dissabte, 31 de gener de 2009

Meme del set

La khalina em passa un meme, que li ha passat el veí del dalt, el Meme del 7, i que amb molt de gust faré.


Les instruccions són les següents:

1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que et convida i posar aquestes normes en el bloc propi.

2. Compartir 7 fets sobre una mateixa en el bloc, alguns a l’atzar, altres de curiosos.

3. Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blocs.

4. Fer-los saber que han estat convidats, deixant un comentari en els seus blocs.

5. Si no tens 7 amics, o si algun ja ha estat convidat per algun altre blocaire, busca a algun estrany a la xarxa.


Després de donar algunes voltes i veure’n ja alguns de fets, per tal de no repetir-me, he fet el de les meves cases, que aquí us deixo.


La primera, durant 9 mesos, i suposo que la més confortable de totes, el ventre de la mare, però lògicament no en tinc cap record, ni tan sols de res particular que m’expliqués ella després.

La segona, a un barri al nord de Barcelona. D’allà en tinc bons records, de llocs, persones, del parvulari, del col·legi de monges, de la casa dels avis, amb el pou, el safareig enorme que fèiem servir de piscina a l’estiu, el pati, la figuera, però poc més.

La tercera, al barri gòtic. Allà hi vaig viure la resta d’infantesa i l’adolescència, las manis antifranquistes, una altra escola de monges, una escola mixta, les primeres sortides sense els pares, les primeres cigarretes, els primers amors, la primera feina.

La quarta, al Maresme. Allà hi vaig anar en independitzar-me dels pares, en un pis de lloguer, perquè era més barat que Barcelona, i a només 25 minuts de tren. Un pis lluminós, a primera línia de mar, però amb la carretera i la via del tren enmig. Allà hi vaig viure amors i desamors, molt bons moments i no tant, però potser és la casa amb records més intensos, afectivament parlant.

La cinquena, a un barri ben al sud de Barcelona, tocant al mar, i que, encara que no el veia, l’olorava. El meu pis, de propietat, petit, però agradable, amb poca llum això sí, però per primera vegada tenia la seguretat de tenir una casa per sempre. Vivint allà vaig perdre els pares, amb 6 mesos de diferència, i tot i que no vivíem junts, va ser com créixer de cop, assumir que estàs sol al món, per més amistats que tinguis i per bones que siguin.

La sisena, on visc ara, des de fa un any i mig, un barri també a prop del mar, que havia estat industrial i que ara conviu amb nous edificis i restes del que havia estat, més confortable i còmode que l’anterior, i on penso que m’hi quedaré definitivament. Encara no m’hi han passat gaire coses, però el futur dirà.

La setena, que espero que sigui d’aquí molts anys, serà el mar. El mar sempre m’ha acompanyat, des de petita, i quan s’acabi la meva existència és on vull que hi vagin les meves cendres i així ho he comunicat ja a les persones que, per llei de vida, se suposa que s’hauran d’ocupar de les meves restes quan arribi el moment.


I el passo a 7 blocaires:


la kweilan, la lula, el gatot, el ddriver, el clint, el XeXu i el Jordi Casanovas, que, com sempre, poden fer-lo o no, com més els plagui.

dijous, 29 de gener de 2009

El pelicà i les cigonyes

Marten Van Dijl


En el seu post de comiat, sí, trista notícia, el paseante plega, ens parla d’un pelicà que s’ha instal·lat a les comarques del sud de Lleida, en companyia d’una colònia de cigonyes. On van elles, va ell –diu la notícia. Se suposa que ha corregut bona part d’Europa, possiblement des de Grècia o Romania. Són tant rars a la Península Ibérica els pelicans, que la presència d’aquest exemplar ha mobilitzat ornitòlegs arribats de diferents punts de la mateixa. Un el va veure a Montoliu acompanyat de d’unes 330 cigonyes –segueix dient la notícia. Hi era com una més i es movia amb elles –explica.

Es tracta d’un pelicà vulgar, espècie abundant en el delta del Danubi i altres regions d’Europa oriental, que generalment migra a l’Àfrica a través de Turquia i Egipte. Possiblement –apunta un biòleg– es va desorientar, va prendre una ruta equivocada fins a l’oest i aviat va entrar en contacte amb una colònia de cigonyes centreuropees –algunes estan marcades amb anelles alemanyes i suïsses–, que han acabat arribant a Catalunya. No se sap si es quedarà a Lleida, en el cas que les cigonyes marxin, però per ara les acompanya a l’hora de menjar i de descansar.

Fins aquí, el que he extret de la notícia, però, contràriament a l’opinió dels experts, jo penso que la història és una altra i molt més maca.

El pelicà va topar amb la colònia de cigonyes, va quedar corprès amb la bellesa d’una d’elles, tan esvelta, i ella sentint-se afalagada, se’l va mirar amb atenció, potser pel cos rodonet que feia, o pel bec, i de tant mirar-se mútuament es van enamorar i ara estan vivint la seva aventura amorosa, protegits per tota la tribu de cigonyes amigues.

No puc evitar ser romàntica!



dimarts, 27 de gener de 2009

Un any




Doncs això, demà farà un any que, tímidament i sense dir res a ningú, vaig penjar el meu primer post. No tenia gens clar si seguiria, si tindria coses a dir, si en sabria, en fi, molts dubtes i moltes pors.

En el segon vaig tenir el meu primer i únic comentari, el d’un blocaire-amic a qui vaig avisar, morta de vergonya.

Després en vaig avisar a un altre, després un parell em van reconèixer i, mica en mica, van anar augmentant els comentaris, em vaig anar sentint bé i m’hi vaig anar quedant.

El mes de maig em vaig decidir a posar el comptador de visites i puc dir que des d’aleshores fins ara n’he tingut més de 10.000.

He rebut 10 premis, atorgats per diferents blocaires, individualment, i el que fa 11, el premi c@ts al bloc revelació, no vull dir que sigui més important, perquè tots en són prou, però potser sí de més pes, per l’alt nombre de participants.

Sincerament, no tinc paraules per descriure tot el que m’heu aportat, la gent que he conegut, el que he après, només tinc paraules d’agraïment per a vosaltres i per a aquest món tan fantàstic.

Un cop més, us deixo cava per celebrar-ho...



dijous, 22 de gener de 2009

Viure la vida

Tamara de Lempicka




“El menys freqüent en aquest món és viure. La majoria de gent existeix, això és tot”.
Oscar Wilde - Dublín 1854 - París 1900
Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa.



Des de fa temps, un amic ens envia, cada dia, un correu amb la paraula corol·lari a l’assumpte, amb un parell de frases de personatges del món intel·lectual, polític, econòmic,... Sempre van bé de llegir, sovint fan reflexionar i, en alguna ocasió, fins i tot, s’ha creat un cert debat entre el grup. En el corol·lari d’avui hi havia aquesta que encapçala el post.

És curiós com l’ha encertada amb mi. D’aquí pocs dies faré anys, xifra rodona, amb una certa consistència ja, per dir-ho d’alguna manera, i sense pretendre-ho o sense ser-ne molt conscient, fa dies que tot sovint em sorprenc donant voltes a la meva vida, com si en fes balanç.

Un d’aquests dies, així, a corre-cuita, vaig pensar que gairebé podria dir-se que ho tenia tot per fer encara, entre d’altres coses perquè no he escrit cap llibre, no he plantat cap arbre i no he tingut cap fill, però també, si m’aturo una mica més, i faig repassada, veig que he viscut força, he conegut molta gent, he tingut força experiències, m’han passat prou coses, bones i dolentes, han entrat i sortit persones de la meva vida, algunes amb dolor, però moltes de molt gratificants, i que tampoc es pot dir que no hagi fet res. No dic si res de bo, perquè com sabem si ha estat bo, si no sabem què hagués passat de no fer-ho...

Al llegir el corol·lari, i reflexionar, ara ja intencionadament i més detinguda, crec que puc afirmar que la visc jo la vida. Sóc sensible, temperamental, impulsiva i això em fa viure-ho tot molt intensament, per bé i per mal, és clar, algunes vegades fent coses sense pensar-me-les massa, però sempre amb unes garanties mínimes –tampoc sóc de tirar-me a la piscina sense saber si hi ha aigua o no, però podríem dir-ne que amb poqueta ja faig el fet– i això sempre m’ha portat més coses bones que no pas dolentes. Potser perquè sóc intuïtiva o perquè he tingut sort, no ho sé, però el cas és que en alguna ocasió que potser m’he arriscat, que he fet alguna cosa que potser semblava agosarada, m’ha sortir prou bé.

El millor de tot, i és amb això amb el que vull quedar-me, és que no em penedeixo de gairebé res del que he fet –sempre hi ha alguna cosa que hagués pogut no fer o fer millor, però que assumeixo, com a ésser humà que sóc– ni tampoc del que no he fet.

Per tant, i tenint en compte que a aquestes alçades no crec que canviï, penso seguir vivint la vida fins que pugui.


dissabte, 17 de gener de 2009

Comiat

Aquest any n'hagués fet 9 que anàvem juntes a tot arreu, però poc abans de Nadal em va deixar. No va voler continuar amb mi, donant-me més satisfaccions. Érem de viatge i em va doldre molt, però quedava la possibilitat que en tornar a casa, i amb alguna ajuda, tornés, però no hi va haver res a fer. No ha pogut ser.

Ara n’hauré de buscar una altra, però, fins que ens coneguem com amb ella, passarà temps. La sensació que li saps els defectes, els trucs, dona molta tranquil·litat, tot i que sempre pot fallar, com ha estat ara.

Cada vegada que he sortit a passar uns dies fora, ha estat la primera d’anar a la maleta, amb la seva posta a punt i amb material suficient. És cert que després, tornava al seu calaix, però mai oblidada, només esperant la propera sortida, per agafar-la de nou.

Vam començar a caminar juntes per Buenos Aires, seguint per Astúries, Milà, Nàpols i la Costa Amalfitana, Berlín, Croàcia, Roma, Polònia, Tarragona, Cotlliure, per les capitals Bàltiques i, per descomptat, cada estiu per l'Empordà, però ja no sortirem més totes dues, ella ja no hi és, la meva estimada càmera s’ha espatllat i ja no es pot reparar, –el millor que pots fer és llençar-la, em van dir a la casa de fotografia.

Unes mostres de la seva darrera col·laboració, abans de deixar-me plantada a Nova York, el segon dia.















dimecres, 14 de gener de 2009

Relats conjunts: L'odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861



M’agrada que em vingui a veure, que busqui la meva companyia, sentir-me desitjada, donar i rebre plaer. Res m’agrada més!

Sempre que sé que ha de venir em preparo especialment: manicura i pedicura perfectes, depilació impecable, un bany d’oli hidratant, per deixar la pell ben elàstica i suau, unes gotetes de perfum, poques, però suficients, estratègicament repartides. Una mica de color a les galtes, poc, i una crema de llavis amb color, claret, només perquè se’m vegin més vius, d’aparença més humida.

Mentre em vaig preparant, després de la dutxa, vaig sentint com el meu cos també es prepara. Penso en ell i, mentre em poso l’oli, noto com al pas de les meves mans, la pell respon, el cos reacciona, com si sabés el que aviat vindrà, que seran unes altres mans les que l’acaronaran, que no el coneixen tan bé com jo potser, però que l’excitaran molt més. M’asseco el cabell, em poso el perfum, els tocs de color i llesta.

Un barnús especial per a l’ocasió, blanc, com de vellut, amb la meva inicial, R, a la butxaca, brodada amb fil de seda blau marí, amb un coll esmòquing gran, que aixeco una mica, com si fos un abric, i uns mitjons de cotó blancs, llisos, gruixuts, que mantenen la pell dels peus elàstica i suau també.

Encenc les espelmes de l’habitació i la sala, amb una lleu aroma, a vainilla, poso música i a esperar, poc, normalment ho faig coincidir amb la seva hora prevista d’arribada, mai fa tard.

Quan arriba, després de les primeres carícies i dels primers petons, només té un llaç per desfer, el del barnús.



Una nova proposta de Relats conjunts

dimarts, 13 de gener de 2009

diumenge, 11 de gener de 2009

Serradures

Google



Fa temps que em pregunto què se n’ha fet de les serradures. Les recordeu?

Quan jo era petita i fins i tot de més gran, es feien servir molt. Quan plovia, quan queia algun líquid en gran quantitat, fins i tot a l’escola, quan algú vomitava. Era molt habitual entrar a una botiga, un dia de pluja, i veure-hi serradures a l’entrada.

Hi vaig tornar a pensar fa poc, un matí que plovia, a l’entrada de la meva estació de metro. El terra era ben moll i hi havia una pissarra que deia que anéssim amb compte amb el terra, que relliscava. Tan fàcil que hagués estat tirar-hi serradures!

dimecres, 7 de gener de 2009

Lectura: Petons de diumenge

Google


Una història senzilla, de persones senzilles, molt ben explicada i que mica en mica et va penetrant.

La vida d’una dona, des de jove, en ple franquisme, on fer petons era pecat, que comença a estudiar a la Universitat, a festejar, una vida senzilla, però plena, molt plena.

M’ha agradat molt. Està molt ben explicada, té molta força: plena de sentiment, amor, tendresa. Un llibre que passa molt bé i et deixa bé després de cada sessió de lectura. Malgrat els moments difícils, que hi són, i que entristeixen, deixa un bon gust de boca.

Curiós com corria per acabar-lo, per saber què més, però a l’hora lamentava que estigués arribant a la seva fi.

Una excel·lent novel·la, goso dir, del tot recomanable.

L’autora, la Sílvia Soler, va guanyar el Prudenci Bertrana 2008.

dilluns, 5 de gener de 2009

Blocaire invisible 2008

M’encanta fer regals, gairebé més que rebre’n. Pensar en què compraré, en la persona a qui va destinat, sabent què li agrada, esperar el moment de donar-li, veure la cara que posarà, amb la gairebé seguretat que serà del seu gust, em satisfà molt.

Fer un regal, en forma de post, a una persona que no coneixes, i a qui francament no llegies, és força més difícil.

Porto uns dies llegint el meu (nou) amic invisible i domina tantes disciplines que se m'ha fet molt difícil, molt, trobar el regal més adequat.

És una persona molt activa, diria, i amb molta curiositat per diferents coses: poesia, narrativa, teatre, viatges, així com compromesa socialment i solidària.

Pensant en quin regal podia fer-li, em va semblar que una poesia li podia agradar. El seu bloc té un nom format per dues paraules i vaig buscar-ne una relacionant-la amb poesia i vaig trobar aquesta que, a més de ser bonica, em va fer pensar que era una història especial, com diria que és ell, i que conté una de les dues paraules del nom del seu bloc.







CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS

Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.

Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!

"Un temps jo li deia:pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.

"Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.

"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.

"Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l'hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.

"Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.

"Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l'ona escumosa
son vel fa volar.

"De l'arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!

"Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat...
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.

"Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria
de l'encantament!"

.......................................


Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

Un vespre d'pratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari,
qualcú l'enterrà.

No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...


Miquel Costa i Llobera





Volia documentar una mica més la història de Na Ruixa Mantells i vaig trobar aquest text que segueix (tret d’aquí):


Illa Miralda
Isla feérica que se encuentra entre Baleares y la Península, en la cual están todas las hierbas y piedras mágicas, poderosas y curativas del mundo. Tan sólo aparece durante un tiempo indeterminado al año, y si alguien se queda allí no podrá salir hasta el año siguiente. En esta isla viven, entre otros, simonets, sirenas, mariños, etc. Y bajo la isla se encuentra el palacio de Na Ruixamantells, reina de los simonets y governadora de tormentas, tifones y demás peligros del mar. Cuando se enamora de algún marinero, crea un temporal que le hace naufragar, y así se lo lleva a su palacio submarino.




Benvolgut amic invisible aquest és el meu regal que espero que t’agradi.

Bons Reis, Gabriel!






El meu blocaire invisible m'ha fet aquest regal, preciós!

diumenge, 4 de gener de 2009

Nova York (i 3)

Com molt bé deia en Clint, en els comentaris al Nova York (1) , l’1 era una amenaça, però era previsible, Nova York dóna molt de si, no m’agraden els posts llargs i, entre les festes, que us les volia felicitar, i l’amic invisible, que també tenia el seu timing, no podia ser d’una altra manera.

Aquest post és el darrer, tret de si aconsegueixo recuperar alguna foto més, que encara no ho sé, i, més que explicar visites, sobretot explicaré detalls, coses que m’han sorprès, encuriosit i/o cridat l’atenció.

Dispenseu-me si em faig pesada amb el tema, però és que també em serveix a mi per tenir la informació recopilada i en ordre, sempre podeu llegir en diagonal o directament passar de llarg. Per als que seguiu fins al final, gràcies per la paciència.

Una cosa que em va sorprendre molt és que no vaig veure contenidors per a les escombraries i, com nosaltres, fa anys, hi havia bosses, grans, a molts llocs, apilades. Diria que només el cap de setmana, com si no les recollissin, però no n’estic segura. Amb la neu, feia gràcia veure les piles de bosses, totes nevades.

Em va encuriosir que totes les botigues tinguin horaris diferents. Per exemple, un Toys”R”Us que hi havia a Times Square, obria les 24 hores al dia. No sé si per les festes o sempre. Una casa de fotografia, coneguda, B&H Photo, divendres tancava a les 14:00, dissabte feia festa tot el dia i diumenge obria fins les 14:00. A la guia deia que eren jueus i que tancaven totes les festes jueves, dissabte inclòs. Un banc on vaig anar a canviar diners, el TD, tenia uns cartells que deien que obria 7 dies a la setmana. Uns grans magatzems, els Macy’s, dissabte, dia 20, tancava a les 24:00, tampoc sé si era per les dates o sempre.


Google


Una altra cosa que em va cridar l’atenció: hi ha moltes botigues de productes vitamínics (no sé com es diu més oficialment) per a gent que fa gimnàs. Pots enormes de productes d’aquells que prenen les persones que fan peses i moltes coses més. A la mateixa 5a avinguda n’hi ha una. Pel barri de Chelsea, sobretot, n’hi vaig veure moltes, com també, centres de bellesa on fan manicura i pedicura. En el mateix carrer, fins i tot, uns quants. És evident que hi ha molt culte al cos, tot i que també hi ha força obesitat, encara que no en vaig veure tanta com m’havien dit que hi havia i/o jo m’havia imaginat.



Google



Em vaig sorprendre a mi mateixa amb els cotxes. No hi entenc gens, no condueixo i no tinc costum de mirar-me’ls, però curiosament allà me’ls mirava. No sabria dir cap marca, ni model, però em van agradar molt els cotxes d’allà: els vaig trobar sòlids, forts, consistents, elegants, macos. Tret de les limusines: espectaculars, n’hi ha de blanques i de negres, més grans i més petites, però espantoses, la veritat, per al meu gust.

Per cert, no vam veure cap Pare Noel, cap ni un. Potser eren tots per Europa...

Per acabar, un resum del menjar. Vam menjar bé, sense anar a cap restaurant bo, més aviat vam seguir recomanacions de la guia, de restaurants coneguts, però no cars i vam menjar bé i bé de preu.

Per esmorzar anàvem a qualsevol Deli que tinguéssim a prop. Els DeliS són botigues de menjar preparat, amanides, guisats, sandvitxos, begudes, cafès, xocolata, pastes,... on s’hi pot menjar de tot i a qualsevol hora. A la planta baixa hi ha la botiga, on ho agafes tot, i a la primera una gran sala amb taules i serveis. Un dia vam sopar-hi també i tot el que vaig tastar estava molt bé. No ens va passar mai d’uns 10 $ per cap i això que els esmorzars d’alguns semblaven dinars: ous remenats, bacó, formatge... 1 cafè, per exemple, valia 1 $. Més barat que al centre de Barcelona.

La primera nit vam sopar al Island Burgers & Shakes (766 9th Ave, entre la 51st i la 52nd), no lluny de Times Square. Un lloc no gaire gran, ple d’americans, i que la guia deia que tenia hamburgueses molt bones i que eren famoses les seves patates. Vam demanar dos tipus de patates i per a la nostra sorpresa eren dos patates enormes, bullides i amb pell, obertes pel mig, de punta a punta i amb coses dintre. Aquest ens va sortir per uns 17 $ per cap.

En un altre restaurant, al Soho, vam descobrir que les patates fregides, allà són French fries. Aquest, que també ens el recomanava la guia, és el Fenelli’s Cafe (94 Prince St, cantonada Mercer St.). Aquí vam pagar 15 $ per cap.

Un altre lloc on vam menjar molt bé, el Mangia (Edif. Trump, 40 Wall St. entre Broadway St i William St), d’aquests de menjar preparat, però molt elegant, suposo que per la zona, per 13 $.

I el darrer, a Chinatown, un xinès, ple de xinesos i americans, Oriental Garden (14 Elizabeth St, entre Bayard St. i Canal St). Vam fer uns entrants, i llagosta de segon, dues, per a 4 persones, vam menjar molt bé i ens va sortir per uns 30 $ per cap.

dissabte, 3 de gener de 2009

Blocaire invisible: darreres pistes

Google




Els tres darrers posts del meu blocaire invisible són 2 cançons i l’homenatge a en Brossa, no per aquest ordre.

Té algun premi literari comarcal.

També escriu a relatsencatala i a Joescric...

divendres, 2 de gener de 2009

Barber

Tom Brown


Passa per davant del barber –un barber d’aquells de tota la vida– i com cada dia, quan hi passa, no pot evitar pensar en ell. El barber on ell anava sempre, mentre va viure a la ciutat d’ella, però quan ella no el coneixia. Coses de la vida, ara que el coneix, ell ja no hi viu.

Pensa en ell i pensa en què ha passat. Tan engrescat que el veia, el sentia, l’imaginava, la primera vegada, i tan poc que l'hi veu ara.

Totes les històries tenen un temps, un moment, i potser aquesta, sense haver començat, ja s’ha acabat.

No pot evitar pensar en aleshores, quan ell la trucava, tant content com estava, li sentia aquella veu il·lusionada, l’imaginava amb els ulls brillants, intuint el seu desig, o quan rebia els seus sms, sempre amb el tractament reial –princesa– i dient-li bona nit, cada dia, fins que va deixar de fer-ho i silenciosament va desaparèixer. Ara no hi ha sms, ni gaire trucades, només molt de tant en tant.

Què ha passat? –es torna a demanar– però ella mateixa es respon: potser és millor així. En aquell moment, hagués pogut prendre mal, de tant que n’estava. Ara segur que no. Però, quina llàstima, oi? Tan bonic que és estimar i sentir-se’n, desitjar i saber-se’n...

dijous, 1 de gener de 2009

Nova York (fotos)

Abans de quedar-me sense càmera, havia fet algunes fotos. Aquí en teniu una petita mostra.