diumenge, 30 de novembre del 2008

Desitjos


Google



M’agradaria poder-te ajudar, però no sé com.

M’agradaria arribar a fer-te entendre que acceptant-se un mateix, assumint-se, és més planer tirar endavant.

M’agradaria que veiessis que torturant-te no en treus res, només fer-te patir a tu mateix i angoixar els que t’estimen.

M’agradaria que creguessis que sense fer-te tantes preguntes, pots tenir respostes cada dia i aprendre tant o més.

M’agradaria que t’adonessis que la vida és més senzilla, més fàcil del que tu creus, i que moltes vegades només cal seguir-ne el curs, que ella sola, dia a dia ens va posant les oportunitats de ser feliços al davant i que només cal veure-les i agafar-les.

M’agradaria que desitgessis coses assolibles perquè se’t complissin i et donessin pau i serenor.

M’agradaria imaginar-te feliç, sempre, gaudint del que tens, que és molt: amor, estimació i afecte.

M’agradaria que aquestes paraules et servissin d’alguna cosa, amic meu!

divendres, 28 de novembre del 2008

"Cásate conmigo"

Google


Des de ben joveneta, gairebé des de nena, que la seva mare ja tenia clar que es casaria i quan va entrar a l’adolescència, ja li havia comprat una peça de no sé quants metres de roba de cotó, per fer-li els llençols de l’aixovar. Era el destí previst per a qualsevol noia en aquella època i les mares, que ho sabien, ho anaven preparant mica en mica.

Un altre aspecte important per a tota dona era saber fer les coses de casa i per això els dissabtes la feia ajudar-la en la neteja del pis, tot explicant-li com s’havia de fer cada cosa, mentre el seu germà dormia fins tard o sortia a fer el vermut amb els amics. El seu destí era diferent, a ell li ho farien tot i no calia que en sabés.

Els diumenges, quan es disposava a fer el dinar, la mare li posava un davantalet i li donava els ingredients per rentar, pelar i tallar –sempre seguint les seves indicacions–, per tal de preparar el sofregit de l’arròs, mentre li anava explicant totes les passes a seguir.

La formació que anava rebent no podia ser millor perquè a més, per la tarda, la mare escoltava l’Elena Francis per la ràdio i si ella deia alguna cosa la feia callar i li deia que també l’escoltés, que sempre li aniria bé.

El seu primer xicot era perfecte per als seus pares: educat, responsable, seriós, madur. Li agradava molt llegir, vestia bé, amb pantalons d’aquells de tergal, que deia ella, llegia molt i fumava en pipa, però per a ella no ho era tant de perfecte. S’hi avorria amb ell, tenien poc més de 20 anys i ella considerava que feien vida de persones grans i un bon dia el va deixar.

Després d’aquell n’hi van haver d’altres, força més divertits, però ella també va créixer, i es va tornar molt independent i entre unes coses i les altres..., però bé, això ja són altres històries...



Avui, llegint el diari, ha vist que a una cadena de televisió estrenaven un concurs nou, que es deia “Cásate conmigo”, i això l‘ha feta pensar i s’ha adonat que a ella mai ningú no li ho havia demanat, malgrat tots els preparatius que la seva mare havia anat fent per al seu casament.


Relat inspirat en un post del paseante.

L’M i la Violette també s’hi han inspirat i n'han fet relats.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Separacions

Google


Avui he sabut de dues separacions de parelles amigues. Després de la sorpresa inicial, he quedat parada quan, en ambdós casos, segons que m'han explicat, sembla que el detonant ha estat la crisi econòmica.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Dia internacional contra la violència de gènere

No cal dir que estic en contra de tota violència, però avui toca aquesta i a aquesta dedico el post.

Per sort, no ho he viscut personalment, ni cap dona a prop meu, però no per això deixa de ser un tema preocupant per a mi.

Si no les heu vistes, us recomano dues pel·lícules que a mi em van impactar i em van apropar a aquest tema:


Solas





Te doy mis ojos

dijous, 20 de novembre del 2008

Ja el tenim aquí !

Aquesta setmana, a la plaça Sant Jaume, ja estan preparant el que serà el pessebre o el seu succedani. Darrerament, mai se sap fins que no han acabat. De moment ja hi he vist unes palmeres i uns caminets de fusta, a veure com serà enguany.




A la plaça de la Catedral també estan treballant ja en el muntatge de la Fira de Santa Llúcia. D’aquesta fira el que més m’agrada és la part de l’artesania. Sempre s’hi poden trobar regals bonics i originals.




En arribar a casa, m’he trobat a la bústia el primer catàleg de joguines.




He posat la televisió i ja he vist un anunci de fragància.



Opium - Ives Saint Laurent


Definitivament, arriba el Nadal !!!

dimarts, 18 de novembre del 2008

Miscel·lània blocaire

Google


Fa poc, el XeXu es i ens demanava en un post si llegir blocs també era lectura o no, arran de comentar que des de que llegia blocs llegia menys llibres.

Personalment, reconec que llegir blocs em treu temps de llegir llibres, però penso que tan bona és una cosa com l’altre, que les dues són compatibles i que llegir blocs també et permet llegir coses normalment prou, i algunes vegades molt, interessants.



Ahir, vaig llegir un post que em va agradar molt. Molt especial, dels millors que he llegit darrerament i amb diferència, d’una gran qualitat des del meu punt de vista, i em ve de gust enllaçar-lo aquí perquè no us el perdeu si no coneixeu la iruNa i el seu bloc, batecs del tEmps.



Hi ha un bloc, Where is Nathan’s?, dels menys visitats, segons que diu el seu titular, però que a mi m’agrada fer-ho. A vegades és el text, d’altres la imatge, però sempre m’hi passo. Com que un dia d’aquests farà un any i té poques visites, potser algú s’hi passa i s’hi enganxa com jo.



El simpàtic ddriver, l’apreciat taxista de la blogosfera, està de vacances pels Estats Units i està fent una crònica diària del que visita, amb molt bones fotos, amb algun apunt històric, alguna anècdota, però sempre amb aquell to tan especial que té que sempre em fa somriure. Si amb l’explorer no el podeu obrir, proveu-ho amb el firefox, a mi avui l’explorer m’ha fallat.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Aventures amb TMB

Google


Sovint tendim a queixar-nos del transport públic, però poques vegades ho fem formalment. Ens fa mandra, creiem que no en traurem res i que perdrem el temps. Jo fins ara pensava així, però a partir d’ara m’ho miraré d’una altra manera.

El motiu de fer aquest post, és, sobretot, explicar la meva experiència amb TMB i demostrar que cal reclamar formalment.

Des de fa uns mesos, tinc per costum comprar-me les T-10 per al metro i bus per a tot el mes, tantes com setmanes tingui el mes, a primers de mes.

A finals del mes d’octubre, un vespre vaig estrenar el darrer títol que em quedava i l’endemà al matí el poso a la màquina i em surt l’anotació títol esgotat. Només amb un viatge fet, el de la tarda anterior. Vaig anar a la finestreta i l’empleada el va girar i s’adonà que era d’un sol viatge.

No ho vaig entendre, si els compro tots a la màquina i demano T-10, com podia ser que en tingués un d’un viatge? Em va dir que si tenia el rebut o si havia pagat amb tarja de crèdit i podia demostrar-ho amb l’extracte del banc, que anés a reclamar a atenció al client.

El mes de juliol, vaig tenir un altre problema amb Transports Metropolitans de Barcelona (TMB): vaig perdre una Sarfa perquè no van passar 2 busos, com a mínim, del número que jo havia d’agafar. Vaig fer un correu, queixant-me i no vaig tenir resposta.

Una mica mosca amb l’empresa, em vaig presentar a atenció al client de TMB, a la plaça Universitat, d’entrada pel tema de la T-10, però pensant en comentar l’altra assumpte també.

Em van fer omplir un imprès de queixa i se’m van quedar fotocòpia del rebut de la compra (que sempre demano) de les T-10. Com que la persona que em va atendre va estar molt correcte, vaig preguntar-li pel tema de l’estiu, tot i que no tenia cap còpia del correu que havia enviat, ja que quan escrius des de webs no et queda còpia al teu correu. Va mirar l’ordinador i va trobar la meva queixa, amb el seguiment fet i tot, o sigui, hi havia constància que havien suspès els busos i amb l’anotació pendent de resposta.

Aleshores li vaig dir que si acceptaven la seva errada, i tenint en compte que jo tenia els dos bitllets de la Sarfa, el perdut i el que havia hagut de comprar novament, podia reclamar els diners del de la Sarfa perduda per culpa d’ells. I em va dir que fes un altre imprès i que adjuntaria fotocòpia dels dos bitllets. La veritat és que vaig marxar satisfeta i gratament sorpresa per l’atenció rebuda, però sense massa esperances, sobretot de que em paguessin el bitllet de la Sarfa.

Ahir vaig rebre una carta de TMB on em deien que si havia alguna anomalia en la compra de les T-10, automàticament, feien un abonament i que el banc hauria de tenir constància de l’ingrés i que ho consultés. Efectivament, el mateix dia de la compra dels títols, tenia un ingrés per import d’una T-10.

Pel que feia a l’altre assumpte, d’entrada em demanaven disculpes pel retard en contestar-me, em deien que efectivament havien tingut un desajustament en la freqüència de pas dels busos i que si em passava per atenció al client, en el termini de tres mesos, com a circumstància excepcional, se’m lliurarien bescanvis de títols de viatge, per import de 17,65 €.


dijous, 13 de novembre del 2008

Relats conjunts: Àngels


Fragment de LA MADONNA SISTINA Rafael 1513-1514




–Quin avorriment! No m’agrada gens estar de guàrdia...

–No t’ho agafis així, home! Aprofita per fer coses.

–Coses? He mirat blocs, he fet solitaris, he jugat al Mahjong,... Ja no sé què més fer!

–Llegeix un llibre, doncs.

–Ja saps que no m’agrada llegir.

–Doncs a mi no m’atabalis.

–(Quin pal haver-se d’estar tot el dia esperant que t’assignin un nou nat per fer-li la guarda i ser el darrer de la llista!)

–Deixa de rondinar, home!

–Però si no he dit res!

–Però sé el que estàs pensant...



Una altra proposta de Relats conjunts.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Poema


Google


Ahir em van recitar un poema, que no coneixia, d’en Miquel Martí Pol i, curiosament, ahir feia 5 anys de la seva mort. Des d’aquí, la dedicatòria per a qui me’l va recitar i el meu sentit homenatge al poeta.




Si tornes


Repetiré el teu nom i el meu també.

Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta, un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m'immobilitza.

¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidres enllorats

d'una finestra.

Pren-me tot, si tornes.




Miquel Martí Pol
Temps d’interluni (1990)

dimarts, 11 de novembre del 2008

Una estona

Google


Segueixo molt constipada, ara ja sense febre, però amb molta congestió encara, i, tot i que no tinc costum d’anar a dormir d’hora, avui m’he posat al llit a dos quarts de dotze, perquè em sentia el cap molt pesat.

Quan feia una hora que dormia, m’ha despertat el telèfon. Era l’F, era al costat de casa, amb un amic seu, que jo també conec, anaven a fer un mos i, com que sap que vaig tard a dormir, havia pensat que potser em vindria de gust fer un cafè amb ells.

Per uns instants he pensat dir-li que no, que ja era al llit, però ràpidament li he dit que sí, que baixava. Una estona així, amb bons amics, amb gent que t’estima i estimes, no es pot deixar passar. Sobretot quan saps que estaràs a gust, que un cop més “arreglareu el món”, que riureu, que us ho passareu bé i que us posareu les piles mútuament.

Són més de les 3, dormiré poc, però em compensa i molt aquesta estona que hem passat tots tres junts. Moments com aquest no es poden deixar passar així com així!

divendres, 7 de novembre del 2008

Febre


Google


Entro a la botiga, el veig allà, al fons, encara no m’ha vist. Mica en mica m’hi acosto, suposo que sent les passes, aixeca el cap, em veu, fa cara de sorpresa, però tot content ve cap a mi.

Malgrat el temps que feia que no ens vèiem, ens abracem, ens mirem, ens toquem. Està content de veure’m i jo també. Hi va haver una història maca, d’amistat, complicitats, íntima, i ens tenim molt d’afecte.

He hagut d’anar a la seva ciutat i he pensat que li podia donar una sorpresa, fent-li una visita. Sabia que li agradaria, com així ha estat.

De seguida, però, noto com el meu cos comença a reaccionar i, en una de les abraçades, em sembla que també el seu, però faig veure que no me n’adono, no vull precipitar res que realment no ens vingui de gust a tots dos. De fet jo no hi pensava en això, però veig que davant d’ell tot ressorgeix.

Ens fem les preguntes típiques i ens posem al dia de seguida, però seguim agafats, tocant-nos. En un moment que no sé què diu em poso a riure, se m’acosta i em fa un petó. Un petó prou intens com per fer-me sentir aquelles pessigolles que envien avisos cap a tots els punts erògens del meu cos. I la seves mans comencen a tocar més, o d’una altra manera de com ho havien fet fins aleshores.

És antiquari i la botiga és als baixos d’una casa on a la planta és on viu. Un espai tipus loft, molt confortable, i a la rebotiga hi té unes escales que el comuniquen amb la botiga.

De sobte, se’m separa, i em diu –ara vinc! I va a posar el cartellet de tancat a la porta, que també tanca amb clau. Torna a mi i m’estira cap a les escales. Les pugem, sense deixar-nos anar, caminant, besant-nos, despullant-nos, folls, aturant-nos, tocant-nos amb desfici, sabem perfectament on ho tenim tot i sense equivocar-nos ens ho trobem de seguida, l’excitació cada vegada és més intensa, no sé si ens haurem de quedar a les escales de moment, jo no podré seguir caminant més, el necessito, em necessita, estem tan a punt...

*****************


Sona el telèfon, obro els ulls, miro al meu voltant, sóc a casa, al meu llit, sola, miro i remiro, veig els mocadors de paper, el termòmetre, el got del suc de taronja buit, l’ibuprofèn... M’he quedat adormida, suposo, i la febrada em deu haver fet somiar.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Han pogut!

Google


M’he despertat sentint el seu discurs: ha guanyat i m’ha fet il·lusió.

No faré una crònica política, prou n’hi haurà avui i de persones expertes. Però sí m’agradaria remarcar la paraula il·lusió.

En Barack Obama, sortit del gairebé no res, i contra tot pronòstic, ha estat capaç de crear i d’encomanar il·lusió, ho ha fet als Estats Units i a la resta del món i se n’ha sortit.

No sé com ho farà, ni quin serà el balanç d’aquí un any, però ara com ara, el messiànic Obama, amb la seva il·lusió i amb les seves ganes, però també amb serenitat, em fa sentir contenta i m’ha despertat una sana enveja.

Ara més que mai penso que amb il·lusió, no només, però sí sobretot, podrem aixecar el cap i tirar endavant. Catalunya necessita recuperar la il·lusió i necessita un líder, potser també sortit del no res, que ens torni la il·lusió, perquè amb il·lusió penso que tot és possible.


No vull deixar de recordar, en un moment com aquest, en Martin Luther King a qui li diria que ja pot començar a dormir tranquil, que finalment el somni s’ha acabat, que ja és una realitat, així com tampoc als milers de negres anònims que al llarg de molts anys hi han deixat la vida: El meu sincer i sentit homenatge a tots ells.



diumenge, 2 de novembre del 2008

Lectura: L'elegància de l'eriçó

Google


Una portera, vídua i sense fills, que viu sola amb el seu gat i que té una gran sensibilitat, però amagada, des de nena, per les circumstàncies de la vida.

Ella considera que no fa per a una portera tenir un cert nivell cultural i per tant s’amaga. Amaga el que sap, el que pensa, el que sent, i fins i tot interpreta el seu paper. És la portera perfecta.

El seu món interior, però, és inquiet, interessat per les diferents arts: pintura, cinema, música, lectura,...

És tremendament observadora i explica gairebé com una radiografia com són els veïns: gent benestant, però poca cosa més, i aparentment, o socialment, considerats superiors a ella.

Al llarg del llibre va mostrant el que coneix, el que li agrada, com pensa, però sempre són pensaments que amaga i que no pot compartir amb ningú i que ningú d’aquell veïnat és capaç de veure.

Un dia, després de la mort d'un antic propietari n’apareix un de nou que, només de conèixer-la i saludar-la, veu que al darrera d’aquell posat de perfecta portera hi ha força coses més i s’hi apropa.

En el veïnat, hi ha una adolescent que no es troba bé amb la seva família ni amb aquella societat i mitjançant aquest nou veí, amb qui es troba fortuïtament, també s’hi acosta.

Són com tres personatges sense paper en aquell edifici tant i tant convencional, amb tants tòpics, però tan buit, malgrat estar habitat.

L’elegància de l’eriçó és, sobretot, un llibre sobre la sensibilitat i la persona que és sensible és amiga, és respectuosa, gaudeix de les coses belles, de les persones, estima, s’emociona, es preocupa pels dèbils.

Llegint-lo he gaudit molt, he tingut moltes sensacions també, he rigut, he plorat, en definitiva m’ha fet sentir.

Hi ha fragments sensacionals: com quan una veïna li deixa una nota i hi detecta una coma que no hi hauria de ser. Genial com s’enfada i com justifica perquè hauria d’estar ben escrita aquella nota. Un altre on explica un sopar, deliciós, amb el nou propietari, on diria que a tots ens agradaria ser ella. La tendresa amb que explica com va ser que es va casar amb el seu marit. La història de la seva germana,...

Un llibre que prometia i ara ja puc dir que del tot recomanable.