc descriure els ulls i la mirada de la persona a qui li ensenyava, gairebé al·lucinava! I no és per menys quan s’hi entra per primera vegada. Em passa a mi, que hi he estat moltes...



Google


Després vam anar cap a la plaça del Rei, vam travessar pel pati el Palau del Lloctinent, antiga seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i una parada per refrescar-nos una mica al pati que comparteix el Museu Marès amb el Museu d’Història de la Ciutat, on hi ha una mica de bar amb tauletes, on s’hi estava de meravella.


Google


Després de la pausa, carrer Boters, carrer del Pi, un visita a la Pineda, plaça de Sant Josep Oriol, plaça del Pi, Pla de la Boqueria, una mica de Rambles, una incursió a l’Escribà de les Rambles, pastisseria de delicadeses també, Mercat de la Boqueria, carrer Portaferrisa, Petritxol, Sala Parés, no sé si la més antiga, però sí una de les més antigues sales d’exposicions de Barcelona, propietat de la família Maragall, Església del Pi, visita a la botiga Caelum, amb els banys jueus al soterrani, els banys també jueus que hi ha a una botiga del número 10 del carrer dels Banys Nous, el Call, carrer Marlet, baixada de Santa Eulàlia, plaça de Sant Felip Neri, amb la font acabada de restaurar, carrer del Bisbe, plaça Sant Jaume, carrers Ciutat i Regomir i la muralla descoberta no fa massa, llàstima que la reixa era tancada, del carrer Correu Vell.

Després de tot això, ens esperava un sopar, en un restaurant d’aquests de disseny, l’Hisop, al Passatge Marimon, on t’expliquen els plats amb tot detall, que ens va agradar molt. A destacar un molt bon servei, dones joves, educades, professionals, parlant anglès i català, i sempre pendents, però sense molestar gens. Hi havia més estrangers que catalans, un d’ells al marxar les va felicitar i nosaltres també ho vam fer, s’ho mereixien, tal com està el personal de serveis actualment al país.

Una jornada molt agradable, una companyia fantàstica, exquisida, agraïda de tot i per tot. Lògicament, ahir va ser un dia de relax i descans.

La propera sortida la dedicarem al Modernisme, tot i que farem una visita que ahir lamentava i molt haver-me oblidat: les columnes del temple d’August. Quina fallada!